DIMARTS (Un microrelat de Marta Finazzi)

Cada dimarts de l’any, tenia guàrdia. Era l’únic dia en què Edison Vargas jugava als herois i clavava una pallissa als dolents des del jutjat. Tenia nom d’inventor, però es va fer advocat perquè creia que la justícia era una paraula destenyida per la incredulitat humana. En el fons, ell pensava que només calia rascar-la i polir-la fins a la superfície per eliminar-ne tota la brutícia i això era el que feia exactament cada dimarts des del palau de la llei. El que molta gent no sabia era que, per dins, era un laberint de passadissos i cambres secretes on s’amagaven els misteris de la humanitat. Darrere de cada porta, hi havia la veritat del món, però totes estaven tancades. L’home que en tenia totes les claus era un vell de cent cinquanta anys. Semblava mentida, però encara era viu. Simplement, s’arrossegava per l’espai infinit de la llei com si fos una sargantana lenta i poruga que tenia l’ànima eterna. No tenia nom, mai no n’havia tingut perquè no parlava amb ningú. Només es dedicava a obrir i a tancar totes les portes, per ordre i sense fer cap pregunta. Gairebé mai no coincidia amb ningú perquè no li agradaven els forasters, però tampoc els treballadors de la llei, com ell els anomenava. Tanmateix, un dia va topar amb Edison Vargas mentre feia la seva ruta habitual. De prop, era encara més impressionant de veure. Tenia els cabells tan blancs i la barba tan llarga que li tocava a terra. Duia una túnica blanca i tot ell semblava un fantasma que irradiava una llum tornassolada, com si fos una estrella. Edison Vargas sempre s’havia imaginat preguntant-li mil coses perquè només l’home de les claus ho sabia tot d’aquell lloc, però ara que el tenia al davant gairebé no li sortien les paraules.

Quant de temps fa que sou aquí?

Ni me’n recordo, de quan vaig arribar.

I què hi ha darrere de cada porta?

La veritat.

Llavors, per què està tancada amb clau?

Perquè no s’escapi.

I on són les mentides?

Són les úniques que volen lliures. Mira bé sempre perquè són pertot arreu.

Microrelat finalista del mes de desembre, en la categoria “justícia”, del VIII Concurs de Microrrelats ARC “Virtuts”. L'il·lustra una imatge de Bea Frenderman.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González, finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar, Publica el blog Fanalets salvatges.