Des de dalt d'una roca, una parella d'enamorats
contempla el sol ponent-se sobre el mar. Però quan entra en contacte amb
l'aigua, una gran fumera comença a omplir l'horitzó. I es fa de nit. Els
enamorats es miren, sorpresos, però aleshores ja senten el soroll d'una llanxa
guardacostes que es mou a gran velocitat cap a l'indret on el sol s'ha post.
Unes quantes milles mar endins els agents llancen la més gran de les xarxes a
l'aigua i, amb penes i treballs, aconsegueixen pescar el sol, encara
incandescent. Els cal tota la nit per col·locar-lo de nou a lloc, just a l'hora
en què li tocava sortir. I ningú no s'adona de res, tret de la parella
d'enamorats, que estan enganxats davant de la televisió esperant la notícia. Però
la notícia no arriba. Ens ho devíem imaginar, li diu ell. Si la tele no en diu
res, deu ser que no ha passat.
Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017)
David Vila i Ros compagina la
narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el
conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels
reculls de contes Ni ase ni bèstia
(La busca, 2010) i Verba, non facta
(Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba
estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
Ohhhhh! Genial!
ResponElimina