D’ESPERANCES VIVIM (Un microrelat de Josep Sampere)

A la Mariona li van donar tres mesos de vida, justament quan començava a viure i traspuava vitalitat per cada porus del seu cos: tenia quinze anys. “No moriràs”, va dictaminar el seu pare. “Ens desviurem perquè visquis”, li va prometre la seva mare.

Va ser així que va començar un pelegrinatge contrarellotge a la recerca d’alguna panacea inèdita, d’algun miracle inefable.

La Medicina en majúscula, però, no els oferia altra cosa que la reiteració desesperant del diagnòstic fatal. I la medicina en minúscula, l’últim recurs, no els feia sinó promeses vagues basades en elucubracions que s’escolaven entre els dits com els dies de vida de la Mariona.

A mesura que se’ls tancaven totes les portes i no desembocaven sinó en vies mortes, no els va quedar altre remei que admetre que havien arribat en un cul-de-sac. “Ja no podem anar més enllà”, va sentenciar el pare. “L’única sortida és l’esperança de l’espera”, es va resignar la mare.

Així doncs, després de sol·licitar un crèdit en una entitat bancària que apostava fort pel futur, van aconseguir enterrar en vida la Mariona, és a dir, sotmetre el seu cos demacrat i esgrogueït a un tractament de crionització.

“A gran mals gran remeis”, va dictaminar el pare. “Mentre hi ha vida hi ha esperança”, va sentenciar la mare.

Van passar els anys, els pares van morir i al cap de no gaire va esclatar la tercera i darrera guerra mundial.

La Mariona, congelada al seu tanc cilíndric i lluent com una llauna de conserves gegant, no va assabentar-se de res.

Mai no va sospitar que una colla de supervivents famolencs esbotzaria la porta del magatzem on s’alçaven els tancs en què dormien els optimistes, tot esperant una cura en un futur de ciutats diàfanes poblades de savis amb túniques nívies.

Aquell desplegament de llaunes descomunals va evocar a les quatre despulles humanes el luxe esplendorós d’un rebost de cinc estrelles.

Una dona esdentegada que aparentava noranta anys (en tenia vint) va murmurar tot bavejant:

“El que viu d’esperances mor dejú”.

Tot seguit, van posar-se a descongelar els àpats a l’escalf d’un tou d’urani enriquit.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).