Tenia
deu anys, en Jofre, era desnerit i tartamut i a l’escola i a casa li feien la
vida impossible. Ara s’esperava sota el pont, sobre la neu, sota el pont on sempre
bufava un vent que semblava la veu secreta dels ponts, una veu que sovint el
cridava de baix estant perquè s’hi aboqués per escoltar-la, un vent que sovint
l’empenyia perquè es deixés endur per l’impuls de volar com en els somnis i
fugir del món, per sempre més.
A
la butxaca duia la carta als reis censurada, transmutada en el primer sac de
carbó de la seva vida. Ara en rosegava un trosset, fent saltirons per
escalfar-se, aquells saltirons efeminats que només servien perquè l’escalfessin.
Estava esperançat, però. Tenia la certesa que les cartes arriben igualment als
reis encara que no te les deixin enviar. N’hi ha prou amb covar un desig sincer
al cor, encara que sigui un desig fosc i negre com les mans del rei Baltasar.
Les
volves de neu li enterbolien la mirada, però la figura que s’acostava no era
cap miratge.
Era
un miracle.
El
rei Baltasar caminava cap a ell balancejant els malucs amb un aire tot pinxo.
Fumava un cigarret de mirra que deixava en l’aire un aroma d’harem. El turbant
tort coronava uns faccions negríssimes, esquinçades per un somriure blanquíssim
però gens innocent. L’armilla daurada i els bombatxos blaus s’arrapaven a una
musculatura que més que de rei semblava d’esclau.
A
les mans duia un paquet daurat.
—Hola, Jofre.
—Ho-ho-ho...
—Sembles el cony de pare Noel, nano.
I
va esclafir una rialla blanca però gens benèvola.
—El teu regal de reis, nano.
Gentilesa de l’ovella negre del trio. Aquells dos marietes no t’haurien fotut ni
cas.
Li
va deixar a les mans la capsa daurada.
—El rei negre del mercat negre
s’encarrega.
La
rialla, altre cop, més malèvola que abans.
—Vejam si compleixes tots els
bons propòsits de cara a l’any nou.
I
li va acariciar la galta amb una mà negra i gelada.
I mentre
es girava per anar-se’n, va afegir:
—El silenciador és de propina.
Josep Sampere i
Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas
urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani.
L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit
novel·les juvenils força atípiques, com ara 32
d’octubre, El dimoni de la tarda
(finalista del Gran Angular 2007) La nit
dels ocells transparents i Sis cors a
l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el
seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i
nombroses sèries infantils celebèrrimes com El
Capità Calçotets i Molly Moon. La
seva última novel·la publicada és Aquesta
nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada