En acabar la guerra, Hò Nông va
tornar al seu poble, a Hue. Havia matat desenes de porcs invasors yankees en
els túnels de Cu Xi i per això, per recompensar el seu heroisme, l’estat i el
partit li van atorgar el càrrec de guarda del pas a nivell de Ngur Bïnh. També
li van confiar la custodia del rifle, que havia de mantenir en perfecte estat
de revista.
Entre les 3:46 i les 18:03, havia d'abaixar les barreres, esperar que passés el
tren de Hanoi i aixecar-les un total de dotze vegades Era un pas a nivell
singular perquè no hi havia camí ni carretera a banda i banda. En vint anys,
mai no havia vist ningú que s’hi esperés o que el creués. Però en Hò Nông no es
feia preguntes ni plantejava hipòtesis. Ell complia escrupolosament el protocol
del seu lloc de treball. Tanmateix, cada nit treia el vell rifle rus de la
funda de roba, el desmuntava, netejava sobre net i el tornava a muntar.
Aquell dinou de gener, en Hò Nông estava trist i murri. Seria la primera lluna
de gener que celebraria sense la mare, morta feia poc. Es va posar a beure,
fins a entumir-se, glops d’aquell licor que li enviava el seu cosí del delta
del Mekong. A les 3:30 –havia de tancar el pas a les 3:40– l’instint i el
costum el van despertar, però tornà a endormiscar-se. El va eixorivir més tard
el terrabastall del tren. Sobresaltat, s'incorporà d'un salt i sortí esverat.
Quan el comboi es va allunyar, va deixar un silenci pesant com la tapa d'una
tomba. Res de diferent no havia passat, llevat que les barreres no s'havien
abaixat.
El matí del vint de gener era tebi. Una pluja molt fina, gairebé imperceptible,
conferia una atmosfera melangiosa als paisatges paradisíacs del riu dels
Perfums. Sota el pont de Dâ Viën, però, una gentada observava en silenci com
dues llanxes de la policia fluvial s’ocupaven d’extreure un cos del fons del
riu. La notícia s’havia estès com una taca d’oli: a la matinada, en Hò Nông
havia anat al pont, s’havia lligat una pedra grossa als peus i s’havia llençat
a les aigües fosques.
Josep Maria Casals (Prades, 1950)
és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat
publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".
la vergónya per no complir el deure, o potser la tristesa de tanta solitud, i sense la mare...? Magnífic retrat de melangia i bellesa. Fet amb traços afinats i amb una especial destresa, la teva. La meva admiració,
ResponEliminasilvia