A partir d’aquell dia, els excursionistes van veure desplegar-se tot un tramat de carrers, cases i carreteres al voltant d’aquell semàfor. Tota una senyora ciutat on no hi faltava de res. Al llarg dels anys i sobre plànol, l’aparell va deixar de ser l’epicentre i va quedar relegat a un barri vell que mai no va arribar a ser antic.
Els rumors diuen que el semàfor encara
existeix, que només quatre persones grans, els antics excursionistes, saben
localitzar-lo. Només ells recorden que els fonaments d’aquella ciutat es van
construir al voltant d’un semàfor, on, ara sí, els vianants avancen quan és
verd i s’aturen quan es vermell.
Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i
treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de
lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha
publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment
forma part del grup literari Cornèlia Abril.
surrealisme màgic o horror quotidià...? I els excursionistes, com una raça perduda, volten per la ciutat sense trobar el camí que torna al bosc...m'ha fet estremir. Magnífic relat, Maria. Una abraçada;-)
ResponEliminaJo m'he pres el relat com una metàfora del temps. A l'inici del temps, el semàfor ja hi era. Quan el temps desaparegui, el semàfor encara hi serà. Molt bo!
ResponEliminagràcies, boniques, per les vostres visions diferents però complementàries
ResponElimina