Li havien dit que s’emportarien el Miquel i la Laia
i que no els tornaria a veure. Li havien dit que la Judit no l’estimava i que
l’enganyava amb el seu germà, l’Andreu. També li havien murmurat, a cau
d’orella, que tots els de la feina sabien que li agradava passejar-se despullat
pels carrers. I els sentia parlar d’ell contínuament. També parlaven els seus
companys, ho sabia quan els veia riure a les hores dels àpats, quan tots es
reunien al voltant de dues taules llargues i ningú no volia seure al seu
costat. Estava maleït per totes bandes. Però algun dia s’hi tornaria, contra la
Judit i contra l’Andreu, contra els companys de feina i els de reclusió, contra
els metges i aquelles refotudes infermeres de somriure fred i artificiós.
Mirava per la finestra i picava amb el cap contra
el vidre blindat i immòbil. Eren unes finestres mudes que ell no podia obrir, i
el paisatge de l’altra banda un llenç pintat per un artista molt hàbil. Els
jardins de l’hospital florien tulipes i gladiols i roses vermelles però a ell
no el deixaven passejar.
Va sentir un soroll al passadís: el venien a
buscar. Volia escapar-se, fugir de la tortura dels elèctrodes que s’incrustaven
dins del seu cap i buscaven el seu cervell per esborrar-li les veus. Però li
esborraven tot i després de cada sessió de TEC trigava a recordar que tenia uns
fills, una dona, una feina i que es deia Felip Rovira.
M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Molts dels seus microrelats han estat guardonats en concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada