Durant l’assaig de la gala, el mag va fer uns
quants trucs amb les cartes. Tots van sortir a la perfecció. Aquella part de
l’espectacle l’hauria pogut fer amb els ulls tancats o amb la ment posada en
una altra cosa. A la petita gàbia de barrots blancs, el colom esperava
pacientment el seu torn. Al final, el mag es complaïa a fer desaparèixer el
colom de la gàbia i el deixava que volés lliure després de treure’l del barret.
Com anava a parar d’un lloc a l’altre era un enigma que ni tan sols l’ajudant
oriental de cos de nina i ulls de gata havia arribat a esbrinar.
Aquell dia, el mag va seguir el mateix ritual de
sempre: va tapar la gàbia amb el mocador vermell de seda i la va empolvorar amb
pólvores màgiques mentre repetia la vella fórmula esotèrica dels seus
avantpassats, unes paraules que mai no s’havia molestat a saber què volien dir
en realitat. El mag, però, va tenir un lapsus, un de molt absurd, es va
entrebancar en una síl·laba, es va aturar uns segons i, en comptes de continuar,
va reiniciar el conjur, i vet aquí que el colom va desaparèixer, però del
barret va sortir un conill que va emprendre el vol davant la mirada meravellada
de l’ajudant.
Al mag li hauria agradat repetir el truc, és clar,
però li resultava impossible recordar on s’havia entrebancat. La noia, que no
dubtava de la seva memòria, va voler impressionar el mag i va repetir el conjur
com si el colom, el mocador de seda i les pólvores fossin on havien de ser, com
si les paraules estiguessin desproveïdes de màgia, i va poder constatar com
n’estava d’errada, perquè a la gàbia buida hi va anar a parar el conill volador,
el mag s’esfumà misteriosament i del barret hi va sortir un vampir que se li
llançà al coll i va fer-li una bona xuclada.
Il·lustra el microrelat "El mag"(1921) de Roger de la Fresnaye
Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és
filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora.
Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls
“Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la
web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la
també al bloc La Vida Breu.
Molt bé!!! Les paraules són màgia. Cada una té la seva finalitat i la seva importància. Tu, Mercè, has sabut trobar-hi la seva importància i finalitat.
ResponEliminaM’agrada aquesta vessant friki teva, Mercè.
ResponEliminaMolt adient per aquestes dates.
Molt bo el relat. Divertit, d'aquells que no voldries que s'acabessin. I amb la reflexió conjugada (qué difíicl!). M'encanta el final. Pobre mag. Si torna alguna dia, potser comença a experimentar amb les paraules noves combinacions.
ResponEliminaPetons.