MORIR (Un microrelat de Núria Martí Constans)

Només d’entrar a casa, el pare t’engega el discurs de sempre. Que ja resa, ell, però que allà dalt no li fan cas. Que és massa vell, que no hi fa res en aquest món, que d’això i d’allò. Mai no gosa dir la paraula. Li respons que Déu està enfeinat i que per això no l’escolta. Que hauria d’estar content, amb la bona vida que ha tingut, que mira el veí del sisè, pobre, tan jove i tan desgraciat. Per distreure’l, agafes la cadira de rodes i li dius que anireu a fer una volta. Només de sortir del portal, a la vorera, un cos li cau a sobre. El veí, que no ha aguantat la dissort. Déu, tan ocupat, ha matat dos pardals d’un tret.

 

Microrelat inclòs a El món dels vius (Pagès editors, 2024).

 

Núria Martí Constans (Calella, 1966) viu a Girona i és escriptora i professora. Llicenciada en Filologia Catalana, ha publicat la novel·la Hores prohibides, les biografies Demà tindrem sort i Dona de teatre, i els reculls de narracions Naturalesa humana, Un excés de felicitat i Espècies invasores, així com Lletres corpòries, a la plaquette Senhal. També és autora de les novel·les de lectura fàcil Les mateixes estrelles, Trampa de foc i Set dies al llac, i ha adaptat nombroses obres a aquesta tècnica. Coordina la col·lecció de caire divulgatiu «Les rutes de Marcus Marc», de la qual ha escrit dos volums.

UNA NOTÍCIA BREU DE FA MOLT TEMPS (Un microrelat de Lydia Davis)

Vam sentir aquesta història fa anys a les notícies del vespre: durant la nit de noces, uns nuvis van beure molt amb els seus amics i després van pujar al cotxe de la núvia i van marxar. En un carreró sense sortida prop d’un pas elevat, van aturar el cotxe, van apagar el motor i van començar a discutir en veu alta. La discussió es podia sentir des de les cases properes i va durar tant que alguns veïns van posar-se a escoltar. Passada una estona, el nuvi va cridar a la núvia: «Molt bé, doncs atropella’m». En aquell moment, els veïns també miraven a través de les finestres. L’home va sortir del cotxe, va tancar la porta d’un cop i va estirar-se davant la roda davantera del costat del passatger. La núvia va arrencar i va passar-li els 1.800 quilos del vehicle pel damunt. Va morir a l’acte. El matrimoni només havia durat unes hores. Al moment de morir, el nuvi encara duia posat l’esmòquing. 

Microrelat inclòs a Our Strangers (Canongate, 2023). Traducció de Jordi Masó.

 

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és traductora i autora dels llibres de contes i microrelats Break it Down (1986), Almost no Memory (1997), Samuel Johnson is Indignant (2001), Varieties of Disturbance (2007), Can't and Won't (2014) i de la novel·la The End of the Story (1997). La seva narrativa breu s'ha recollit a The Collected Stories of Lydia Davis (2009), traduït al castellà a Seix Barral.

A PRIMERA VISTA (Un microrelat de Jaume Macià Guilà)

Sí, estava boig per ella. Cada matí coincidien al mateix vagó de metro. Per a en Toni aquell era un minut d’èxtasi, però també d’amor no correspost. Quan ell entrava al vagó, ella ja hi era. Vinguda de qui sap on, aquella gràcil figura arribava a Plaça Catalunya i es fonia com un terròs de sucre dins la multitud...

 

Un dia, vencent tota timidesa, el noi va fer el pas de seguir-la per l’estació. Però en arribar davant les màquines cancel·ladores, ella ja no es veia per enlloc. Fins que, com per art de màgia, va fer aparició darrere seu i, com oferint-se-li, li va dir:

 

―Ei, escolta, vols que sortim junts?

 

En Toni li anava a dir que sí, el cor bategant-li a cent, però ella ja era a l’altra banda del control i s’havia novament esfumat. I ara, detingut, havia de convèncer el cap d’estació que no estava conxorxat amb la noia que viatjava sense bitllet.

Jaume Macià Guilà (Súria, 1959). Col·laborador literari del digital Núvol, catedràtic de llengua i literatura catalana de secundària i també d'Escola Oficial d’Idiomes, és autor o coautor d’una cinquantena de llibres de llengua i literatura catalanes, sobretot manuals dedicats a l’ensenyament a de batxillers i d’adults. En la majoria d’aquests manuals s’inclouen textos literaris originals. En el darrer (Sentits, 2023, 2n de batxillerat, Ed. Teide) figuren uns 300 microcontes d’autors diversos, molts d’ells fins llavors inèdits i escrits gràcies a la col·laboració d’Anna Maria Muñoz, amb qui Jaume Macià forma tàndem en bona part de les obres. Amb altres professionals, d’altra banda, promou -en centres docents i institucions diverses- sessions per a la millora de la lectura en veu alta expressiva.  

ADOPCIÓ (Un microrelat de Jordi Masó)

Sortint de la feina, un noi se’m va acostar i va dir-me: «Papà». Es confonia, jo no era pas el seu pare —amb l’Alba havíem decidit no tenir fills—, però ho va dir amb tanta convicció que me’l vaig creure. Alt, desmanegat, uns quinze anys, cabells llargs, granellut. Al cotxe, de camí cap a casa, va explicar-me que l’examen de llengua no li havia anat bé. Vaig pensar que potser el seu fort eren les ciències: no em volia desil·lusionar abans d’hora.

La meva dona se’l va mirar amb recel. «I diu que és fill teu?», va preguntar-me. «Fill nostre», vaig puntualitzar. Vam instal·lar-lo al despatx. Vaig desar el meu ordinador perquè ell pogués fer servir la taula: tenia deures, va dir-me, un punt insolent. «De moment, hauràs de dormir en un llit plegable.» S’hi va avenir.

L’Alba es va passar la tarda espiant els moviments del noi: potser buscava un gest que delatés alguna petja genètica nostra? «No se’ns assembla gens», va sentenciar. Ja érem al llit i del despatx ens arribava el zumzeig d’una música percussiva. No, no se’ns assemblava, però allò no era pas una prova concloent. Va recordar-me que havíem decidit no tenir fills. La veu em va sortir entretallada: «És que l’estimo». 

Microrelat seleccionat al mes d'octubre al XIII Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra un autoretrat de Pablo Picasso (1896).

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos, 2018), Catàleg de monstres (Alpina/Marcòlic, 2012), Les mil i una ( Témenos, 2015) i Ambrosia (Males Herbes, 2020), obra finalista del premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l'any. Amb l'editorial Males Herbes ha publicat les recopilacions de contes Polpa (2016), La biblioteca fantasma (2018) i Les males herbes (2022), i les novel·les L'hivern a Corfú (2019) i Xacona (2023).

L’HEROI (Un microrelat d’Oriol Garcia Molsosa)

L’heroi apol·lini ha arribat disposat a tot. Serà el protagonista d’una gran epopeia on lluitarà contra els monstres més vils, desafiarà déus propis i estranys i decapitarà enemics sense pietat. Ja s’imagina navegant entre els versos alexandrins que cantaran les seves gestes. Potser, fins i tot, la seva figura acabarà esculpida en el marbre més noble. L’heroi, doncs, somnia un destí gloriós.

Però l’escriptor estava escrivint un conte curt. I, és clar, l’epopeia acabarà aquí. Així. Narrada amb prosa maldestra. Teclejada, això sí, al marbre blanc de la cuina (l’escriptor aprofitava els punts per remenar el sofregit).

Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és clarinetista i, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. Algunes de les seves històries han estat premiades (Premi Correlletres 2019, Premi Cavall Fort 2021 o Premi Emili Teixidor 2023, entre d'altres) i d'altres les podreu trobar en llibreries i biblioteques. les més recents: Gat i Pingüí (La Galera, 2023), Contes desconcertants (Combel, 2023) o Mill el grill (Combel, 2023), L'àvia ja l'ha avisat ("l'home de molts oficis, pobre segur!") però ell, tossut, insisteix...

MIRATGE (Un microrelat de Gemma Armadans)

Avui he vist l’avi mariner amb la barba blanca. El de la cançó. Però s’havia deixat la pipa, a la barca; i la barca, al mar; i el mar, a la costa. I no duia gorra, ni jersei de ratlles. No explicava contes, ni parlava de naus perdudes enmig de les ones. No duia xarxa. Caminava sense calma, amb un pas massa ferm per ser un vell llop de mar. L’avi, que d’avi no n’era, ni per edat ni per descendència, semblava abatut: per les contradiccions d’allò que era i no era amb aquella barba grisa i no pas blanca; pels garbuixos de joventut i la cruesa de la vida adulta, estampats a la pell seca de la cara; per les ferides del cor i les oportunitats perdudes, impresos al gest i a la mirada. Avui he vist l’avi mariner amb la barba blanca. O el seu miratge. Com el d’aquell amor fallit que un dia parlava de projectes i esperança sense barca, ni mar, ni port on aferrar-se.

Gemma Armadans i Fontcuberta (Granollers, 1976). Professora de música. Va començar la professió a escoles de música i actualment treballa a una escola d'infantil i primària. Llicenciada en lingüística, diplomada en pedagogia musical Willems, grau professional de piano i magisteri musical. Escriu des de ben petita. Té publicat un relat en el recull de 15 narracions curtes seleccionades en la primera edició del certamen literari Les millors pàgines, convocat per l'Ajuntament de Granollers, l'associació l'Art d'Escriure i Brau edicions.

L’ESPERA (Un microrelat de Karlos Linazasoro)

De totes les postures del vell Kama-Sutra, la meva dona només en recorda una que, per fer-la, calen tres persones. No en recorda cap més (jo, ni tan sols aquesta). Així que, des que el nostre veler va naufragar ja fa més d’onze anys i vam arribar mig morts a aquesta illa solitària, ens passem el dia atalaiant l’horitzó com a bèsties en zel esperant que de sobte aparegui el nàufrag que necessitem per practicar l’acte sexual.

Traducció de Jordi Masó.

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Entre seus últims llibres destaquen la novel·la Versus (Jekyll & Jill), el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea) i els d’aforismes Buzón de sugerencias (Trea, 2020) i Apenas (Hiperion)

I MAI NO VAM FER UN PESSEBRE (Un microrelat de Jordi Masó)

Agenollat davant del nadó, el rei Baltasar, que es vantava de tenir dots profètics, va augurar al nen portentós una vida dedicada a la prèdica i a la divulgació de la paraula divina, unes arengues que despertarien tant l’admiració d’un grapat de deixebles com l’animadversió de la classe governant. També va predir dies de persecució, de martiri i la mort a la creu, als trenta-tres anys d’edat.

Alarmats, el fuster Josep i la seva esposa Maria van vigilar la infància del fill de ben a prop: el pare va instruir-lo aviat en els rudiments de l’ebenisteria, la mare va inculcar-li els valors saludables de la vida familiar i, de seguida que es va presentar l’oportunitat, van casar-lo amb una adolescent del poble. Tres nets van venir a alegrar la plàcida vellesa del matrimoni.

Microrelat inclòs a Ambrosia (Males Herbes, 2020). La galeta és obra de la Chus Castro i de l’Ada Masó.

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos, 2018), Catàleg de monstres (Alpina/Marcòlic, 2012), Les mil i una ( Témenos, 2015) i Ambrosia (Males Herbes, 2020), obra finalista del premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l'any. Amb l'editorial Males Herbes ha publicat les recopilacions de contes Polpa(2016), La biblioteca fantasma (2018) i Les males herbes (2022), i les novel·les L'hivern a Corfú (2019) i Xacona, de pròxima publicació.

ESPOSA MARXA ENRERE (Un microrelat de Stephen Dixon)

La seva dona mor, la boca lleugerament badada i un ull obert. Ell truca a la porta de l’habitació de la filla petita i diu «Val més que vinguis. La mamà és a punt de morir». La dona entra en coma tres dies després de tornar a casa i continua així durant onze dies. El segon dia després d’haver tornat a casa fan una petita festa: salmó de Nova Escòcia, bombons, un risotto que ell prepara, formatge brie, xampany. Una ambulància duu la seva dona a casa. Ella li diu «Porta’m a fer un volt pel jardí abans de ficar-me al llit per última vegada». La seva dona refusa el tub d’alimentació que els metges li volen ficar i insisteix que vol morir a casa. Diu «No vull més suport vital, sèrums, ni menjar». Ell truca per quarta vegada en dos anys al 911 i explica «La meva dona; segur que torna a tenir una pneumònia». A la seva dona li han introduït un tub a la tràquea. «Quan me’l trauran?» diu, i el doctor diu «Vol que sigui sincer? Mai». «La seva dona té un cas agut de pneumònia», els diu el doctor a ell i a les seves filles la primera vegada, «i té entre un i dos per cent de possibilitats de sobreviure». La seva dona ara fa servir una cadira de rodes. La seva dona ara fa servir un escúter mòbil. La seva dona ara fa servir un caminador amb rodes. La seva dona ara fa servir un caminador. La seva dona ha de fer servir un bastó. A la seva dona li diagnostiquen esclerosi múltiple. La seva dona té dificultats per caminar. La seva dona pareix la segona filla. «Aquesta vegada no has plorat» diu ella, i ell diu «Em sento igual de feliç, però». La seva dona li diu «Tinc algun problema als ulls». La seva dona pareix la filla. L’obstetra diu «Mai havia vist un pare plorar a la sala de parts». El rabí els declara marit i muller i ell esclata a plorar. «Casem-nos», diu ell, i ella diu «Per mi, bé», i ell comença a plorar. «Quina reacció», diu ella, i ell diu «Soc tan feliç, tan feliç» i ella l’abraça i diu «Jo també». Ella li truca i diu «Com estàs? Vols que quedem per parlar?». Ella el deixa davant de casa seva i diu «Això no està funcionant». Ell coneix una dona en una festa. Parlen una bona estona. Ella ha d’anar-se’n de la festa per assistir a un concert. Ell aconsegueix el seu número de telèfon i diu «Et trucaré demà» i ella diu «M’agradaria». S’acomiaden a la porta i es donen la mà. Un cop ha marxat pensa «Aquesta dona serà la meva esposa». 

Microrelat inclòs a Late Stories (Artifice Books, 2016). Traducció de Jordi Masó. El dibuix és un autoretrat del mateix Stephe Dixon.

 

Stephen Dixon (1936-2019) va ser un escriptor nord-americà. Va guanyar premis com la Guggenheim Fellowship, l’O. Henry Award o  el premi de l'American Academy of Arts and Letters. Va escriure uns 500 contes i va publicar 27 llibres de ficció: 14 novel·les i 13 col·leccions de contes.

EL NEDADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Una tarda de diumenge, l’Otger Forcadell es va capbussar a la piscina del seu xalet i va emergir a la dels Cardona, a l’altre cap del carrer. No va saber com justificar-se davant les mirades desconcertades dels veïns, sorpresos en plena barbacoa. Per no recórrer a l’explicació sobrenatural, va argumentar que no s’hi havia pogut resistir, a aquella aigua tan cristallina. «Un altre dia ens ho demanes, Forcadell!», li van dir.

No tan comprensius van ser els Pelletier d’Arlés: quan els va explicar que ell només pretenia fer unes braçades innocents en la seva piscina de Vallvidrera, se’n van burlar. Les lloances al bon clima provençal no van impedir que avisessin els gendarmes. Li van permetre una trucada: «Porta’m roba», va demanar a la dona.

Menys sort va tenir a la mansió dels McCallister d’Illinois. Aficionat a la caça, John McCallister Jr. va abatre l’intrús d’un precís tret d’escopeta. Al Chicago Tribune, va declarar que l’havia confós amb un dels ànecs salvatges que solien envair-li la propietat. L’incident va promoure un debat encès sobre els drets dels animals i l’ús d’armes de foc. Mentrestant, el cos de l’Otger Forcadell retornava a Vallvidrera. Ara per via aèria.

Microrelat guanyador del mes d’octubre del XII Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català). L'il·Lustra un fotograma de la pel·lícula The Swimmer (Frank Perry, 1968). 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

FERMÍ (Un conte de Núria Martí Constans)

Era aquí mateix, te’n recordes, deu faltar poc. És veritat que tot són alzines, mira el tronc, quin suro més gruixut, i pins i roures alts, i a les obagues, avellaners, freixes i faigs. I els matollars, que són espessos i que amb prou feines deixen el pas lliure, això que la mestressa de la pastisseria ha dit que sí, que encara en rajava aigua, de la Font del Pic. Que hi feien obres però que s’hi podia anar pel caminoi de sempre. La dona deu estar acostumada a trepitjar corriols poc fressats. 

                —No hi anem, Tina. Ja t’ho he dit, tot és bosc ara.

            Adoràveu la Font del Pic. I deu ser a la vora. Però abans no passàveu per aquí, ara te n’adones. Baixàveu unes escales sense barana que donaven al bar. Els graons eren alts. Un estimball que tu saltaves com si res. Tot era diversió. Només d’arribar-hi, la mare s’asseia a les cadires de fusta, demanava un cafè amb llet i es posava a fullejar una revista o a llegir aquelles novel·les de policies, amb cobertes grogues i negres, que li encantaven.

             —A vegades cosia, Tina.

            És veritat. Hi tenia tanta traça que totes les veïnes li encarregaven vestits. Tallava la roba a la taula del menjador de casa, disposant els patrons com si fossin peces d’un puzle per aprofitar la tela al màxim. Els encaixava, aquest aquí, aquell allà, i després rac-rac, les estisores. Però a la Font del Pic gairebé sempre llegia. I només aixecava la vista de tant en tant. 

            No les clisses, les escales del bar. Potser t’has equivocat. El pont. Ara ho entens, has fet la volta i has anat per darrere, per l’altre costat. El veies des del gronxador, el pont, i una vegada hi vau passar. Vau trobar una casa abandonada i tot era ple d’ortigalls, i quan vau tornar teníeu les cames plenes de rascades i de butllofes, que la mare us va renyar, “On us havíeu ficat, criatures?”. Tot era aventura. El pont era lluny i ara el veus tan a la vora... Encara hi ha les parets mig enrunades de la masia. Són a tocar, només uns metres més enllà del camí. Baixes i t’entrebanques.

            —A qui se li acut venir amb talons, germaneta?

            T’havies d’haver posat les bambes però no hi has pensat. Ha estat un rampell, venir. Has agafat el cotxe, has passat per l’eix i després, revolts amunt fins al poble. I al poble, has anat al carrer on us estàveu i quan has sigut davant de la pastisseria t’has adonat que la casa de la senyora Mercè ja no hi era i no has pogut entrar enlloc, que el passadís i el pati ple d’hortènsies i l’apartament petit que hi donava tampoc no hi eren. No hi havia la comuna que compartíeu amb altres llogaters ni els safarejos sota el cobert, que trobaves gegants i que sempre estaven plens d’aigua com si s’hi hagués d’anar a rentar en qualsevol moment. No hi havia res, només un solar deixat de la mà de Déu. Per això has entrat a la pastisseria i has parlat amb la mestressa, i no saps com, li has dit si encara existia, la Font del Pic.

            —La mare s’ha mort, Fermí.

            —Per això vens?

           Camines i mires. El gronxador que penjava de l’arbre ja no hi és, però l’arbre és aquell, un roure fornit. I més enllà, les quatre rajoles enganxades a la roca són un record del bar. Al davant hi havia la barra. Era estiu i el bar era això, una barra a l’aire lliure. Les màquines de les obres no t’hi deixen acostar. La font raja. I prou. Només queda el doll d’aigua i la pedra arrodonida que aguanta el canó. Hi venien homes i dones del poble a abastir-se’n amb garrafes. A les tardes, era un formigueig continu. Ara no hi ha ningú i et fa un xic basarda. Et sentiries forastera del tot si no fos per l’arbre del gronxador. 

            —Tenies set anys, Fermí.

            —I tu dotze, Tina.

          Recordes el gronxador, tan alt, i sents el nyec-nyec que feien les cordes lligades a la branca quan anaves amunt i avall. Amb el cul a la fusta travessera, enlaire, enlaire. Els peus no tocaven mai a terra i cames endavant, cames endarrere, cada dia al gronxador fins que va ser prou.

            —No t’hi havia d’haver enfilat, nen.

            T’apropes al roure, t’hi atures al davant i el toques. Tanques els ulls i passes la mà a poc a poc per l’escorça. És aspra, humida, rugosa. Lentament, fas la volta. Saps on són les lletres i els números. Per més que hagin passat quaranta-dos anys recordes exactament on ho vas gravar amb aquell ganivet de la cuina, l’endemà mateix, mentre a l’apartament de la senyora Mercè tothom somicava. Ningú se’n va adonar, que sorties. Ara t’atures. Els dits han trobat les cicatrius. Són gruixudes i s’han fet rivets a les vores. “Fermí, 1970 – 1977”.

Núria Martí Constans (Calella, 1966) és escriptora i professora. Ha publicat la novel·la Hores prohibides (Ara Llibres, 2009) i les biografies Demà tindrem sort (CCG, 2018) i Dona de teatre (Editorial Gavarres, 2022). També ha escrit els reculls de contes Naturalesa humana (2011), Un excés de felicitat (2013) i Espècies invasores (2016), tots editats per Curbet Edicions. En Lectura Fàcil, compta amb els títols Les mateixes estrelles (2010) –Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil–, Trampa de foc (2011), Set dies al llac (2012) i Hores secretes (2022). Coordina la col·lecció de caire divulgatiu ‘Les rutes de Marcus Marc’ i n’ha signat dos volums, i ha adaptat una quinzena llarga d’obres a Lectura Fàcil.

EL MISSATGER (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan va agenollar-se davant del rei li tremolaven les cames: sabia que el monarca manava tallar el cap dels missatgers que portaven males notícies. Així que en sentir la temuda pregunta —«Quines noves em portes?»— va dubtar. Silenci. Un calfred li va recórrer l’espinada. Va estossegar i de la gola tenallada pel terror només en va sortir un fil de veu: «Les tropes enemigues han estat derrotades, majestat».

El rei va mirar la submisa tofa de cabell d’aquell cap que ara ja no podria tallar (un contratemps: li agradava esbravar-se escapçant els missatgers!). «Unes notícies magnífiques», va dir tot fent al noi un copet resignat al clatell. «Celebrem-ho doncs!». I va decretar tres dies de festejos.

L’endemà, els invasors van arribar a les muralles. Van ocupar el castell amb poca oposició, van empresonar el rei i tota la cort i van decapitar, entre d’altres, el missatger.

 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).