ARA (Un microrelat de Miracle Sala)

Vaig caminar fins al bar de sempre, deixant-me besar pel sol tardorenc, i vaig triar una de les taules de fora. Feia un dia per no quedar-se a dins. Vaig demanar una tassa de llet amb galetes. Era un esmorzar poc habitual per a una dona madura, però aquell dia volia recordar el gust de quan s’és un nen i es descobreix el món. Volia mirar les coses des dels forats que feia la llet a les maries i vaig veure el nou veí de l’àtic. Havíem coincidit algun cop a l’ascensor però no ens havíem dit res. Era tan guapo que em costava tenir el cap dret al seu costat. Tenia por d’aixecar els ulls i trobar-me’ls allà mateix i no saber què fer-ne. Vistos des dels forats de les galetes no feien tanta impressió. M’agradaria parlar amb tu, quan t’aniria bé? Em va agradar la seva veu. Ara, vaig fer-li llençant la galeta dins la llet. Llavors va agafar una cadira i va estendre el diari que portava damunt la taula. Doncs va, que aquí tenim tema per estona: tu per on comences, pel davant o pel darrere?

Microrelat guanyador del Concurs de microrelats convocat pel diari Ara, per celebrar el seu número 1000 (#Ara1000diaris) el Setembre de 2013.

Miracle Sala i Farré (Santa Maria d’Oló, 1967) és filòloga clàssica i viu a Girona, on cada mes, des de fa quinze anys, comparteix tertúlies literàries amb un grup d’amics escriptors. Té contes publicats en volums col·lectius, diaris, revistes i webs literaris. Ha estat guardonada, com a finalista o guanyadora, en nombrosos certàmens de relat curt. El més important fins ara és el II Premi Món Rural de Narrativa, amb el recull de contes La força de les paraules (Cossetània, octubre 2017).

LES MUSES (Un microrelat d'Arantza Portabales)

No havia vist plorar la meva mare fins al dia en què el meu pare va morir. Hi ha quelcom colpidor i antinatural en el plor d’una mare. Hom no sap com donar-li consol.

Mon pare va morir un dilluns de matinada. Va allargar la mà i va agafar la de la mare amb tanta força que li va trencar cadascun dels vint-i-set ossos. Si li demanes a ma mare quin és el soroll de la mort, et dirà que s’assembla molt a un esclafit de palles seques. Ella, com va poder, es va alliberar de la mà erta del pare. Després es va aixecar, es va rentar i es va vestir de dol rigorós. Al meu pare el van vetllar a la biblioteca, envoltat de tota la seva obra: dotze novel·les, un llibre de contes i tres assajos.

Elles van arribar cap al vespre. Altes, belles i subtilment transparents. Així és com les recordo. La més gran de totes s’apropà a donar-nos el condol. La mare, que havia esperat aquest moment durant tota la seva vida, va alçar la mà sana i li va clavar una bufetada: «Ara és només per a mi», va dir. Les muses, respectuoses, van fer-se enrere en silenci. De sobte, els seus ulls daurats es van fixar en mi de manera unànime. Vaig sentir les seves veus que xiuxiuejaven. La més petita de totes se’m va acostar i em va mirar als ulls fixament.

Va ser llavors quan la meva mare, totalment vençuda, es va posar a plorar.

La versió original en castellà d'aquest microrelat va guanyar la 6a edició del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. La traducció és de Pere Herrero.

Arantza Portabales Santomé (San Sebastián 1973). Autora del llibre de microrelats "A Celeste la compré en un rastrillo" (Editorial. Zaera Silvar. Bululú). La seva primera novel·la, en gallec, "Sobrevivindo" va guanyar el "XV Premio de Novela por entregas de  La Voz de Galicia" i va ser publicada per l'Editorial Galaxia. El 2017 va guanyar la XVIII edició del certamen de Narració Breu de la UNED amb el relat "Circular C1: Cuatro Caminos-Embajadores".  També ha participat en diversos llibres col·lectius de microrelat "40 plumas y pico”, “Las Palabras Contadas” “Lectures d’Espagne. Volumen 2”, “Cincuentos”, “Microvuelos” “Un tiempo breve” i “Escribo 3”. El seu relat “Sábado carnívoro” ha estat traduït i publicat per la revista de microficció: “Short fiction: Awful plumage”. El mes que ve Editorial Galaxia publicarà la segona novel·la en gallec "Deixe a súa mensaxe despois do sinal".

CÀSTIG (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Ella no sabia que jo li ho hauria fet de franc. Totes dues tancades, assegudes, soles, quietes i una mica espantades. Jo mirava alternativament amunt i el llibre, el llibre i la finestra, la finestra i un altre cop amunt. No ho puc fer, no ho sé fer; em va dir ella amb la mirada plena de ràbia. Jo crec que sí..., vine, apropa't una mica més.

Es va asseure al meu costat, em va mirar als ulls, va sospirar, es va aixecar el jersei i es va remenar la roba. De seguida va trobar un monederet, el va obrir, va treure un bitllet ben doblegat i me'l va donar. Me'l vaig quedar mirant uns segons amb cara de sorpresa abans d'agafar-lo. Vaig obrir la seva llibreta i li vaig fer els exercicis correctament imitant perfectament la seva lletra.

Quan va tornar la professora ens va trobar dretes mirant el pati per la finestra. Ja podeu baixar, nenes. La propera vegada ho copiareu tot cent cops.

Vam sortir de pressa de la classe, agafades de la mà i somrient, segurament jo més que ella ja que pensava en totes les llaminadures que em compraria aquella tarda.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat 

EL CARRER FOSC (Un microrelat de David Dot)

El cotxe hauria atropellat la noia del vestit tubular de color marró amb farbalans pulverulents a partir de la cintura, si jo no l'hagués retinguda; i si el conductor, per la seva part, no hagués frenat a temps. Ara es recupera de l'ensurt, asseguda a la vorera, amb les cames estirades i l'esquena repenjada a la paret. Està molt pàl·lida. El conductor implicat, que ha aparcat el vehicle, sense deturar-ne el motor, uns dos metres enllà del punt exacte de l'accident, sembla que ha vingut a interessar-se per l'estat de la transeünt afectada; però les intencions són unes altres. Sense dir una paraula, el desconegut allarga el braç i engrapa el collaret que havia restat al descobert quan jo havia afluixat el fulard i havia desbotonat un botó de l'abric de la noia. També li arrabassa dos anells. Estupefacte, aquesta vegada trigo a reaccionar. Em poso dempeus massa tard, quan l'home tanca d'un cop contundent la porta del vehicle i arrenca. No he pogut retenir-ne la matrícula ni tampoc us el sabria descriure. Gairebé atònit, prefereixo concentrar-me en les atencions de socors. Tan sols han passat trenta segons, però m'adono que algú ha tingut temps de prendre-li la bossa de mà, l'abric i fins i tot les botes. No sé dir-vos si, abans d'aquesta segona acció rapaç, la noia duia arracades. Un vianant que fuig carrer amunt i la certesa que algú s'ha escapolit davant meu, rere un portal del mateix carrer, són la resposta. Estic esfereït. Molt a poc a poc, comença a tornar en si. I, malgrat tot el que està succeint, dedico uns segons a contemplar-la. És una dona preciosa, formosa, jove i de cuixes perfectes. Ara estic embadalit. La despullo i tot seguit no dubto en anar a llençar la roba al contenidor del carreró. Quan retorno al punt on s'ha esdevingut l'accident, tal com havia previst, la noia, que ha recuperat la consciència, accepta trasbalsada la meva oportuna gavardina per cobrir-se de la nuesa dels males ànimes que la deuen haver assaltat... Faig cara de circumstàncies, em mostro perplex, comprensiu, actuo com si fos la primera vegada que trepitgés aquest lloc indigne.

Microrelat guanyador del 5è Concurs NegrOliva de microrelats negres organitzat per la Biblioteca Joan Oliva Milà de Vilanova i la Geltrú 2017.

David Dot (Vilafranca del Penedès, 1971). Llicenciat en Biologia.

UN ENDARRERIMENT CONGÈNIT (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Va fer anar els pares de bòlit quan tenia un any i mig i el psicòleg va descobrir que arrossegava un retard de mesos. L'aplicació d'una teràpia adequada amb converses i reforçants no el posà mai més al corrent. Els queixals del seny, la primera pulsió nocturna, el primer petó... A tot s'incorporava amb un retard de dos mesos en relació als companys. Amb el temps la cosa s'agreujà: es va casar amb una noia que estava de sis mesos i es va morir dos anys després del que li pronosticava una carta astral que li havia costat un ull de la cara.

Microrelat inclòs a El jardí de Lil·liput (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista Cavall fort i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Va guanyar el premi Víctor Català per Solucions provisionals (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb Els orangutans (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar Bonsais de paper (Edi-Liber 1993) i El jardí de Lil·liput (Pagès editors, 1994)