PER BON CAMÍ (Un microrelat de Núria Tort)

Li va costar trobar la nena de les trenes de qui havia estat enamorat quan tenia vuit o nou anys. En va aconseguir el telèfon, es va presentar i li va preguntar si estava casada. Separada, va respondre ella. L'avi és vidu.

Il·lustra el microrelat Nena amb trenes d'Amedeo Modigliani.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb Instruccions per atracar un taxista a la nit.

SIGIL·LOSA (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Era una persona extremadament sigil·losa. Quan arribava o marxava amb prou feines se la percebia. I durant el dia ni suscitava cap interès ni la seva existència somorta preocupava ningú. Per això quan va deixar de venir a treballar vam tardar unes quantes setmanes en adornar-nos-en. I els escassos amics i els parents que tenia tampoc es van assabentar de la seva absència. Potser la cosa hauria seguit així indefinidament si no hagués estat per una pudor insuportable i gens sigil·losa que els veïns asseguraven que provenia de casa seva.

Lluís Julián Barrachina. En els darrers mesos m'ha succeït diverses vegades un fet sorprenent: quan pujo a l'autobús hi ha algú, sobretot noies joves, que em volen cedir el seient. D'acord, tinc 58 anys, fa temps que m'he quedat calb i llueixo una barba gairebé blanca del tot però que em cedeixin el seient encara em desconcerta. Em troben decrèpit i acabat? La barba em confereix un aire venerable? Les noietes mal interpreten les mirades que els adreço? No sé què serà però la realitat és que no em sento gran i que ara mateix la imaginació se m'envola com mai i escric amb gran deler i il·lusió. Potser aquesta és una poca-soltada de biografia, però prengueu nota: si ens trobem al bus no cal que us aixequeu, que em sento jove, si més no literàriament.

NET I POLIT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«No em mati!». L’home es mirava el sicari amb els ulls dòcils dels cadàvers imminents. Era inútil: les súpliques no commovien a un professional amb una trajectòria irreprotxable, avalada per més de trenta anys de carrera. Resignat a l’adversitat, l’home va acotar el cap, submís. El sicari va repenjar el canó al clatell. «Fem-ho net i polit», va dir.

Aquell clatell presentava un escalat del cabell pulcre, perfecte: devia fer poc que havia passat per les mans d’un perruquer. (Quan veiés la notícia als diaris, aquell perruquer pensaria en l’honor d’haver estat l’últim que li va tallar els cabells, de ser l’autor del pentinat que l’infeliç s’enduria a la tomba.) El sicari va recordar quan el seu pare el duia a cal barber. L’asseien sobre un elevador de fusta perquè el barber pogués maniobrar sense haver-se d’ajupir. L’aire calent d’un assecador difonia l’olor aspra dels cosmètics. Les etiquetes acolorides de locions, cremes, tints, fixadors, brotxes i escumes d’afaitar s’apilonaven damunt les lleixes. Sobre un prestatge s’arrengleraven pintes, raspalls, tisores, pinces i navalles de totes les mides, a punt per entrar en acció. Un mirall cobria la paret i permetia espiar les butaques veïnes. Els clients, homes experimentats, avesats a bregar amb tots els tràngols de la vida, s’expressaven amb una contundència que no admetia rèplica. Renegaven, explicaven anècdotes incomprensibles i reien estrepitosament acudits sense cap gràcia. De fons, sempre sonava una ràdio que ningú s’escoltava. «Au, nano!», feia el barber. L’embolcallava amb un davantal de color blau fosc i, mentre passava la navalla per l’esmolador o feia espetegar les tisores a l’aire —txec-txec—, solia dir: «Fem-ho net i polit».

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

ELS HOMES INVISIBLES (Un microrelat de Joan Perucho)

Quan sortien al carrer, ningú no els veia i eren perfectament invisibles. El que tenia cara de bastaix reia a grans riallades i provocava la muda sorpresa de la gent. L'altre, el de la faç espiritual, meditava crims refinats i enigmàtics.

Havien esgotat tota mena de trucs i facècies de cinema: fer volar el gos, arrabassar la brotxa al barber, equivocar els senyals del tràfic, animar la bicicleta que corre sola, etc., etc.

Amb el temps, esdevingueren familiars al veïnatge. El de la cara de bastaix es donava a conèixer per les seves plagasitats grasses i rudes. li deien Artur. El de la cara espiritual, el coneixien perquè, mentre planejava el simulacre d'alguna maquinació sinistra, recitava versos de Ramon Llull. li deien el Mister.

El Mister i l'Artur varen començar a fer-se invisibles quan tenien vint anys. Als setanta, encara hi havia alguna consciència de la seva existència. Als vuitanta, cap. L'Ajuntament erigí una làpida als jardins de la gran plaça, amb una inscripció estricta: «Als homes invisibles».

Microrelat extret del recull Diana i la mar morta (1953) (Edicions 62, 2003)

EL CAMELL (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Quan, cansat de vagar solitari, el camell va decidir anar-se'n a viure lluny del desert, Ahimè el va obligar a mantenir-se fidel al seu destí. Li va plantar un parell de dunes a l'esquena perquè dugués sempre fresca la memòria del seu origen fragmentari i dispers.

Microrelat extret de Kosambi, el narrador (Proa, 2006).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

AIXÍ VA SER VIURE (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Així va ser viure, una vegada. Aixeco el vol sobre les cases i els camps i l’aire fresc em gronxa els cabells i el pit m’esclata d’alegria i la serenitat m’omple com una llum blanca i navego amb aquestes ales que em pertanyen i el cel s’obre tot al meu pas. La gravidesa cau com un sac estripat contra el terra i aixeca pols i dolor que no poden abastar-me. Conec la joia i l’esperança i tot allò que significa ser aigua. Hi veig pels ulls i per la pell i no temo als avatars. I això és la joia i, sí, bé la tenia. Però van venir un vent i una malaurada pluja negra i el seu desconhort em va arravatar del meu cel, sí! per motius de desamor, per motiu que el cicle continua sota terra i no sempre a l’espai de la dolcesa, per motiu desconegut però temible; i cau sobre mi la pluja freda i em treu l’esperança com un home sense cor treu la pell a un xai abans de llevar-li la vida, miserable d’ànima glaçada. En cada gos lligat al seu pal de turment hi veig els meus ulls i la meva pell morint-se de solitud. Eh! Llavors, compreneu, he anat oblidant el meravellós cel d’altres temps. Perquè el seu record és una metzina i un llast en aquest desconcert que sento a tothora, en aquesta altra vida interminable lluny de casa.

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio i el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre Estats del metall (ed. Saragossa).