TOT RODOLANT (Un microrelat de Lluís Julian Barrachina)

M’havia aprimat. Una dieta estricta i molt d’exercici. Per ella, per estar més atractiu. M’havia aprimat tant que aquell dia, mentre eixugava gots al bar, l’aliança em va caure del dit a terra i tot rodolant va sortir per la porta. Vaig cuitar a recuperar-la però el carrer de davant fa baixada i  va seguir rodant costa avall. Vam recórrer tot el carrer, l’anell dringant com un diminut picarol per sobre de les llambordes i jo perseguint-lo. Fins a la plaça de l’Ajuntament on va traçar una corba al voltant de la font ornamental i va continuar per un altre carrer també rost. I vam seguir, observats pels sorpresos vianants, per diversos carrers del nostre costerut poble fins que es va trobar un revolt que no va poder superar i es va dirigir directament a la porta oberta de la casa d’uns coneguts de tota la vida. A dins encara va enfilar, i jo darrere, un llarg passadís que acabava en una cambra.

Hi entrà i amb una última volta que va esgotar la seva empenta va anar a aturar-se a tocar d'un llit que grinyolava rítmicament mentre al damunt, amb gran faramalla d'esbufecs i gemecs, el fadrí de la casa i la meva estimada esposa cardaven amb entusiasme.

Actualment tinc 58 anys i per motius familiars i perquè treballava en la meva novel·la El tresor dels Montespluga (futur gran èxit de les lletres catalanes) he estat tres-quatre anys gairebé sense escriure contes. Ara, deslliurat d'aquesta tasca que se m'havia fet molt antipàtica, disfruto d'un esclat notable de creativitat que m'ha portat a escriure una cinquantena de relats (entre micro i breus) en uns mesos.

PERSPECTIVA I REORDENACIÓ DEL TERRITORI VITAL (Un microrelat de Jordi Puig)

Li hagués volgut explicar tot.  Tot.  Però els meus ulls de seguida defugiren els seus. Així, la frase finalment pronunciada: “cafè i dònut, si us plau”, em va semblar una cel·la.  I encara que els barrots fossin de sucre i jo mateix n’esdevingués el carceller, al cap i a la fi, barrots i carceller érem.  Un cop més, em pensava que hauria de postergar l’assumpte —que en aquestes alçades ja començava a ser realment enutjós— però quan finalment em va dur l’esmorzar, no vaig poder evitar el pensament (també ensucrat si voleu, us ho consento) que la vetllada, tal volta, prometia més del que jo mai hagués gosat esperar-ne.

Jordi Puig (Badalona, 1970) és bibliotecari i escriu sempre que pot.  Ha guanyat el III Premi d'Escriptura Creativa del club TR3SC (2010) i el VII Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra (2016).  També ha participat en el recull de contes eròtics A l'ombra del Decameró (Gregal, 2014) i recentment ha publicat la seva primera novel·la, Mala peça al tauler (Stonberg, 2016), un thriller esbojarrat al voltant del món dels escacs. Manté El blog de l'Arbre Vermell.

INTERMEDIARIS (Un microrelat de Ramon Mas)

Algú ha excavat un pou on solies estar tu. Ara, per poder-te abraçar, necessito una politja.

Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982). Ha publicat les novel·les Crònica d'un delicte menor (L'Albí, 2012) i Mentre el món explota (Males Herbes, 2014) i el poemari Òsties (AdiA, 2017). És editor de l'editorial Males Herbes.

PODER (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Després d'una vida de treball, l'informe que té entre les mans l'omple de satisfacció. Aixeca els ulls vers el finestral i repassa tant l'excepcional vista des de la planta vintena de l'edifici corporatiu com els esforços titànics que ha hagut de fer fins arribar a la situació actual.

Amb un cop de cap esbandeix el passat i torna la mirada als papers. No pot evitar un nou somriure. Les fusions, absorcions i altres negocis més tèrbols l'han permès assolir una quota de mercat impensable en aquest món. És a dir, en l'actualitat tothom, tret de quatre sentimentals, es comunica, compra, s'informa, controla els aparells, gaudeix del lleure i gairebé respira a través de la seva plataforma digital i totes les aplicacions associades.

Això el fa poderós, molt poderós. I la persona més rica de la Terra, és clar. Però això no és una qüestió de diners. Fora massa vulgar.

Eixampla el somriure i fa el gest que porta tant de temps somiant. Agafa el telèfon que té damunt la taula, a la seva dreta —un aparell analògic, amb fil, dels que s'utilitzaven quaranta anys enrere— i prem una tecla. Al moment, despengen a l'altre extrem de la línia. Llavors, només diu una paraula: Endavant.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

L'HEROI DEL PIJAMA (Un microrelat de Marta Finazzi)

Es deia Begur Serra i tothom li deia que tenia nom de poble. Havia arribat al poder judicial per la inèrcia de l’herència, però s’arrossegava pels passadissos de la llei com si ell també fos culpable. Tancat en un despatx oblidat de la gran ciutat que semblava una capsa de sabates, somiava que la vida era més que una masmorra de codis i normes. Malgrat tot, cada nit, quan el rellotge marcava les 23.23 h, les reixes del seu secret s’obrien de bat a bat i casa seva s’inundava de l’olor de mar que el perseguia des que va néixer. En aquell precís instant, s’aixecava de cop i, amb el pijama de quadres vermells com a uniforme nocturn, es precipitava al món des del balcó. En un vol lliure, sense tarifes ni trampes perquè els superherois treballen de franc. De nit, només era l’agent 55, perquè el cinc era el seu número de la sort, les lletres del seu nom, del seu cognom. Quan es despertava, l’advocat mai no recordava res de res perquè els somnàmbuls no tenen memòria, com si els primers rajos de sol engolissin l’heroi del pijama. Begur Serra no sabia per què, però cada matí tot feia olor de mar.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de la literatura des de ben petita. Ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar i acaba de guanyar el II Premi de Microrelats Sol de Otoño. Publica el blog Fanalets salvatges.