MATRIMONI (Un microrelat de Sònia Sureda)

La nit esclata contra els vidres del menjador de casa seva. La parella sopa en silenci. L’home sent que aquest matrimoni el fastigueja. La dona somia amb una vida sense ell, a quilòmetres lluny d’aquesta rutina abominable. Es miren de reüll: on hi havia una piga ara hi veuen una berruga.

Il·lustra el microrelat una fotografia de Richard Tuschman.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

SENSE RANCÚNIES (Un microrelat de Sergi G. Oset)

«Reiet meu, recordes quan et deia que era el gat qui t’esquinçava les camises, les bones? Doncs, no».

Microrelat inclòs al llibre “El último vuelo del Microraptor” (Nazarí, 2015). La versió catalana és de l'autor.

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. Paràsits mentals (Bubok, 2012) va ser el seu primer recull de microrelats i acaba de publicar el recull de minificcions El último vuelo del Microraptor a l'Editorial Nazarí.

TAULA COMPARTIDA (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Quan la cambrera m’ha portat el compte, m’he quedat sorprès. M’ha explicat que ha sumat també allò de ma mare, que li ho ha dit abans de marxar. Llavors m’he recordat de la dona entranyable, de cabell blanc i mirada astuta, que ha berenat al meu costat en aquesta cafeteria abarrotada. No he posat cap objecció, he pagat i he sortit. Al carrer, he pensat que no ha estat pas car. He pagat disset euros per la il·lusió d’haver berenat un altre cop amb la meva mare, quan fa tant de temps que la vaig perdre. I això no té preu.

Microrelat inclòs al recull De lo que quise sin querer (Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. L'il·lustra Chop Suey (1929) d'Edward Hopper.

Va néixer cordovès al 67 i segurament morirà sabadellenc, quan toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap intenció dolenta. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida Qué Bailo y coautor de Consuélame, Consuelo. Al novembre de 2014, l'editorial Talentura va publicar el seu primer llibre de microrelats titulat De Lo Que Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.

ARXIU HISTÒRIC (Un microrelat de Maria Rovira)

Perquè no els enyorés, els seus amics li van muntar una festa de comiat desastrosa.

Malauradament, no va saber apreciar-los el gest.

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.

PUDOR (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Estava convençut que moriria d’un atac de cor fulminant. No tenia antecedents familiars ni havia patit mai cap símptoma advertidor. Simplement ho sabia. I no podia deixar de pensar en qui seria la persona als peus de la qual cauria rodó, inert, que hauria de contemplar el seu traspàs des de primera fila. Com reaccionaria? Pànic, patiment, tristesa, indiferència? De fet, l’importava ben poc. Sabia que l’atac seria irreversible. Allò que el neguitejava era la vergonya d’haver de compartir un moment tan íntim amb un desconegut. L’home, o la dona, que, per atzar, el veuria posar-se blanc, marejar-se, perdre els sentits, caure i finalment expirar amb els ulls esbatanats. Un ultratge a la intimitat.

Mai no hauria suposat que li tocaria viure la situació inversa. La sorpresa ha estat absoluta quan avui, tornant de sopar, ha vist com la silueta que venia de cara s’aturava de cop, es portava les mans al pit i feia un parell de passes a les tentines abans de caure a terra. En el rostre de l’home, d’ulls oberts i mirada gairebé sense vida, ha sabut veure-hi aquell mateix sentiment de torbació que coneixia tan bé. Per això, s’ha girat pudorosament i s’ha allunyat a bon pas. 

Il·lustra el microrelat una obra d'Adrian Ghenie (1977)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.