ACOMBOIAT (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d'un ésser d'una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l'acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l'escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L'acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L'atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s'adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanarn proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d'emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim... Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s'han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l'acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 52 anys,  és metge, està casat i té dues filles. L’any 2010 va publicar el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes. 

FI DEL MÓN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El profeta va anunciar la fi del mon amb la grandiloqüència habitual. Va descriure el col·lapse, l’hecatombe, l’agonia, l’extinció. Va concretar una data, una hora.

El vaticini va ser rebut amb burles i suspicàcies, retrets i amenaces. Malgrat tot, per una vegada, el pronòstic va complir-se: en el dia i hora augurats, el ventricle dret del profeta es va col·lapsar, va produir-se l’hecatombe del sistema cardiovascular i, després d’una agonia fulminant, la seva vida es va extingir.

El món del profeta arribava així a la seva fi.

Microrelat finalista del II Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula “Doctor Strangelove” (1964) de S. Kubrick.

COMPTADOR A ZERO (Un microrelat de Sergi G. Oset)

El 03 de juny, un grup de cosmonautes es va aïllar voluntàriament a la cambra simuladora per preparar-se pel primer viatge a Mart.

Després de 555 dies, la resclosa estanca es va obrir automàticament amb un xiuxiueig esmorteït.

No en va sortir ningú.

A l’exterior, tampoc no quedava ningú per preguntar-se què havia fallat.

Microrelat inclòs al recull “Paràsits mentals” (Bubok, 2012). L'il·lustra un fotograma de "2001: An Space Odyssey", 1968, de Stanley Kubrick.

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V i al I Premi de Relats Pulp. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) és el seu primer recull de microrelats.

TEMPS DE FAM (Un microrelat nadalenc –l’últim de la temporada– d’Anna Maria Villalonga)

Enguany, la solemne celebració catedralícia de la tradicional missa de Nadal ha quedat totalment aigualida. Per més que el bisbe, el mossèn i els escolanets ho han intentat, a l’hora de la veritat no hi ha hagut cap manera de trobar el gall.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

HI HA FAMÍLIES I FAMÍLIES (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)

La família Soler considerava que qualsevol ordre vinguda del més enllà s’havia d’acatar. En aquesta ocasió el més enllà s’encarnava en les paraules del Papa de Roma, el qual havia parlat recentment en un comunicat sobre les figures animals del pessebre, concretament el bou i la mula, tot dient que no hi feien res allà, acompanyant la sagrada família. Vaja, que eren figures sobreres, per dir-ho clar i italià.

En cap moment els Soler es van qüestionar tal despropòsit. Ans al contrari, a l’hora de preparar les figuretes del pessebre van ignorar els dos animals que, per tradició, havien donat escalf al cos mig nu de l’infant Jesús durant anys i anys. Un cop enllestit el pessebre val a dir que el menjador dels Soler va prendre un caire diferent, enigmàtic. Sobretot de nit. Sembla ser que quan tots els membres de la família eren al llit passava quelcom a la rústica caseta del nouvingut. Efectivament, a mesura que queien les nits, en Josep tenia unes converses amb Maria d’allò més reivindicatives: reclamava la presència d’aquells animals que els resolien una convivència més càlida. Llavors va ser quan Jesús, cansat d’escoltar cada nit el mateix discurs dels pares, va optar per prendre una decisió. La decisió probablement donaria un disgust als Soler però era ben evident que calia posar-s´hi amb fermesa i contundència. Van esperar, però, el moment propici. I aquest va esdevenir el mateix dia de Nadal quan representava que ell acabava de néixer – tot i que en realitat ja tenia uns dies de vida, ja que els Soler sempre el presentaven en societat el dia de Santa Llúcia-. Per unanimitat es va acordar que ell, el més menut, amb el poder celestial de la seva paraula, s’adreçaria a l’avi Soler per convèncer-lo del despropòsit papal.

Així va ser com l’avi Soler, a primera hora del matí del mateix vint-i-cinc de desembre, s’apropà a la cova i s’adonà que el nen Jesús s’havia incorporat del seu llitet de palla, tot solet, talment com un homenet, i prenia la paraula. Va fer un parlament molt savi reivindicant la companyia del bou i de la mula, que ja portaven massa dies oblidats dins la caixa del pessebre. Discrepava sobre les darreres instruccions vaticanes, i sostenia que qui tenia la darrera paraula respecte aquest tema insòlit era ell mateix. Ni que fos -assegurà- per la gratificant experiència viscuda en la pròpia pell al llarg dels anys. L’avi Soler, bocabadat, fregant-se els ulls d’incredulitat, no li tocà més remei que obeir: sempre havia obeït a ulls clucs.

L’endemà, doncs, per Nadal, l’avi Soler va haver de donar explicacions a la resta de la família sobre el per què el bou i la mula tornaven a estar en el lloc que sempre havien ocupat, és a dir, al fons de la cova, i mirant-se l’un a l’altre. Sembla ser que tots van entendre el nou missatge posat en boca d’un nadó molt especial, i, per tant, s’hi van avenir. Van arronsar les espatlles, van acatar l’ordre i van celebrar el dinar exactament igual com ho havien fet al llarg de tota la vida: al cap i a la fi tot tornava a la normalitat.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

CONTE D’HIVERN (Un microrelat nadalenc de Mercè Bagaria)

Hi havia una vegada un arbre tímid. Quan arribava l’hivern, no li agradava gens despullar-se com feien els seus amics. Tot al contrari, a ell li agradava imaginar-se que s’abrigava amb llums de colors i es posava una estrella resplendent per barret, i que, al seu voltant, hi havia una rotllana de regals que els nens es miraven amb esguard embadalit i obrien amb dits tremolosos.

L’arbre tímid dubtava que aquell desig tan intens es complís algun dia, però no perdia l’esperança. Tampoc no sabia si els arbres desvergonyits, que s’espolsaven les fulles per cobrir-se de neu, en tenien, de desitjos. Ell no parlava mai perquè era tímid, però desconeixia el motiu dels altres arbres per mantenir-se en un silenci tan persistent. D’una banda, el silenci li agradava molt. Molt és poc: li agradava moltíssim, sobretot a aquella hora en què clarejava el dia i ni tan sols el vent gosava moure’s, quan el mantell nivi era més corprenedor. D’una altra, el feia sentir-se sol. Segur que a les persones no els passava això, segur que sempre estaven contentes, cantant, rient, explicant-se històries... Que fessin servir la serva escorça com a testimoni d’amor, acostumava a fer-li pessigolles i l’entendria d’allò més. Com es pot desconfiar d’algú capaç d’estimar?

Per això l’arbre tímid no s’amoïnà quan veié que s’acostaven aquells llenyataires; per això l’arbre fou feliç quan sentí que un d’aquells homes parlava de convertir-lo en arbre de Nadal, a ell, tan tímid com era! Per fi tindria un barret estrella i els nens el rodejarien emocionats! Però quan les destrals van començar a colpejar-li el tronc esvelt, la saba se li aturà i la ment se li enterbolí. Encara va tenir temps, però, de lamentar no haver sabut despullar-se a temps.

La il·lustració és de Norman Rockwell.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

MÀCULA (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

A mig dinar de Nadal, entre la sopa de galets i el pollastre rostit, la nena els anuncia que està embarassada.

Notícies d’aquesta mena sempre provoquen una commoció i, durant uns segons, un silenci espès s’ensenyoreix de la reunió: els coberts deixen de repicar contra els plats, les converses s’encallen, les respiracions es contenen (fins i tot el vent, que a fora colpejava els porticons amb força, s’atura). Amb dinou anys acabats de fer, a la nena no li coneixen cap pretendent, cap amic ocasional, cap disbauxa nocturna. Per això una de les tietes demana qui és el pare de la criatura. “El volem conèixer!”, insisteix engrescada una cosina. “No hi ha cap pare”, contesta ella, enigmàtica. I afegeix: “Sóc pura. El meu cos no ha estat maculat”.

La mare, amb el pollastre a mig trinxar, esbufega. El germà renega. L’àvia para l’orella bona: “què diu?”, crida. Un oncle informa que coneix un metge especialista; “discret”, puntualitza. Algú suggereix que abans consultin el cas amb un espiritista televisiu. Del pare s’espera una aportació mesurada i serena a la polèmica, però només se li ocorre preguntar a la filla: “I què penses fer?”, i ella, amb un deix inevitablement melodramàtic, contesta: “Vull tenir aquest fill”.

Tothom compadeix la pobra noia: quin trasbals ser mare soltera amb un fill fruit d’una inseminació espectral! Però no poden permetre que una història tan coneguda els esgarriï un àpat tan esperat. Així que, entre sospirs de resignació, les converses tornen a agafar volada, les forquilles i els ganivets reprenen la seva activitat i el vent, tossut, torna a acarnissar-se amb els porticons. Només l’àvia sembla inquieta per l’avenir de la nena: “Que diu que què?”.


Les galetes decorades són obra de l’artista Chus Castro.

FELICITACIÓ (Un microrelat nadalenc de Josep Pastells)

Arriba el Nadal i, com cada any, l’aspirant a poeta escriu una llarga i peculiar felicitació a les mil tres-centes vuitanta-sis amistats del Facebook, als quatre-cents catorze seguidors del Twitter i als centenars de contactes que té emmagatzemats al correu electrònic i a l’iphone. Comença dient-los que ha arribat l’hora d’edificar somni sobre somni. Que cal interpretar les paraules i els silencis, les esperes contingudes i les emocions convulses que sacsegen el cor mentre l’aire ens omple els pulmons. I afegeix –serà millor transcriure-ho fil per randa, tampoc no és tan llarg–: “Som humans, renoi! La mateixa aventura biològica en milers de milions de cossos i rostres que tenen en comú un destí intangible, les ganes de rebentar el temps i un munt de signes i metàfores que serveixen de ben poc quan es vol atrapa un amor impossible. Podem saludar-nos eufòrics, emborratxar-nos i cantar, edificar imperis o fer allioli com els bons artesans. podem fer tantes coses que s’acabarien les festes i encara no hauríem acabat d’enumerar-les. Però fem el que fem, massa sovint oblidem que un gest ho decapita tot, que una senzilla decisió ens desborda i el temps no s’atura per inacabable que sembli la cançó. I ho acceptem o no, les cendres en què ens convertirem tard o d’hora són tan reals com els llibres mai escrits, el múscul de la inconsciència, el ja ens trucarem de fa quatre anys o els volcans interiors que difuminen les ombres quan encara no ha nascut el nou any. Rialles, sí, però també plors que harmonitzen amb milers de plors, amb la fugida de l’assassí, amb carícies que anticipen runes i l’esclat d’una llum tan poderosa que per força haurem d’acceptar l’ardent realitat: el foc a l’iris ens apropa la fi del misteri”. Com fa cada any, abans d’enviar la llarga i peculiar felicitació a totes les seves amistats, l’aspirant a poeta li deixa llegir el text a la seva dona. En sentir la seva pregunta (“No et podries limitar a desitjar-los Bon Nadal i bon any nou, com fa tot Déu?”) comença a difondre la felicitació amb el somriure d’un dement.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. El meu desè llibre, “Vides lascives”, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, serà publicat abans de l'estiu per l’editorial Bromera.  Lema favorit: Nosce te ipsum.

GERMÀ (Un microrelat nadalenc de Jordi de Manuel)

Vint anys després, per Nadal, el Biel decidí tornar al poble on vivia el seu germà Pau. Li havia anat prou bé, en aquell país llunyà. El pare i la mare feia temps que eren morts. Volia recuperar les arrels, compartir la fortuna amb el seu germà. Duia un maletí ple de diners i un cinturó ample farcit de diamants.

Tan bon punt baixà del tren va cridar un mosso perquè traginés les maletes. Li donà un bitllet de propina i decidí passar la nit en un hotel proper a l’estació. L’endemà, el dia de Nadal, buscaria el seu germà Pau.

Biel mai no es despertà, aquella nit de Nadal. Li van clavar un punyal al cor mentre dormia. Li robaren la maleta amb els diners i el cinturó amb els diamants. Mentre li travessava el cor amb el punyal, Pau no el reconegué; Biel havia canviat tant...

La il·lustració és de Guillen Cifré. El microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

CLÀUSULA NÚMERO 5 (Un microrelat nadalenc d’Anna Maria Villalonga)

Com que la darrera temporada he treballat de valent, se m’ha acudit que no passarà res si em prenc uns quants dies de vacances. Al cap i a la fi, l’any ha estat convuls i jo he superat amb escreix la xifra fixada.

Aprofitaré les festes de Nadal, que em resulten insofribles. Potser em puc refugiar en algun indret de muntanya, ben apartat de l’enrenou de la ciutat. Necessito descansar. I segur que m’anirà perfecte per agafar forces. Ja m’han avançat que el nou any es presenta complicadíssim, amb un munt de conflictes i de zones calentes.   

He decidit vestir-me com una persona normal. Desaré els estris de feina guardats en un armari. Vull convertir-me en un ésser anònim. Fer com tothom, sense molèsties, sense que ningú no em pugui reconèixer. Soparé amb tranquil·litat en un restaurant, demanaré una copeta de vi, llegiré un bon llibre. Potser em llevaré tard i tot. Coses senzilles però agradables, coses que sempre he desitjat i que mai no m’he pogut permetre.  

A punt de tancar la porta de casa, he sentit el seu alè al clatell. M’he girat a poc a poc, però ja sabia que hi era. L’he vist allà, enmig del replà, imponent en tota la seva alçada, submergit en aquell halo de llum que li encercla els cabells i que enganya tant quan no el coneixes. L’expressió dura, inexpugnable. Abans que digués res, jo ja sabia que no hi hauria cap manera de convèncer-lo.

Hem creuat poques paraules, però m’ha remarcat sense embuts que la llei està de part seva. M’ha recordat que tot havia quedat prou clar quan vam signar el contracte. La clàusula número 5 recull especialment el requisit: no està contemplat, sota cap circumstància, que la Mort pugui fer vacances.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

AMOR EN TEMPS DE CRISI (Un microrelat nadalenc de Víctor Lorenzo)

Poc abans de baixar la persiana, un jove Santa Claus entra a la joieria i, adreçant-se a la dependenta mentre treu de la panxa postissa una pistola, anuncia que això és un atracament. La noia alça els braços i espantada balboteja un et donaré tot el que vulguis, però no em facis cap mal, i ell respon no et preocupis, bonica, que només vull una cosa: el millor anell que tinguis. Quan, tremolosa, li entrega de la vitrina un d’or blanc amb un rubí enfilat, el jove Santa Claus li demana, assenyalant-lo amb l’arma, sisplau, embolica’l per regalar. Un cop posat el llaç, arrissa amb les tisores les puntes i li entrega la caixeta a l’atracador, que l’agafa amb compte. Se’n va ràpid, enrogit rere la barba blanca, no sense entregar-li abans el botí a la dependenta i dir-li bon nadal, preciosa, desitjo que t’agradi.

Il·lustració de Thomas Nast, 1881.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

NIT DE REIS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Descobrir que els Reis Mags no eren els meus pares va ser una decepció. Perquè res de bo anticipava veure’ls traginar paquets per la sala d’estar, amb aquelles capes absurdes i les corones empolsinades, suats, rebentats. ¿Com podia algú refiar-se d’uns personatges que es feien dir –sense pudor– “ses majestats”? Presumien de poders màgics però viatjaven sobre uns camells guiats per uns patges grenyosos. I aneu a saber d’on treien tants obsequis! Havia estat un error encarregar-los els meus regals somiats! Mentre tornava d’amagat a la meva habitació, vaig decidir que l’any següent enviaria la carta directament als meus pares.

La fotografia és de Martí Herrero.