HI HA FAMÍLIES I FAMÍLIES (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)

La família Soler considerava que qualsevol ordre vinguda del més enllà s’havia d’acatar. En aquesta ocasió el més enllà s’encarnava en les paraules del Papa de Roma, el qual havia parlat recentment en un comunicat sobre les figures animals del pessebre, concretament el bou i la mula, tot dient que no hi feien res allà, acompanyant la sagrada família. Vaja, que eren figures sobreres, per dir-ho clar i italià.

En cap moment els Soler es van qüestionar tal despropòsit. Ans al contrari, a l’hora de preparar les figuretes del pessebre van ignorar els dos animals que, per tradició, havien donat escalf al cos mig nu de l’infant Jesús durant anys i anys. Un cop enllestit el pessebre val a dir que el menjador dels Soler va prendre un caire diferent, enigmàtic. Sobretot de nit. Sembla ser que quan tots els membres de la família eren al llit passava quelcom a la rústica caseta del nouvingut. Efectivament, a mesura que queien les nits, en Josep tenia unes converses amb Maria d’allò més reivindicatives: reclamava la presència d’aquells animals que els resolien una convivència més càlida. Llavors va ser quan Jesús, cansat d’escoltar cada nit el mateix discurs dels pares, va optar per prendre una decisió. La decisió probablement donaria un disgust als Soler però era ben evident que calia posar-s´hi amb fermesa i contundència. Van esperar, però, el moment propici. I aquest va esdevenir el mateix dia de Nadal quan representava que ell acabava de néixer – tot i que en realitat ja tenia uns dies de vida, ja que els Soler sempre el presentaven en societat el dia de Santa Llúcia-. Per unanimitat es va acordar que ell, el més menut, amb el poder celestial de la seva paraula, s’adreçaria a l’avi Soler per convèncer-lo del despropòsit papal.

Així va ser com l’avi Soler, a primera hora del matí del mateix vint-i-cinc de desembre, s’apropà a la cova i s’adonà que el nen Jesús s’havia incorporat del seu llitet de palla, tot solet, talment com un homenet, i prenia la paraula. Va fer un parlament molt savi reivindicant la companyia del bou i de la mula, que ja portaven massa dies oblidats dins la caixa del pessebre. Discrepava sobre les darreres instruccions vaticanes, i sostenia que qui tenia la darrera paraula respecte aquest tema insòlit era ell mateix. Ni que fos -assegurà- per la gratificant experiència viscuda en la pròpia pell al llarg dels anys. L’avi Soler, bocabadat, fregant-se els ulls d’incredulitat, no li tocà més remei que obeir: sempre havia obeït a ulls clucs.

L’endemà, doncs, per Nadal, l’avi Soler va haver de donar explicacions a la resta de la família sobre el per què el bou i la mula tornaven a estar en el lloc que sempre havien ocupat, és a dir, al fons de la cova, i mirant-se l’un a l’altre. Sembla ser que tots van entendre el nou missatge posat en boca d’un nadó molt especial, i, per tant, s’hi van avenir. Van arronsar les espatlles, van acatar l’ordre i van celebrar el dinar exactament igual com ho havien fet al llarg de tota la vida: al cap i a la fi tot tornava a la normalitat.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.