AUTOBIOGRAFIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Abans d’enviar la versió definitiva al meu editor, omplo de picadura la pipa, l’encenc i repasso tots els capítols, de l’últim al primer. Un cop revisada, em trec el xumet de la boca i arrenco a plorar.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

JARDÍ, FRAGMENTS TEMPORALS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Quan el jardiner hi és cava, pasta, planta, emparra, lliga, arrenca, talla, cull i guarda. Tot és tràfec, soroll i moviment. Per això quan es retira el silenci esdevé amo i senyor. Primer una pausa, la natura s’assegura que, per fi, s’ha quedat sola, que la frenètica activitat humana ha acabat. Després comença el ball.

A la part de la solana unes abelles, ingràvides, brunzeixen de flor en flor. La delicada vibració de les ales s’escampa com una remor hipnòtica per tot el jardí. Mentre, una sargantana trepa per la calenta paret de maons i s’estintola al sol. Resta immòbil, satisfeta, i només de tant en tant obre i tanca els ulls endormiscats. Per sobre seu unes papallones, silencioses, trenen una dansa nupcial de blancs i grocs.

Un ventijol escampa la flaire delicada del romaní i la lavanda.

Per les lloses aspres i seques avança una processó de formigues a la recerca de les llavors seques que cauen d’un matoll. De tornada cadascuna porta una llavor groguenca molt més gran que ella mateixa i dues col·laboren per arrossegar-ne una altra d’immensa. Passen pel costat d’una llagosta que, espantada, d’una gambada prodigiosa se’n va a l’altra banda del jardí entre les ombres dels arbustos i de les plantes enfiladisses. Allà, per la terra humida i olorosa, proliferen insectes en busca de menjar. Un cargol tasta l’amargantor d’una fulla de didalera, un cuc llefiscós avança cec i, a poc a poc, es capbussa terra endins i desapareix. Marietes, talladits, escarabats, s’afanyen a buscar menjar entre la fullaraca que es va convertint en humus. La llagosta salta altre cop, aterra a la branca d’un rosal i allà camina amb parsimònia, mantenint l’equilibri amb facilitat absoluta. De sobte un ocell es deixa caure, caça la llagosta, s’enlaira i desapareix. La vida i la mort en un breu vol. Molt amunt, majestuoses, les gavines filen camins blancs entre el blau. A l’estany artificial uns capgrossos apàtrides s’esforcen en créixer.

Un nan, plantat al bell mig de jardí i pintat de ridícules coloraines, somriu i s’ho mira tot amb indiferència.

La il·lustració és "Paisatge de jardí italià" de Gustav Klimt, 1913.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. El setembre del 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

COM IMITAR LES CRÍTIQUES (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

L’Emili Calabuig estava tan cansat que els crítics li diguessin el que havia de fer que va decidir pintar els quadres de la nova exposició d’acord amb l’opinió que expressaven a les seves cròniques.

La mostra va sorprendre el públic fidel, que es va trobar dubitatiu i vacil·lant en contemplar una obra allunyada de la que en ell era habitual, mentre la crítica, implacable, va expressar la seva discrepància de forma agressiva i la va qualificar com un fracàs sense precedents en la bona trajectòria de l’artista.

–Una pintura massa literària. Massa evident i sense cap sorpresa! –es va atrevir a escriure un conegut crític de la premsa diària.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL RÈCORD (Un microrelat de Maurici Capdet)

Quan la bala li va entrar per l’ull esquerre es va convertir en l’estràbic més fugaç de tots els temps.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d'autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Els seus contes poden llegir-se també a El blog d'en Maurici

TURMENT (Un microrelat de Sílvia Romero)

Una forta descàrrega elèctrica em sacsejà. Els llums es van encendre i el seu esclat em ferí. Encara estava baldada, masegada i macada pels cops rebuts el dia abans. El dolor se’m feia insuportable i no m’abellia començar amb la cançoneta de cada matí. Però era la meva feia i no podia escapolir-me’n.

Obeir. Treballar i obeir. Aquest era el meu sinó. I també el meu calvari.

Vaig iniciar la melodia repetitiva. La tornada de la cantarella em penetrava, esmolada, per cada fissura de la meva còrpora. Em martellejava amb crueltat i jo em sentia a punt d’explotar. Aguantant aquell suplici, em semblava que res no podia superar l’estat de crispació en què em trobava, però m’equivocava: les coses sempre poden anar pitjor.

Ell va entrar: un tros d’animal enze indigne de la seva espècie.

Vaig pregar a un déu inexistent perquè no es fixés, de nou, en mi. Però fou debades. L’home se m’apropà amb mirada luxuriosa i injectada de desig, i em llençà una moneda. Era el meu preu.

Li vaig haver de dedicar cada nota de la meva interpretació. I ell, un individu bavós, grenyut i llefiscós, de manasses fortes com maons i amb renecs de bèstia maníaca, em colpejà com el dia anterior. Una i una altra vegada. Em pegà i em pegà fins que vaig deixar de cantar per sempre més.

Ara només desitjo no tenir cura i que m’arraconin com a un leprós. Ésser una màquina escurabutxaques és tot un suplici.

Microrelat guanyador del 4rt Premi de Relats Hiperbreus Grau Miró 2006. La il·lustració és "Mujer maltratada con un bastón" de Francisco de Goya, 1796-97

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora. Llicenciada en Filologia Catalana, s’inicia en el món de l’escriptura amb els contes infantils (publicats a la revista Tretzevents). Al portal literari Relats en Català publica poesia i relats breus (cal remarcar el seu recull de relats “Verbes”, guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu). Però el gènere on s’hi troba més còmoda i on centra la seva feina com a escriptora és la novel·la: “Amor a sang freda” (finalista del II Premi Sèrie Negra de Novel·la), “Ànima mesquina” (XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó), “Júlia M.” (IV Premi Ramon Roca Boncompte), i les novel·les escrites amb coautoria amb Alícia Gili: “Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres” (V Premi Lleida de Novel·la) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010). En l’actualitat coordina diversos clubs de lectura a biblioteques i és presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català).

PIRÀMIDE ALIMENTÀRIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Quan vaig interioritzar el sofriment animal, em vaig fer vegetarià. Poc després vaig comprendre que les plantes també eren éssers vius, i vaig deixar d’ingerir-les. A base d’aigua i sals minerals no vaig durar gaire. Ara els cucs devoren el meu cos sense cap mirament.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns dels seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos

MECÀNICA DE LES LLEGENDES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan Sant Jordi es disposava a clavar la llança, el drac va rostir-lo d’una flamarada rutinària i desganada. Fa de mal explicar, però va anar així.

Els testimonis havíem pronosticat una lluita més equilibrada i estàvem decebuts. Ningú no hi comptava amb aquella incineració tan rotunda! Sovint als humans ens costa assumir la realitat i ens refugiem en la fantasia. Per això vam afanyar-nos a difondre una versió més èpica del succés: després d’un combat aferrissat, l’audaç cavaller vencia la bèstia. L’afegitó de la rosa va aportar una oportuna pinzellada poètica. Sembla que, guarnida així, la història ha fet fortuna.

La il·lustració és del Nil Masó.

NANOCONTE MATEMÀTIC DE L’AMOR IMPOSSIBLE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

1+1≠2

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

EL DEPRESSIU (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Si us desperteu al matí i us adoneu que us trobeu a punt de caure en una de les vostres cícliques i profundes depressions, haureu d’actuar amb rapidesa. Aneu a l’oficina d’ocupació i contracteu dues persones que no conegueu de res. Els convideu a dinar i els expliqueu que, malgrat que el vostre soci hagi desaparegut amb tots els diners de l’empresa, el vostre és el millor negoci possible. Que, tot i que la vostra dona us posi les banyes amb un dels vostres millors amics, la vostra és una relació de parella única i especial. Que, a desgrat d’aquell petit frau a Hisenda que us costarà un ull de la cara, la vostra situació econòmica és envejable. Que, encara que esteu esperant els resultats de les anàlisis d’aquell tumor que us van extirpar fa unes setmanes, la vostra salut sempre ha estat de ferro. Que, no heu pogut veure mai acomplert el vostre somni per qüestions diverses, però que la vostra il·lusió és viure en un petit poble i abandonar la bullícia de la ciutat. Que abans-d’ahir us el van robar, però el vostre és un automòbil americà d’importació gairebé únic, amb visió nocturna per escàner i altres innovacions impressionants...

Quan hàgiu acabat, expliqueu a les dues persones que heu contractat que, a partir d’aquell mateix moment, la seva feina consistirà a recordar-vos periòdicament que no teniu cap motiu per a ser infeliç, que hi ha poques persones tan afortunades i tan ben situades, que sóu el/la millor en la vostra matèria, que ningú no us passa la mà per la cara, etc.

Si, amb tot, no podeu evitar de caure en una de les vostres cícliques i profundes depressions, no tindreu més alternativa que reprendre la teràpia que vau abandonar ara fa uns mesos.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA REVETLLA DELS CATAPLASMES (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

A la reunió de l’Agrupació d’Antics Professors de Filologia, el dinar és un acte social distès que molts esperen per trencar la monotonia de tot un any. Es menja i es beu de valent, tal vegada per refer-se dels règims alimentaris que l’edat imposa.

En acabar, el costum mana de fer uns mots encreuats oberts de temàtica filològica. Al primer que els completa, li correspon, com a premi, una caixa d’ampolles d’una reserva especial d’un conegut whisky de malta. Després ve el ball rodó amb una orquestra de solera i una cantant melòdica. I, com a traca final, arriba el desordre. Cadascú fa el que vol.

A certa edat i un cop a l’any, tot està permès. Les paraules callen per una vegada i les peces de roba volen pels aires i s’encreuen i es perden entre una massa de carn estovada pels anys i les xacres de cada dia. I tot va com una seda.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”. La imatge és del menjador del Christ Church, el college més gran d'Oxford.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

COL FERMENTADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Les restes de Patufet aparegueren a Estrasburg, en una llauna de xucrut, acompanyant les salsitxes alsacianes.

. .

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

TRESOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El pitjor no és que el mirall li retorni, any rere any, la idèntica imatge congelada –el cutis sense arrugues, el borrissol etern damunt el llavi superior, la cabellera abundant i sense cap cabell blanc–, amb el mateix rictus permanent de fastigueig i rebel·lia. I habituat a conviure amb l’acne, el ritual matinal de repenjar-se al lavabo i rebentar-se els minúsculs dipòsits de pus no suposa cap trastorn. No, aquests són inconvenients menors. El pitjor de tot és l’esperit contestatari que a tothora li bull dins, la incomprensió que l’envolta i que l’obliga a dur la contrària sistemàticament a tothom, el neguit d’haver-se d’enfrontar a les conviccions del passat, de lluitar per ideals difusos, de forjar-se una personalitat que mai no acaba d’aflorar. Però, sobretot, el que més el corseca és veure com, mentre ell disfressa dubtes i incerteses a cops de revolta, els seus amics gaudeixen d’una maduresa serena, pacífica, envejable. I sap que el veuen tan infeliç, que a cap d’ells no els interessa saber, ni remotament, com ha obtingut el “diví tresor” de la joventut eterna.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.