El pitjor no és que el mirall li retorni, any rere any, la idèntica imatge congelada –el cutis sense arrugues, el borrissol etern damunt el llavi superior, la cabellera abundant i sense cap cabell blanc–, amb el mateix rictus permanent de fastigueig i rebel·lia. I habituat a conviure amb l’acne, el ritual matinal de repenjar-se al lavabo i rebentar-se els minúsculs dipòsits de pus no suposa cap trastorn. No, aquests són inconvenients menors. El pitjor de tot és l’esperit contestatari que a tothora li bull dins, la incomprensió que l’envolta i que l’obliga a dur la contrària sistemàticament a tothom, el neguit d’haver-se d’enfrontar a les conviccions del passat, de lluitar per ideals difusos, de forjar-se una personalitat que mai no acaba d’aflorar. Però, sobretot, el que més el corseca és veure com, mentre ell disfressa dubtes i incerteses a cops de revolta, els seus amics gaudeixen d’una maduresa serena, pacífica, envejable. I sap que el veuen tan infeliç, que a cap d’ells no els interessa saber, ni remotament, com ha obtingut el “diví tresor” de la joventut eterna.
Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada