dimarts, 5 d’abril de 2022

L’ESCOLA (Un conte de Donald Barthelme)

Bé, doncs teníem tota aquella canalla plantant arbres, oi, perquè pensàvem que... que era part de la seva educació, per veure com, ja m’entens, els sistemes d’arrels... i també el sentit de la responsabilitat, tenir cura de les coses, ser responsable individualment. Ja saps què vull dir. I tots els arbres van morir. Eren tarongers. No sé per què van morir, però simplement van morir. Algun problema amb el terreny probablement o potser l’adob que ens van vendre al viver no era el millor. Vam fer una reclamació. Així que tenim els trenta nens allí, cada nen o nena amb el seu propi arbre per plantar, i ara tenim aquests trenta arbres morts. Tots els nanos mirant aquells palets marrons, va ser depriment.
        No hauria estat tan terrible si no fos que només un parell de setmanes abans d’això dels arbres, van morir totes les serps. Però crec que les serps... bé, les serps van dinyar-la perquè... te’n recordaràs, van tallar la calefacció durant els quatre dies de vaga i això ho feia comprensible. Era una cosa que podies explicar als nens per allò de la vaga. Vull dir, cap pare hauria deixat als fills travessar la barrera que formaven els vaguistes, sabien que hi havia una vaga i el que allò implicava. Així que, quan les coses van tornar a la normalitat i vam trobar les serps, els nens no van alarmar-se gaire.
        En el cas de l’herbari va ser probablement un problema d’excés de reg, si més no ara han après que no convé regar en excés. La canalla era molt curosa amb l’herbari i alguns dels nens probablement... ja m’entens, van abocar-hi una mica més d’aigua quan no estàvem vigilant. O potser... bé, no m’agrada pensar en un sabotatge, encara que vam considerar-ho. Vull dir que ens va passar pel cap. Vam pensar-hi probablement perquè abans d’allò els jerbus havien mort, i els ratolins blancs havien mort, i la salamandra... bé, ara ja saben que no s’han de transportar en bosses de plàstic.
        És clar que esperàvem que els peixos tropicals morissin, allò no va ser cap sorpresa. Aquells animalons, només mirant-los ja te’ls trobes a la superfície panxa amunt. Però la unitat didàctica exigia peixos tropicals en aquell moment, no s’hi podia fer res, passa cada any, només t’has d’afanyar a passar-ho.
        No havíem de tenir un cadell.
     No havíem de tenir-ne un, era un cadell que la noia de Murdoch va trobar un dia sota un camió de Gristede’s i va témer que el camió l’aixafés quan el conductor hagués acabat d’entregar les comandes, així que va posar-se’l a la motxilla i el va portar a l’escola. Així que teníem un cadell. De seguida que vaig veure el cadell vaig pensar: Oh, Déu meu, segur que viurà dues setmanes i després... I així va ser. No havia d’estar-se a la classe en cap cas, hi ha una reglamentació sobre el tema, però no els pots dir que no poden tenir un cadell si el cadell ja és allí, davant d’ells, bellugant-se per terra amb el seu bup bup bup. Van posar-li de nom Edgar... és a dir, li van posar el meu nom. «Aquí, Edgar! Edgar maco!». I es morien de riure. Els agradava l’ambigüitat. A mi també m’agradava. No em fa res que es burlin de mi. Li van construir una caseta en el magatzem i coses així. No sé de què va morir. Del virus del brom, suposo. Probablement, no l’havien vacunat mai. Comprovava el magatzem cada matí, rutinàriament, perquè sabia el què li passaria. L’hi vaig donar al conserge.
        I llavors va haver-hi aquell orfe coreà que la classe va adoptar a través del programa Ajudeu els Nens, cada nen havia de portar vint-i-cinc centaus cada mes, aquesta era la idea. Va ser una desgràcia, el nen es deia Kim i potser el vam adoptar massa tard o alguna cosa així. La causa de la mort no s’especificava en la carta que vam rebre, suggerien que n’adoptéssim un altre i ens van enviar alguns historials interessants, però no ens hi vam veure amb cor. La classe s’ho va prendre malament, van començar a sentir (em sembla, encara que mai ningú no m’ho va dir directament) que potser alguna cosa no anava bé a l’escola. Però jo no crec que hi passi res particularment dolent a l’escola, n’he vist de tots colors. Només passàvem una mala temporada. Per exemple, vam tenir un nombre extraordinari de pares que van traspassar. Crec que va haver-hi dos atacs de cor i dos suïcidis, un ofegat i quatre víctimes d’un accident de cotxe. Un infart. I vam tenir l’habitual alta taxa de mortalitat entre els avis, o potser va ser més alta aquest any, ho va semblar. I finalment la tragèdia.
        La tragèdia va passar quan Matthew Wein i Tony Mavrogordo estaven jugant en la zona on estan excavant pel nou edifici federal d’oficines. Hi havia un munt de bigues de fusta, ja m’entens, prop de l’excavació. Hi ha una demanda judicial arran d’allò, els pares reclamen que les bigues no estaven ben amuntegades. No sé què és veritat i què no ho és. Ha sigut un any estrany.
     I oblidava mencionar el pare de Billy Brandt, fatalment apunyalat a casa seva mentre forcejava amb un intrús emmascarat.
     Un dia, a classe vam fer un debat. Em van preguntar: a on van anar? Els arbres, la salamandra, els peixos tropicals, Edgar, els papàs i les mamàs, Matthew i Toni, a on van anar? I jo vaig dir: no ho sé, no ho sé. I em van dir: qui ho sap? I jo vaig dir: ningú no ho sap. I van dir: és la mort la que dona sentit a la vida? I jo vaig dir: no, és la vida la que dona sentit a la vida. Llavors ells van dir: però no és la mort, considerada com un fet fonamental, el mitjà a través del qual la mundanitat quotidiana que donem per feta pot ser transcendida en el sentit de...
         Vaig dir: sí, potser sí.
         Ells van dir: no ens agrada.
         Jo vaig dir: és clar.
         Ells van dir: és una puta merda!
         Jo vaig dir: sí que ho és.
    Ells van dir: faràs ara l’amor amb la Helen (la nostra professora assistent) i així podrem veure com es fa? Sabem que la Helen t’agrada.
         M’agrada la Helen, sí, però vaig dir que no ho faria.
         N’hem sentit a parlar molt, van dir, però mai hem vist fer-ho.
        Vaig dir que m’acomiadarien i que mai, o gairebé mai, no es feia com a exemple a classe. La Helen mirava per la finestra.
      Ells van dir: si us plau, si us plau, faci l’amor a la Helen, necessitem trobar un sentit a les coses, tenim por.
        Vaig dir que no havien de tenir por (encara que jo sovint en tinc) i que podien trobar el sentit de les coses a tot arreu. La Helen em va abraçar. Li vaig fer uns petons al front. Ens vam abraçar. Els nens estaven emocionats. En aquell moment van trucar a la porta, vaig obrir-la i va entrar el nou jerbu. Els nens van celebrar-ho amb crits.

            

Traducció de Jordi Masó.

Relat inclòs al recull Amateurs (1976) i a Sixty Stories (1981).

 

Donald Barthelme (1931-1989) va ser un dels més destacats escriptors nord-americans, autor també de quatre novel·les i considerat un dels millors contistes de la seva generació. Va recopilar bona part de la seva producció a Sixty Stories (1981) i a Forty Stories (1987).

1 comentari:

  1. Gràcies per la traducció. Com el jerbu, no sabia qui era Donald Barthelme.

    ResponElimina