PANSES (Un microrelat de David Arnau)

Sóc incapaç de recordar l’últim cop que li vaig dir «t’estimo». De fet, si us sóc sincer, ni tan sols recordo haver-la estimat mai.

I ella, pobreta, em mira i em diu que mengi cues de pansa, com si les panses fossin bones per als oblits del cor.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

EL FAR (Un microrelat de M. Carme Marí)

Els veïns de la zona de bon principi l’han mirat amb recel. Ell creu que no l’entenen perque no els ha pogut explicar la seva gran passió.

Sempre li ha fascinat el mar. Especialment quan espetega ferotge contra els penyassegats. Contemplar aquest espectacle des de la torre d’un far era la seva màxima il·lusió, el seu somni d’infantesa.

Per això, quan heretà la petita parcel·la de terra, ho va tenir clar: en comptes d’un xalet hi construiria un far. Encara que els veïns el mirin estrany. Encara que no es trobi sobre un penyassegat. Encara que estigui a 100 km. del mar.

Microrelat seleccionat entre els presentats el mes de febrer del IV Concurs de microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. El quadre és "Bell Rock Lighthouse" de J.W. Turner (1819)

M.Carme Marí (Barcelona, 1969) tot i ser de ciències sempre ha mostrat una vessant artística: des de fa molts anys lligada a la música (piano, cant coral) i des de l'any passat explorant el món de la "microescriptura", tant en català com en castellà. Ha resultat premiada o finalista en alguns concursos, apareixent en publicacions col·lectives com les de l'Associació de Relataires en Català, la Microbiblioteca de Barberà del Vallés o Cincuenta palabras. Trobareu els seus escrits al blog Petites Histories

APETIT (Un microrelat de David Castejón i Ferrer)

Se li dibuixa un somriure esdentegat, a la cara. Es perfila una idea macabra, a la seva ment deformada. Assegut a taula, amb un tovalló ensangonat al coll, comença a donar voltes al seu nou projecte, mentre s’enduu un altre bocí de carn crua cap a la boca.

I riu.

Perquè se sent satisfet. Perquè l’aclapara una felicitat immensa.

En la seva eufòria desfermada creu haver ensopegat d’una vegada per totes amb allò que està cridat a ser la seva obra mestra, molt millor que qualsevol altra peça de desconstrucció artística que hagi pogut concebre fins al moment.

Riu; en una riallada dement que sembla perllongar-se sense final, fins que el rostre se li torç de manera inesperada. Molt lentament, diposita llavors la forquilla damunt la taula; en silenci, amb les celles arrufades.

Tot d’una li ha marxat la gana.

Serà per la carn, que està dura…

Serà perquè està freda…

Però no. En realitat no és per res d’això pel que es molesta. Ho descobreix mentre passeja la mirada sobre el cos nu i emmanillat d’una dona, dessagnant-se mutilat i trossejat damunt les estovalles.

El que passa és només que... el sopar ha parat de cridar.  

Microrelat guanyador del 9è Concurs de Microrelats de Terror de Molins de Rei, 2015.

Nascut a Barcelona l’any 1979. Graduat en Crimonologia i Política Criminal i Diplomat en Turisme, sector en el qual desenvolupa la seva activitat laboral. Viatger i escriptor. Guanyador de diversos premis de microrelat i narrativa curta, entre ells el “Premi Hipàtia d’Alexandria 2014” i el “Concurs d Microrelats de Terror i Gore – Molins de Rei 2015”. Publicat en diversos reculls de relats (“Quedem al Zurich?”, “El cicle de la vida – ARC a la ràdio”). Fundador i editor de la “Lliga de MicroRelataires Catalans”, competició literària per a escriptors en format mínim.

EL REPÒS DEL SOLDAT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Un nom insòlit per un bordell, va pensar el tinent Gálvez. Les tropes feien nit en aquell poble i ell havia aprofitat per sortir d'incògnit a fer un tomb (només a l'alferes Castillo li havia confiat que anava a «ventilar la cigala»). El local s'anunciava amb llums de neó violetes: «El repòs del soldat». Absurd: el tinent estava segur que entre la clientela hi hauria homes de les professions més diverses, no només milicians.

A l'entrada va assetjar-lo un eixam de noies. La senyora Anfruns va fer les presentacions i va suggerir-li la companyia de la Brígida: «És la nostra fadrina més insaciable» (el tinent va haver de reprimir una rialla: «fadrina»! En quin coi de poble havien anat a parar?). La Brígida era una bellesa rossa, d'ulls verd maragda i posat candorós. «És muda», va afegir la senyora Anfruns, «no parla, però comprovarà que té una llengua molt destre». El tinent Gálvez va afirmar, picant l'ullet, que no havia vingut pas a parlar.

De seguida va saber apreciar les virtuts de la noia. Avesat als palpissos flonjos de la seva esposa, el tinent va admirar la carn ferma de la Brígida, la pell delicada, l'aroma floral que desprenia cada racó d'aquell cos. L'apocament inicial de la noia va tornar-se disbauxa quan va abaixar-li els pantalons. Ell va deixar-se amanyagar, encantat. «Ets una puteta afamada, eh?», va dir-li. I, acomodant el cap sobre el coixí, va tancar els ulls.

Quan va obrir-los, va sorprendre's en descobrir la llengua de la Brígida entortolligada com una heura al seu membre: ¿com s'ho feia per donar-hi tres voltes? Anava a comentar, burleta, que mai no havia vist una llengua tan llarga, però va emmudir en veure les pupil·les grogues dels ulls de la noia, els llavis ensangonats i, sobretot, la doble filera de dents punxegudes que ja es tancava al voltant de l'erecció amb un cruixit sec.

En acabar, van dur-lo al soterrani, on les restes de molts altres soldats també havien trobat el repòs.

Microrelat guanyador de l'accèssit en el 9è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei. L'il·lustra un detall del cartell del Festival Terrormolins, obra de Maite Pascual.

ELOÍSA (Un microrelat de Marta Finazzi)

Gabriel Ríos era un nom fals. Me'l vaig inventar per creuar la frontera, però feia més de vint anys que el duia posat com si fos una segona pell. La meva identitat vertadera només s'insinuava en els dies de pluja, el meu balcó secret de la nostàlgia. Ningú no coneixia el meu passat, ni tan sols la meva dona. El dia que ens vam casar, el pare de l'Eloísa va venir a parlar amb mi. Em va mirar els ulls i va llegir en silenci perquè sabia que jo no era l'home que deia que era. L'Eloísa era l'única cosa que li quedava de la seva vida aspra del sud. Em va regalar una ampolla de brandi de Xerès perquè va dir que el respecte també es bevia. Era una bandera blanca. La vaig guardar a la vitrina del menjador com en un altar durant anys, però l'Eloísa va morir massa aviat. Llavors, tacats pel dol, el seu pare i jo vam obrir l'ampolla.

Microrelat guanyador del 3er Premi del «IV Certamen de Micorrelatos Cardenal Mendoza 2015». L'il·lustra «L'ampolla de xerri» (1912) de Juan Gris.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015. Publica el blog «Fanalets salvatges».

CACHÉ (Un microrelat de Cristina Garcia González)

Un home i una dona, al matí, troben uns excrements al jardí. Una merda fresca i tòxica que ha asfixiat l’herba cuidada tot fent un cèrcol. Massa grossa per ser ocell, massa fina per d'humà, massa bonica per ser de rata. L'home i la dona decideixen deixar, en fer-se fosc, un platet que conté menjar de gat enverinat. Pregunten a tots els veïns si tenen gats. Col·loquen tanques insondables a banda i banda de la propietat. Deixen una càmera rere la finestra que enregistra dia i nit per tal de descobrir el gat. Cada matí troben una nova caca. Les setanta-dues hores de gravació no han captat cap moviment. Però la merda és allà.

Microrelat finalista del IV Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Vaig néixer el 1993, i vaig provar d'aprendre la llengua i l'amor dels meus pares i d'un món. Del fracàs, escric, i m'agradaria diferenciar-me dels altres en una solitud que no fos solitària, i que visqués permanentment oberta.

JOCS VIOLENTS (Un microrelat de Frederic Blanco)

Sens cap mena de dubte, en Marçal Valls era el qui millor moria. 

Això era al jardí d'una escola amb jardí en una torre modernista de Sarrià. Corrien els temps sèpia, quan en John Wayne tan sols mastegava castellà. Els dilluns, en els nostres jocs de l'hora d'esbarjo, la brivalla engegàvem les emocions que contingudament cada u havia viscut el dissabte a la tarda davant la pantalla de casa. 

En Marçal, ja fos el facinerós més buscat, xèrif del comtat, suorós maquinista de la transcontinental o cabdill arapahoe, sempre que era cosit a trets per l'enemic de torn, moria amb un gest noble i encantador; un rictus agònic d'una harmonia i gracilitat inigualables. TÀ!! TÀ!! i ell de puntetes, amb l'esquena arquejada enrere i el cap lleugerament vinclat a la dreta, els ulls clucs i la boca entreoberta, el braç dret alçat però amb el canell mort, la mà esquerra sobre el pit –totes les ferides les rebia al pit, encara que un canalla l'hagués disparat per l'esquena–, així dos segons... i queia a plom.

Bravo!! dringava en algun racó dins meu. Els altres gastàvem un morir maldestre. Semblava que ensopeguéssim o que ens llencéssim a atrapar un saltamartí o el qui tenia un defallir més calm, semblava que s'estirés a terra a descansar en pau una estoneta. 

Jo em delia per matar en Marçal Valls. Sempre que podia corria a finar-lo. I si era del meu bàndol i l'abatien, jo corria en mig la batussa al seu encontre i, TXIC-TXAC!! amb un ràpid gest de la mà sobre el cadàver, semblant al d'obrir un candau, en Marçal quedava expeditivament ressuscitat i llest per regalar-nos el seu següent trànsit.

Va deixar de venir a escola. 

Ningú va saber perquè. Ningú va pretendre saber perquè. Quan s'és nen hi ha coses que passen, i prou. I ens va deixar; del tot ignorant de les incipients experiències estètiques que, ja de ben petits, ens va oferir tan generosament i amb tant de sacrifici.

Microrelat finalista del V Concurs “ARC a la ràdio” (2014-15). L'il·lustra un fotograma de “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959)

Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per Sant Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l'humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-pseudònim de frederic.