UNA BONA PERSONA (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

Quan li van fer els funerals van dir d'ell que sempre havia estat una bona persona. De fet, ell mateix es considerava una bona persona i de vegades havia dit que li agradaria que se'l recordés per aquesta qualitat.

Ara es deu estar revoltant dins la tomba perquè en realitat el que li hauria agradat era que li ho haguessin dit en vida.

Antoni Casals i Pascual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...).

LES CARTES DE LA MILA (Un microrelat de M. Carme Martín)

La Mila escriu totes les setmanes una carta. Escriu als de casa, amb lletres costerudes i malgirbades, com el poble que va deixar muntanyes enllà, massa lluny. Un poble on no ha tornat, encara, i d’això ja fa gairebé un any. La Mila no va aprendre gaire de lletra perquè a casa hi havia feina amb el bestiar, i perquè la guerra es va endur els mestres i l’escola, els homes i el menjar.

La Mila explica a les seves cartes que a ciutat la vida és molt diferent i que hi ha molta gent pobra que s’apinya en barraques al costat de la platja. Explica que el mar no és blau sinó gris i brut i el cel no és net. Però diu que està molt bé, que ha tingut molta sort de trobar feina de mainadera en una casa bona de Sant Gervasi on la tracten molt bé i els nens se l’estimen. Els senyors són gent estirada però correcta i li paguen un sou que li permet enviar alguns calerons a casa i també fer una mica de raconet per poder tornar a l’estiu. La Mila explica que la casa és molt maca, una torre amb parets enrajolades i balcons de ferro forjat, que no passa fred perquè hi ha una caldera i tenen aigua calenta que surt de les aixetes. Diu que mengen bé encara que troba a faltar les verdures de l’hort del pare i els embotits que fa la tieta Ció.

Les cartes de la Mila, quan arriben, són una festa a Cal Manubens, perquè saben que almenys algú de la família se’n surt i està content, i també perquè els diners que arriben regularment els van molt bé per comprar sabates als germans petits o aconseguir una mica d’arròs d’estraperlo. La Mila ho sap, sap que la família n’està orgullosa i que el benestar de tots depèn de les seves paraules i els seus diners. Per això segueix escrivint les cartes cada dilluns al matí quan no té clients. I seu en una cadira de boga vella al costat de la finestra trencada per on entra la llum esmorteïda d’un dia sempre gris. Després menja un rosegó de pa i una mica de formatge dur. Endreça el quarto rònec i es pinta la cara i s’arregla els cabells. Surt i tira la carta a la bústia de la Rambla. Després recorre els carrers atrotinats plens de misèria a la recerca de clients famolencs de plaers carnals.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

MEDITACIÓ DEL VAMPIR (Un microrelat d'Hipólito G. Navarro)

En el camp es fa de dia molt més d'hora.

Això ho saben bé les merles.

Però ha de passar una bona estona des que sorgeix la primera llum fins que apareix definitivament el sol. L'astre envia sempre a l'avançada una claredat difusa perquè vagi explorant el terreny pam a pam, perquè l'informi abans de possibles ensurts o altercats. Llavors, quan ja té constància de que tot està en ordre, tal com va quedar la tarda prèvia, s'atreveix per fi a sortir. Prou li costa després recollir tota la claror abocada. Per això es veu obligat a pujar tan amunt abans de caure, per tenir temps d'absorbir tota aquella llum i no deixar-ne cap d'esgarriada quan es torni a enfonsar per l'oest.

Per això en el camp, paradoxalment, es fa de nit també molt aviat.

Les merles apaguen els seus becs taronges i es confonen amb el paisatge.

I jo, agraït, em despenjo i surto.

Microrelat inclòs al recull "Los últimos percances" (Seix Barral, 2005). Traducció de Jordi Masó Rahola. El dibuix és de Johnny Hart.

Hipólito G. Navarro (Huelva, 1961) és autor dels llibres de relats El cielo está López (1990), Manías y melanomanías mismamente (1992), El aburrimiento, Lester (1996), Los tigres albinos (2000) i Los últimos percances (2005) –els tres darrers a Seix Barral– i de la novel·la Las medusas de Niza (2000).

MICROCONTE PER ALS NENS DELS ALTRES (Un microrelat de David Arnau)

Una hora abans del canvi de dia, l'Àgueda va pujar a les golfes sigil·losament. Asseguda davant del mirall escrostonat que coronava el tocador familiar, va encendre el canelobre de tres braços de l'àvia Segismunda i se'l va acostar breument al rostre per mirar-se. Llavors va treure d'un calaix el raspall de plata de la tia Justina i va començar a desenredar-se la llarga cabellera de color gris perla que se li arraulia sobre les cuixes, com un gat manyac. Tot seguit, va despenjar de l'armari de noguera el vestit més llampant de la seva col·lecció, una túnica blanca de fil amb brodats de fantasia que li tapava tot el cos, i se'l va posar amb cerimonial parsimònia. Finalment, es va empolvorar les galtes amb la cendra que cobria el tocador, es va escurar la gola una mica i va assajar davant el vell mirall el seu somriure més malèfic.

A les dotze en punt, l'Àgueda va empunyar el canelobre encès, va travessar la porta de les golfes com un corrent d'aire i va començar a recórrer les diferents estances de la casa, terroritzant els residents amb uns udols esgarrifosos. El 50è aniversari de la seva mort en el devastador incendi que va destruir bona part de la seva casa pairal, bé es mereixia aquella celebració extraordinària.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

LA DECISIÓ (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Fa molts anys que comparteixen llit, potser massa, i aquesta nit li pensa donar l'última oportunitat. Així de rotund, jugar-s'ho tot a cara o creu, o caixa o faixa. Vist des de la distància, pot semblar excessivament dràstic, però és que ja ha pres consciència que el temps passat no torna, que es troba en una edat on els dubtes es paguen cars i, en el pitjor dels casos, són letals.

Demà al matí, quan obri els ulls, amb la tènue llum que travessarà la cortina, sabrà si l’ultimàtum ha tingut efecte. Si el coixí no es manifesta en un sentit o en un altre, trencaran per sempre relacions i, en un gest de condescendència, el desterrarà  a l’habitació de convidats. Massa nits fent-li consultes, massa matins sense resposta. A partir de llavors, assumirà ell mateix les seves decisions.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011) entre altres. També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).