En el camp es fa de dia molt més d'hora.
Però ha de passar una bona estona des que sorgeix
la primera llum fins que apareix definitivament el sol. L'astre envia sempre a
l'avançada una claredat difusa perquè vagi explorant el terreny pam a pam,
perquè l'informi abans de possibles ensurts o altercats. Llavors, quan ja té
constància de que tot està en ordre, tal com va quedar la tarda prèvia, s'atreveix
per fi a sortir. Prou li costa després recollir tota la claror abocada. Per
això es veu obligat a pujar tan amunt abans de caure, per tenir temps
d'absorbir tota aquella llum i no deixar-ne cap d'esgarriada quan es torni a
enfonsar per l'oest.
Per això en el camp, paradoxalment, es fa de nit
també molt aviat.
Les merles apaguen els seus becs taronges i es
confonen amb el paisatge.
I jo, agraït, em despenjo i surto.
Microrelat inclòs al recull
"Los últimos percances" (Seix Barral, 2005). Traducció de Jordi Masó
Rahola. El dibuix és de Johnny Hart.
Hipólito G. Navarro (Huelva, 1961)
és autor dels llibres de relats El cielo
está López (1990), Manías y
melanomanías mismamente (1992), El
aburrimiento, Lester (1996), Los
tigres albinos (2000) i Los últimos
percances (2005) –els tres darrers a Seix Barral– i de la novel·la Las medusas de Niza (2000).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada