EL PROPÒSIT (Un microrelat d'Àngel Fabregat)

Una solitària papallona s'havia cansat de voletejar sola entre les flors del jardí i desitjava fer una vida amb família. Jugar amb els nens com ho feia el gos i posar-se a la seva espatlla mentrestant feien els deures de l'escola. Somiava amb sortir al camp els caps de setmana primaverals i volar de flor en flor. Així que es va deixar agafar pel més petit de la casa que va introduir-la en un pot de vidre. Va estar presonera fins acabat de sopar, llavors el pare la va posar amb amoníac i la va travessar amb una agulla. Des de llavors és de la família.

Microrelat finalista del IV Concurs de Microrelats "Matas i Ramis" 2012.

Àngel Fabregat (Belianes, Lleida, 1965) és un escriptor català. És autor d'"Antologia d'un onatge" (Columna, 1990) i "Els vençuts". Ha guanyat nombrosos premis de poesia.

UN DAMUNT I L'ALTRE DAVALL (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Un es posa al damunt, l'altre, al davall: és com encaixen millor. No sabem per què ha de ser d'aquesta manera, però és com resulta més pràctic i, a més a més, tot i que no és un motiu prou raonable, sempre s'ha fet així. Amb això, si no som d'aquelles persones que els agrada donar mil voltes a tot, ja n'hauríem de tindre prou.

Per anar bé, un cop a la setmana (sovint el dissabte), necessiten una bona sacsejada. Llavors es rebolquen en una orgia de moviment i passió, frenètics; paren només un moment per reposar i, després, amb més força, giren enllaçats l'un a l'altre, fins el centrifugat final.

Pocs minuts després (per anar bé, de seguida), tots dos molls de dalt a baix, recuperen l'alè estesos al terrat, penjats en una corda, un llenço al costat de l'altre. L'escalfor del sol i l'aire que corre els eixuga; i es posarien a volar si no els frenessin les agulles. Al mig d'un dels dos, dues inicials brodades.

Microrelat inclòs al recull “El vertigen del trapezista” (Cossetània Edicions). La il·lustració és "Bursting sun" de Jaison Cianelli (Boston, 1980)

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

DESMEMÒRIES (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Sempre et venien al cap idees extraordinàries. El problema era que després no les recordaves. Això les feia encara més prodigioses i enigmàtiques. Per això et vas comprar una petita llibreta de tapes negres i dures, amb una goma per tancar-la, on anotaves tot allò que et passava pel magí.

Tanmateix, en rellegir-les passat un temps, les trobaves irremeiablement vulgars i anodines. Fa una setmana que has llençat la llibreteta i ara tornes a ser un creador genial i desmemoriat.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

NEGAT (Un microrelat de Ricard Closa)

Baldiri Desclot es va despertar sol a casa. Més tard, al carrer, no hi va trobar ningú. Els comerços tancats, l'església buida i l'ajuntament barrat amb pany i forrellat. A mig matí els horts arran de ribera van començar a inundar-se, després els carrers més baixos i quan se'n va adonar, l'aigua ja li arribava al coll. Finalment va recordar quin dia era i, neguitós, va nedar fins el campanar i el va pujar corrents amb la vana esperança que l'aigua del nou pantà no l'arribés a cobrir del tot.

Vaig néixer a Igualada el març del 64. Ara no treballo de tècnic comercial al món de les instal·lacions industrials i domèstiques on ho he fet durant més de trenta anys, venent i assessorant a tota mena d'instal·ladors. Fa (avui mateix) dos anys que vam tenir la Martina i criar-la és, ara eper ara, la meva privilegiada ocupació. M'agrada escriure des de sempre, però especialment des de fa gairebé quatre anys, després de patir un infart del que n'he sortit molt bé, anímica i físicament. Va ser aleshores que vaig aprofitar per fer un curs d'escriptura creativa, després en van venir més, vaig crear el bog, em va seguir animant guanyar algun concurs i conèixer un munt de gent a qui també li apassiona escriure i amb qui sovint comparteixo aquest plaer. Col·laboro amb un parell de contes l'any aa la revista Camí Ral, del poble on visc, Copons. Sóc co-fundador de l'associació "Totlletres" de Manresa amb qui he publicat un parell de contes en edicions col·lectives.

BOTXÍ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Llances una mirada furtiva sobre l’espatlla: malgrat el barret de gairell i el coll alçat de la gavardina, el reconeixes. És ell. S’acosta exhalant núvols de baf glaçat, a penes il·luminat pels fanals pàl·lids d’aquest carrer estret i pudent: un carrer ideal per deixar-hi la pell, penses. Però tu no t’apresses i segueixes el teu camí. Procures no mostrar cap inquietud, però l’esquena et crema. I et suen les mans i el cor et batega a les temples. Pel repic dels seus tacons, saps que la distància que us separa s’escurça. Ell avança confiat, amb gambades llargues i poderoses: no trigarà a atrapar-te. Voldries allunyar-te’n, però no, no pots fer-ho. De fet, la seva ombra, allargassada pels llums que deixa enrere, se li avança i ja es projecta damunt de tu. Ja ensumes la seva olor, escampada per les ràfegues de vent (¿un perfum, un aftershave, una loció capil·lar?). I sents el carrisqueig de la seva respiració, la ranera del fumador empedreït. Sí, ja és aquí, el tens al costat! És el moment: fas mitja volta i li enfonses el puny a l’estómac. El puny i el punyal, per ser precisos, confosos els dos en el mateix impuls, en el mateix gest coreogràfic. Primer cau el barret, que l’embranzida projecta cap endavant; després es desploma la gavardina i el seu contingut: carn, greixos, ossos i un manyoc d’òrgans que aviat deixaran de complir les seves funcions vitals. Ho remates amb dues punyalades maldestres i escapes corrent, desconfiat, com si ara et perseguís el fantasma de la teva víctima. Però t’hi acabaràs acostumant: aquest és tot just el teu primer encàrrec.

El dibuix és d’Edward Hopper

ACROSS THE UNIVERSE (Un microrelat d’Iván Teruel)

Veig que puja a tocar-la novament, com ha fet tantes altres vegades. Encara que en aquesta ocasió hi ha quelcom que li pesa a les passes i les espatlles. La seva guitarra elèctrica sembla trista. Mai l’havia vist així. Perquè el seu món sí que ha canviat, malgrat la tornada, que ell cantava des dels budells de la seva veu com per conjurar que res de dolent li pogués passar. Però el meu germà sap que és la meva cançó preferida.

Recordo la primera vegada que la vaig escoltar. Jo era a la meva habitació, cap al vespre, veient des de la finestra com es feia fosc. I ja als primers acords vaig notar que alguna cosa em feia remoure per dins. Com una sotragada per darrere de la pell que va acabar a la pell mateixa. Va anar i va tornar, i després va sostenir-se. La tremolor, vull dir. I llavors vaig mirar el cel enfosquit i en aquella contemplació amb la cançó de fons vaig comprendre alguna cosa profunda que mai vaig saber expressar. Un secret, potser.

Des d’aleshores li demanava al meu germà que me la cantés. M’agradava sentir la seva veu propera perquè així tenia la sensació que gairebé podia tocar les notes amb les mans. I li preguntava coses. Com què significava Jai Guru Deva. Res, em deia, no significa res perquè l’univers és així d’inexplicable. Altres vegades, mentre l’escoltàvem junts, repetia: ho veus?, estanys de tristesa i onades d’alegria, la vida és això, Dani, una muntanya russa d’emocions. Ja ho entendràs.

Se li ennuega la veu quan arriba a la tornada de la cançó. Se li esquerda. El seu món sí que ha canviat, malgrat el que diu la lletra. Amb la veu esquinçada i dues llàgrimes eternes a les galtes, continua tocant. Sap que és la meva cançó preferida. I arriba al final. I ve cap a mi per abraçar-me.

Tirat sobre el fèretre, em murmura plorant: això no canviarà res, Dani, em sents?, no canviarà res perquè estaré cantant per tu sempre.

Microrelat guanyador del concurs “El petit conte de l’oient” organitzat per l’emisora Cent-7 Música de Vila-sacra. El quadre és de Juan Gris.

Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, i de l’estudi “El Perú escindido”. Actualment prepara el seu primer llibre de microrelats. És autor del bloc “La tijera de Lish”. 

LA NACIONALITAT DELS CORBS (Un microrelat de Víctor Sabaté)

De ben segur que els corbs europeus seguiran perdent una i altra vegada el seu formatge davant de l’astúcia de les guineus. El corb nord-americà, en canvi, tal vegada aprendrà la lliçó: una tarda de fred desembre perd el formatge per primera vegada; greu i auster, alça el vol, corb antic, corb adust i espectral, que sobrevola els boscos, sobrevola els rius, sobrevola els camps, i més boscos i rius i camps, i, finalment, exhausta i contrafeta, l’au aparta les cortines púrpura d’una finestra, s’encimbella al bust de Pal·las que corona la llinda de la porta, i gralla desesperadament i repetida: «Nevermore, nevermore».

Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. Acaba de publicar la seva primera novel·la, “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012), i manté el blog iaireland.wordpress.com

MICROCONTE PER A NENS QUE ODIEN LES VERDURES (Un microrelat de David Arnau)

La Mariona era una bleda. Es va passar tot el camí de la plaça a casa somicant, pobrissona. Va pujar les escales sanglotant. Va entrar a la cuina plorant a llàgrima viva. Els seus laments es van continuar sentint a través de la vàlvula de l’olla fins que va estar ben cuita. Aleshores, envoltada d’un cor de patates, va arronsar les fulles i va callar per sempre.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”