La bullícia dels carrers, l’anar i venir de
grups que criden mots incomprensibles però plens d’entusiasme, com una
flamarada immensa en honor de les forces ancestrals, és potser el que més
l’atrau d’aquesta fira. L’aire càlid de la nit acaricia actrius i actors sota
la llum groga dels fanals mentre noves parelles tasten l’amor lluny dels focus
com un element més d’un festival on els petons apressats es barregen amb
càntics, balls i tot tipus d’espectacles. Acostumada a la fredor de Chicago i a
la humitat del llac Michigan, Sharon descobreix un dolç incendi cremant-li la
gola quan, duta per aquesta bogeria col·lectiva, comença a bramar amb el grup
de companyes de pràctiques estiuenques de l’Erasmus que, com ella, han
abandonat unes hores Barcelona per desplaçar-se a Tàrrega. Ja s’imaginava que
això seria especial, però de cap manera hauria suposat que aterraria en un món
on les disfresses de pallassos o esquelets conviuen en harmonia amb carruatges
i vestimentes d’altres èpoques, ratpenats gegantins que executen cabrioles
impossibles o batukades que no se sap si anuncien l’apocalipsi o la imminència
d’una representació. Però el que més li agrada de tot plegat, a part del noi
rossenc que fa estona que la segueix amb mirada de sàtir, és l’ambient de festa
i alegria, els sorolls contagiosos i divertits, la pólvora i la pluja de
confetis.
També és cert que hi ha obres, com la que
acaben de veure d’un grup rus en què tots duien màscara, que mostren les
vergonyes de la humanitat (la guerra, la fam) amb l’acidesa suficient per
desfer el metall més dur, però ella prefereix quedar-se amb la màgia del
teatre, la sensació que vida i ficció s’entrellacen en un viatge inacabable i
ple de música, un recorregut on l’espai escènic ho és tot perquè tothom
participa d’un esperit lúdic que alhora té més profunditat que la fosa abissal
més fonda del planeta.
Per un moment, Sharon es deixa endur per la
malenconia dels somnis perduts, pel record d’altres estius i de trobades i topades
plenes de disbarats, però quan el noi rossenc es decideix a dir-li alguna cosa a
cau d'orella (no pot entendre’l, hi ha massa cridòria) la visió dels seus ulls
torrats fa que se li esbandeixi la tristor. Quasi sense adonar-se’n, enmig de
la hilaritat provocada per quatre dones d’una companyia maltesa que improvisen
un berenar campestre –amb cistell i manta inclosos– a l’escalinata d’una
església, Sharon s’allunya de les companyes agafada de la mà del noi rossenc,
que continua xiuxiuejant-li coses que no acaba d’entendre.
Li és ben igual, però. Ja fa estona que
totes les fibres del seu cos vibren amb una dansa interna que li accelera els batecs
del cor mentre sent que s’allunyen cada cop més de tots i de tothom, que la
remor de fons, les veus i la gatzara es fonen amb cançons tan maques i antigues
que, per primer cop des de fa molt de temps, es deixa dur per l’impuls de la
passió. Pugen corrent unes escales. De sobte, es fa el silenci. S’aturen per
mirar-se als ulls. No el coneix de res, aquest noi, ni tampoc és de les que es
deixen seduir pel primer que apareix, però ja fa estona que ha entrat en un
remolí d’excitació impossible d’aturar. L’enigmàtic desconegut li ressegueix
els cabells en una carícia llarga i suau que, en arribar al coll, li fa posar pell
de gallina.
Shanon juraria que sona música d’arpa. Sent que s’atura el temps, que
la història comença allà mateix i en aquell precís instant, que tots els
planetes s’han alineat en honor seu. Ruboritzada de plaer, tanca els ulls per
apropar els llavis als del noi rossenc. Els tenen tan humits que es com si s’estiguessin
bevent l’un a l’altre, com si les seves boques i llengües haguessin nascut per
alimentar-se mútuament. El petó s’allarga ben bé dos minuts, en una exhibició
de tendresa i energia només equiparable a la dels amants que se separen per
sempre, a la dels suïcides que es diuen l’últim adéu. Quan Sharon decideix
obrir els ulls no ho fa perquè no en vulgui més ni perquè el noi rossenc doni
mostres de voler anar més enllà, sinó perquè, de cop i volta, té la sensació que
algú els està observant. No s’equivoca. Tot i que els focus gairebé l’enceguen,
pot distingir un munt de gent que, asseguda en cadires de fusta, mira cap a l’escenari
on s’acaben de morrejar. Els tímids murmuris inicials donen pas de seguida a
una traca d’aplaudiments. Malgrat l’evidència que, sense ser-ne conscient,
acaba de participar en una performance, Sharon aconsegueix sobreposar-se al
desconcert i, deixant-se arrossegar per les circumstàncies i pels gestos
d’agraïment que el noi d’ulls torrats adreça al públic, s’inclina cap endavant
per agrair les mostres d’aprovació.
Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966.
Gironí. Periodista. Escriptor. El meu desè llibre, “Vides lascives”, Premi de
Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, serà publicat ‘any que ve per
l’editorial Bromera. Episodi recent: m’he rapat al zero. Lema favorit: Nosce te ipsum.
