dilluns, 13 de juny del 2011

DESIG (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El nostre matrimoni no anava bé i vam viatjar a Turquia amb l’esperança de redreçar la situació. En un mercat de la Capadòcia, la Laura va encapritxar-se amb una llàntia a la qual el propietari del negoci –per justificar el seu preu desorbitat– atribuïa propietats màgiques. Vaig comprar-la a desgrat, però pensant que potser aquell seria el primer pas per bastir la reconciliació definitiva.

A la nit, mentre em rentava les dents, vaig espiar la imatge de la Laura reflectida al mirall. Ajaguda al llit, fregava la llàntia amb les mans, amanyagant-la d’una manera gairebé lasciva. Jo glopejava aigua quan va sobtar-me un espetec: la llàntia havia ejaculat un núvol violaci que, adoptant una forma vagament humana, surava en l’aire lligat encara al broc per un cordó umbilical de fum.

L’últim que vaig veure va ser la Laura conversant amb aquella presència difusa. Mai no sabré quins van ser els altres dos desitjos.


Microrelat inclòs a “Vint-i-dos microrelats de desamor” (VI Premi de Narrativa Sant Narcís, 2011). El dibuix és de la M. Jesús Royo.

dijous, 9 de juny del 2011

POSSIBLE NOTA DE JUSTIFICACIÓ (Un microrelat de Maria Cirera)

Carinyet, no és el que sembla, res no és el que sembla. Avui anava molt de bòlit, molt, com sempre, bé, ja saps que tinc un cervell generós, però tan mal aprofitat… Les presses han començat a jugar-me males passades. Tot ha començat quan m’he adonat que havia rentat els plats amb el suavitzant de la roba. A partir d’aquí… quina confusió! Volia abaixar el volum de la microcadena amb el telèfon mentre intentava trucar amb el comandament de l’aire condicionat. M’he rentat les dents amb el raspall del lavabo i m’he ensabonat el cabell amb el detergent. Per fregar he utilitzat oli d’oliva sabor-intenso i he untat les torrades amb pasta de dents. En ple atac d’histèria m’he mocat amb el drap de la cuina mentre netejava el marbre amb un kleenex saturat. És per això que quan ha entrat el veí del segon tercera no m’he adonat que no eres tu fins que ja el tenia a mig empassar. I això que ja m’ho semblava, ja, que alguna cosa no acabava d’encaixar… Ja ho veus, carinyet, les coses no són el que semblen i no es pot anar amb presses. Recorda que avui et toca anar a buscar la nena a tu.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

diumenge, 5 de juny del 2011

ELS SALVAVIDES (Un microrelat de Maurici Capdet)

El cap de recursos humans va aterrar a l’Àfrica amb la missió de contractar milers de treballadors com a provadors d’armilles antibales.




Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes són publicats a El blog d'en Maurici

dimecres, 1 de juny del 2011

NANOCONTE D’AMOR CANSAT (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Quan entra el seu marit per la porta, desitjaria equivocar-se, no endevinar on deixarà la cartera, quina gracieta dirà. Prem l’índex amb força contra el vidre gelat del got, com si fos un gatell.


Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

dissabte, 28 de maig del 2011

UN PARELL D’AMICS (Un microrelat de Ferran Cerdans)

Duien tant temps anant junts a tot arreu que tothom els havia tingut per parella en un moment o altre, fins que els seus aclariments els convencien: només eren amics, més aviat com germans, per tant mai no hi hauria res entre ells. Al final aconseguiren que s’oblidés el tema; els veïns del barri ja els tractaven com a germans i fins i tot els feia gràcia veure’ls anant a lligar junts. Per això, quan un dia els descobriren als dos al cotxe, tothom va cridar: Incest! Incest! I el crit encara ressona.


"Amistat", Pablo Picasso, 1908

Ferran Cerdans Serra és escriptor autor-editor, activista copyleft, dissenyador gràfic i fotògraf. Ha publicat un parell de reculls de relats breus (“Revolta alcalina” el 2001 i “Perdonin que no em disculpi” el 2006), així com nombrosos llibres de poemes i aforismes que podeu llegir en línia al seu lloc Llibres Artesans. Actualment escriu relats breus en directe online en temps real, unes sessions d'escriptura en directe que podeu seguir a www.llibres-artesans.com/directe

dimarts, 24 de maig del 2011

L’ATAC (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Sense voler-ho, se li alça el braç. Aprensiu com és, de seguida imagina malalties degeneratives i un futur esfereïdor (immobilitzat per sempre en una cadira de rodes, atès per un seguici d’infermeres i metges que li amaguen la terrible veritat). Però ara se li aixeca una cama –flexible com una ballarina–, després l’altra –es troba suspès en l’aire!– i finalment cau a terra. Estès al mig del carrer, no controla els moviments per voluntat pròpia: s’arrossega, es balanceja, levita, es contorsiona amb convulsions violentes. Un cor infantil de rialles acompanya els seus espasmes. Aplaudiments. Uns fils li tiben els membres. Rep un fort cop al cap: un putxinel·li vestit de policia li està clavant garrotades. ¿Quan acabarà la funció?

Microrelat guanyador del segon premi al IV Concurs de Microrelats de Sant Cugat (2011) i finalista al I Premi de Microrelats “La Nau” organitzat pel Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2009)

divendres, 20 de maig del 2011

AUTOBIOGRAFIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Abans d’enviar la versió definitiva al meu editor, omplo de picadura la pipa, l’encenc i repasso tots els capítols, de l’últim al primer. Un cop revisada, em trec el xumet de la boca i arrenco a plorar.




Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

dilluns, 16 de maig del 2011

JARDÍ, FRAGMENTS TEMPORALS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Quan el jardiner hi és cava, pasta, planta, emparra, lliga, arrenca, talla, cull i guarda. Tot és tràfec, soroll i moviment. Per això quan es retira el silenci esdevé amo i senyor. Primer una pausa, la natura s’assegura que, per fi, s’ha quedat sola, que la frenètica activitat humana ha acabat. Després comença el ball.

A la part de la solana unes abelles, ingràvides, brunzeixen de flor en flor. La delicada vibració de les ales s’escampa com una remor hipnòtica per tot el jardí. Mentre, una sargantana trepa per la calenta paret de maons i s’estintola al sol. Resta immòbil, satisfeta, i només de tant en tant obre i tanca els ulls endormiscats. Per sobre seu unes papallones, silencioses, trenen una dansa nupcial de blancs i grocs.

Un ventijol escampa la flaire delicada del romaní i la lavanda.

Per les lloses aspres i seques avança una processó de formigues a la recerca de les llavors seques que cauen d’un matoll. De tornada cadascuna porta una llavor groguenca molt més gran que ella mateixa i dues col·laboren per arrossegar-ne una altra d’immensa. Passen pel costat d’una llagosta que, espantada, d’una gambada prodigiosa se’n va a l’altra banda del jardí entre les ombres dels arbustos i de les plantes enfiladisses. Allà, per la terra humida i olorosa, proliferen insectes en busca de menjar. Un cargol tasta l’amargantor d’una fulla de didalera, un cuc llefiscós avança cec i, a poc a poc, es capbussa terra endins i desapareix. Marietes, talladits, escarabats, s’afanyen a buscar menjar entre la fullaraca que es va convertint en humus. La llagosta salta altre cop, aterra a la branca d’un rosal i allà camina amb parsimònia, mantenint l’equilibri amb facilitat absoluta. De sobte un ocell es deixa caure, caça la llagosta, s’enlaira i desapareix. La vida i la mort en un breu vol. Molt amunt, majestuoses, les gavines filen camins blancs entre el blau. A l’estany artificial uns capgrossos apàtrides s’esforcen en créixer.

Un nan, plantat al bell mig de jardí i pintat de ridícules coloraines, somriu i s’ho mira tot amb indiferència.


La il·lustració és "Paisatge de jardí italià" de Gustav Klimt, 1913.



Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. El setembre del 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

diumenge, 8 de maig del 2011

COM IMITAR LES CRÍTIQUES (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

L’Emili Calabuig estava tan cansat que els crítics li diguessin el que havia de fer que va decidir pintar els quadres de la nova exposició d’acord amb l’opinió que expressaven a les seves cròniques.

La mostra va sorprendre el públic fidel, que es va trobar dubitatiu i vacil·lant en contemplar una obra allunyada de la que en ell era habitual, mentre la crítica, implacable, va expressar la seva discrepància de forma agressiva i la va qualificar com un fracàs sense precedents en la bona trajectòria de l’artista.

–Una pintura massa literària. Massa evident i sense cap sorpresa! –es va atrevir a escriure un conegut crític de la premsa diària.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

dimecres, 4 de maig del 2011

EL RÈCORD (Un microrelat de Maurici Capdet)

Quan la bala li va entrar per l’ull esquerre es va convertir en l’estràbic més fugaç de tots els temps.





Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d'autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Els seus contes poden llegir-se també a El blog d'en Maurici

dissabte, 30 d’abril del 2011

TURMENT (Un microrelat de Sílvia Romero)

Una forta descàrrega elèctrica em sacsejà. Els llums es van encendre i el seu esclat em ferí. Encara estava baldada, masegada i macada pels cops rebuts el dia abans. El dolor se’m feia insuportable i no m’abellia començar amb la cançoneta de cada matí. Però era la meva feia i no podia escapolir-me’n.

Obeir. Treballar i obeir. Aquest era el meu sinó. I també el meu calvari.

Vaig iniciar la melodia repetitiva. La tornada de la cantarella em penetrava, esmolada, per cada fissura de la meva còrpora. Em martellejava amb crueltat i jo em sentia a punt d’explotar. Aguantant aquell suplici, em semblava que res no podia superar l’estat de crispació en què em trobava, però m’equivocava: les coses sempre poden anar pitjor.

Ell va entrar: un tros d’animal enze indigne de la seva espècie.

Vaig pregar a un déu inexistent perquè no es fixés, de nou, en mi. Però fou debades. L’home se m’apropà amb mirada luxuriosa i injectada de desig, i em llençà una moneda. Era el meu preu.

Li vaig haver de dedicar cada nota de la meva interpretació. I ell, un individu bavós, grenyut i llefiscós, de manasses fortes com maons i amb renecs de bèstia maníaca, em colpejà com el dia anterior. Una i una altra vegada. Em pegà i em pegà fins que vaig deixar de cantar per sempre més.

Ara només desitjo no tenir cura i que m’arraconin com a un leprós. Ésser una màquina escurabutxaques és tot un suplici.


Microrelat guanyador del 4rt Premi de Relats Hiperbreus Grau Miró 2006. La il·lustració és "Mujer maltratada con un bastón" de Francisco de Goya, 1796-97

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora. Llicenciada en Filologia Catalana, s’inicia en el món de l’escriptura amb els contes infantils (publicats a la revista Tretzevents). Al portal literari Relats en Català publica poesia i relats breus (cal remarcar el seu recull de relats “Verbes”, guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu). Però el gènere on s’hi troba més còmoda i on centra la seva feina com a escriptora és la novel·la: “Amor a sang freda” (finalista del II Premi Sèrie Negra de Novel·la), “Ànima mesquina” (XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó), “Júlia M.” (IV Premi Ramon Roca Boncompte), i les novel·les escrites amb coautoria amb Alícia Gili: “Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres” (V Premi Lleida de Novel·la) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010). En l’actualitat coordina diversos clubs de lectura a biblioteques i és presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català).

dimarts, 26 d’abril del 2011

PIRÀMIDE ALIMENTÀRIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Quan vaig interioritzar el sofriment animal, em vaig fer vegetarià. Poc després vaig comprendre que les plantes també eren éssers vius, i vaig deixar d’ingerir-les. A base d’aigua i sals minerals no vaig durar gaire. Ara els cucs devoren el meu cos sense cap mirament.




Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns dels seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos