FERMÍ (Un conte de Núria Martí Constans)

Era aquí mateix, te’n recordes, deu faltar poc. És veritat que tot són alzines, mira el tronc, quin suro més gruixut, i pins i roures alts, i a les obagues, avellaners, freixes i faigs. I els matollars, que són espessos i que amb prou feines deixen el pas lliure, això que la mestressa de la pastisseria ha dit que sí, que encara en rajava aigua, de la Font del Pic. Que hi feien obres però que s’hi podia anar pel caminoi de sempre. La dona deu estar acostumada a trepitjar corriols poc fressats. 

                —No hi anem, Tina. Ja t’ho he dit, tot és bosc ara.

            Adoràveu la Font del Pic. I deu ser a la vora. Però abans no passàveu per aquí, ara te n’adones. Baixàveu unes escales sense barana que donaven al bar. Els graons eren alts. Un estimball que tu saltaves com si res. Tot era diversió. Només d’arribar-hi, la mare s’asseia a les cadires de fusta, demanava un cafè amb llet i es posava a fullejar una revista o a llegir aquelles novel·les de policies, amb cobertes grogues i negres, que li encantaven.

             —A vegades cosia, Tina.

            És veritat. Hi tenia tanta traça que totes les veïnes li encarregaven vestits. Tallava la roba a la taula del menjador de casa, disposant els patrons com si fossin peces d’un puzle per aprofitar la tela al màxim. Els encaixava, aquest aquí, aquell allà, i després rac-rac, les estisores. Però a la Font del Pic gairebé sempre llegia. I només aixecava la vista de tant en tant. 

            No les clisses, les escales del bar. Potser t’has equivocat. El pont. Ara ho entens, has fet la volta i has anat per darrere, per l’altre costat. El veies des del gronxador, el pont, i una vegada hi vau passar. Vau trobar una casa abandonada i tot era ple d’ortigalls, i quan vau tornar teníeu les cames plenes de rascades i de butllofes, que la mare us va renyar, “On us havíeu ficat, criatures?”. Tot era aventura. El pont era lluny i ara el veus tan a la vora... Encara hi ha les parets mig enrunades de la masia. Són a tocar, només uns metres més enllà del camí. Baixes i t’entrebanques.

            —A qui se li acut venir amb talons, germaneta?

            T’havies d’haver posat les bambes però no hi has pensat. Ha estat un rampell, venir. Has agafat el cotxe, has passat per l’eix i després, revolts amunt fins al poble. I al poble, has anat al carrer on us estàveu i quan has sigut davant de la pastisseria t’has adonat que la casa de la senyora Mercè ja no hi era i no has pogut entrar enlloc, que el passadís i el pati ple d’hortènsies i l’apartament petit que hi donava tampoc no hi eren. No hi havia la comuna que compartíeu amb altres llogaters ni els safarejos sota el cobert, que trobaves gegants i que sempre estaven plens d’aigua com si s’hi hagués d’anar a rentar en qualsevol moment. No hi havia res, només un solar deixat de la mà de Déu. Per això has entrat a la pastisseria i has parlat amb la mestressa, i no saps com, li has dit si encara existia, la Font del Pic.

            —La mare s’ha mort, Fermí.

            —Per això vens?

           Camines i mires. El gronxador que penjava de l’arbre ja no hi és, però l’arbre és aquell, un roure fornit. I més enllà, les quatre rajoles enganxades a la roca són un record del bar. Al davant hi havia la barra. Era estiu i el bar era això, una barra a l’aire lliure. Les màquines de les obres no t’hi deixen acostar. La font raja. I prou. Només queda el doll d’aigua i la pedra arrodonida que aguanta el canó. Hi venien homes i dones del poble a abastir-se’n amb garrafes. A les tardes, era un formigueig continu. Ara no hi ha ningú i et fa un xic basarda. Et sentiries forastera del tot si no fos per l’arbre del gronxador. 

            —Tenies set anys, Fermí.

            —I tu dotze, Tina.

          Recordes el gronxador, tan alt, i sents el nyec-nyec que feien les cordes lligades a la branca quan anaves amunt i avall. Amb el cul a la fusta travessera, enlaire, enlaire. Els peus no tocaven mai a terra i cames endavant, cames endarrere, cada dia al gronxador fins que va ser prou.

            —No t’hi havia d’haver enfilat, nen.

            T’apropes al roure, t’hi atures al davant i el toques. Tanques els ulls i passes la mà a poc a poc per l’escorça. És aspra, humida, rugosa. Lentament, fas la volta. Saps on són les lletres i els números. Per més que hagin passat quaranta-dos anys recordes exactament on ho vas gravar amb aquell ganivet de la cuina, l’endemà mateix, mentre a l’apartament de la senyora Mercè tothom somicava. Ningú se’n va adonar, que sorties. Ara t’atures. Els dits han trobat les cicatrius. Són gruixudes i s’han fet rivets a les vores. “Fermí, 1970 – 1977”.

Núria Martí Constans (Calella, 1966) és escriptora i professora. Ha publicat la novel·la Hores prohibides (Ara Llibres, 2009) i les biografies Demà tindrem sort (CCG, 2018) i Dona de teatre (Editorial Gavarres, 2022). També ha escrit els reculls de contes Naturalesa humana (2011), Un excés de felicitat (2013) i Espècies invasores (2016), tots editats per Curbet Edicions. En Lectura Fàcil, compta amb els títols Les mateixes estrelles (2010) –Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil–, Trampa de foc (2011), Set dies al llac (2012) i Hores secretes (2022). Coordina la col·lecció de caire divulgatiu ‘Les rutes de Marcus Marc’ i n’ha signat dos volums, i ha adaptat una quinzena llarga d’obres a Lectura Fàcil.