Cada
dia, després de la funció, quan ja ha endreçat els ninots, es queda escarxofat
al sofà, mig endormiscat, desorientat, buit; o dempeus al bell mig del
camerino, sense saber cap a on anar. És clar que tampoc no sabria com activar
els membres per poder-se moure, perquè el pensament també se li ha paralitzat i
no transmet cap instrucció. Qualsevol que el veiés, tan immòbil, callat i
desvalgut, li costaria reconèixer al mateix artista que els ha fet riure durant
una hora amb els diàlegs enginyosos que entaula amb els seus interlocutors de
plàstic, paper maixé i fusta.
Per
això sempre surt per la porta d'artistes del teatre amb un dels seus ninots als
braços. No ho fa amb intencions publicitàries, ni per presumir de les seves reconegudes
habilitats ventríloqües, sinó perquè necessita algú que guiï les seves passes,
algú que li doni una veu, un sentit a la seva vida. Ja no pot dissociar-se dels
seus personatges, en depèn del tot per poder viure. Ara el titella és ell.
Si
més no, això va explicar quan el van enxampar en l'escena del crim. Llàstima
que el tòpic del ventríloc posseït per les seves criatures ja no se'l cregui
ningú. I menys encara un policia.
Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és
autor d'Els reptes de Vladimir
(Bubok, 2010), Catàleg de monstres
(Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una
(Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes,
2016) i La biblioteca fantasma (Males
Herbes, 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada