El pare, que faci un somriure. La mare, que llanci
un petó. Però el nadó, d’un mes i mig de vida, encara no vol complaure ni l’un,
ni l’altra.
El duel és acarnissat. En moments d’intimitat, la
mare es desfà en afalacs i simpaties per mirar de convèncer la criatura, ni que
sigui per imitació. Quan ningú no el veu, el pare li busca les pessigolles i
s’inventa tot tipus de magarrufes per fer riure el nadó.
Un diumenge, tot just despertar-se, el pare fa bon
dia a la criatura amb un gest amorós. Com a resposta, sent un soroll
inconfusible. Se’l mira bé i veu repetir-se l’estrany prodigi. Els llavis
petits queden ben premuts i espeteguen a l’aire: sens dubte un petó. El pare
queda embadalit, però decideix amagar-ho a la dona. Tampoc no fa falta admetre
la derrota!
Uns minuts després, abans d’esmorzar, la mare
bressola la criatura en braços després d’haver-li donat el pit. Just abans
d’aclucar les parpelles, al rostre del nadó s’hi dibuixa una ganyota plàcida i
plena de satisfacció: un somriure de línies del tot definides. La mare té un
esglai d’alegria, però decideix no dir-ne res al marit. Només faltaria fer
pública la rendició!
Les torrades ja són a taula. Abans de fer la
primera queixalada, el marit s’acosta a la dona i li llança un petó. Ella li
correspon, amorosa, amb l’encís d’un somriure.
Il·lustra el microrelat "Delight" de Norman Rockwell, 1956.
Nascuda l’any 1979 a Manresa,
Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels
llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan
escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la
gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha
publicat diversos contes en reculls col·lectius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada