Torna a fer-se real
aquella olor de solcs profunds, incrustada des de fa tant de temps en algun
lloc entre el nas i la consciència. Sempre li passa en els recessos de les
vistes finals, quan ha de sortir impulsat cap a l’excusat a rentar-se
frenèticament les mans: és l’única cosa que l’alleugereix. Ningú, no obstant,
coneix la seva mania. Ningú s’imagina que un fiscal tan agressiu en els
interrogatoris, tan implacable en la lluita contra la pederàstia que l’ha fet
mediàtic, mostri aquesta debilitat davant d’un mirall. El fiscal acaba la seva
cerimònia. I mentre es dirigeix a la porta i va recuperant el seu posat de
plom, des del mirall se’l queda mirant un escolà de dotze anys d’ulls
esparverats, que ha anat a casa de mossèn Venanci a buscar un paraigua i que
rep les primeres carícies perverses d’unes mans que sempre fan pudor de
sardina.
La traducció del microrelat és d'Emma Dalmau. L'il·lustra un quadre de Bruno Amadio.
Iván Teruel (Girona, 1980) és
llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament
Secundari. És responsable d’una edició crítica de la Historia oriental de las peregrinaciones del
viatger portuguès Mendes Pinto (2009). El seu
estudi El
Perú escindido: antagonismo estético e ideológico entre Vargas Llosa y Arguedas
(2012) va guanyar el Premi Rara Avis. Acaba de publicar el seu primer llibre de
narrativa breu: El oscuro relieve del tiempo (Edicions Cal·lígraf, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada