SIRENES (Un microrelat estiuenc de Mercè Bagaria)

Quan els ho vaig explicar, tret d’en Ferran, els meus amics no van creure ni una paraula, tot i que ja corria pel poble alguna història semblant a la meva. Em van dir que havia begut massa birres i que anava molt pet, que ho devia haver somiat, però jo n’estava segur que no havia estat un somni. Recordava que havia anat a nedar de matinada quan la mar era plàcida; l’aire, calmat; el cel, ben fosc, i arreu només hi havia silenci. Mentre feia el mort, deixant que la mar em gronxés, gaudint d’aquell instant perfecte, vaig pensar com m’agradaria anar fins l’illot que s’erigia enmig de la cala, fins aquell roquissar només a l’abast de gavines i de corbs marins, però quedava massa lluny fins i tot per a un nedador experimentat com jo. Però, llavors, del fons de les aigües va emergir un estol de bellíssimes sirenes. En vaig comptar vuit o nou, amb cabelleres llarguíssimes, de faccions delicades i sines que semblaven d’alabastre. Elles em van arrossegar fins l’illot i, un cop allí, m’acariciaren i em besaren. Quins dits tan fins! Quines llengües tan hàbils! Quins llavis tan dolços! El que no aconseguia recordar és com havia tornat a casa.

En Ferran, que era el més jove de la colla i també el més impressionable, va entestar-se a viure una experiència tan inaudita com la meva. D’ençà d’aquell dia, cada nit sortia a nedar. L’estiu s’exhauria de mica en mica i la trobada anhelada amb les sirenes no es produïa. És clar que l’obstinació d’en Ferran no tenia límits. Va ser així com va aconseguir una barqueta per anar fins a l’illot. Sempre he lamentat no haver-lo acompanyat aquella nit, perquè l’endemà la barqueta era buida i no hi havia rastre d’en Ferran. Guardacostes i bussejadors experts van buscar el meu amic durant dies i dies sense èxit.

Cada any, per acomiadar l’estiu, es fan focs d’artifici a la cala. Enmig de la celebració, en Ferran va sortir de l’aigua com si hi hagués anat a fer unes braçades per remullar-se. L’únic que recordava és que havia anat a parar al cau de les sirenes i que havia estat molt feliç. Ningú no el va creure, fins i tot jo mateix recelava de la certesa d’aquella explicació, tret del meu cosí Lluís, un adolescent barbamec que l’escoltava amb els ulls encesos, amb l’ànsia d’anar a la recerca de les sirenes escrita al rostre. Va ser llavors que vaig pensar que no és pas la fe allò que ens fa creure. No és la fe sinó el desig. I vaig saber que en Lluís no trigaria a veure les sirenes i que, després, dubtaria de la seva existència tal com feia jo mateix.

Il·lustra el microrelat "Gliding Mermaids" de Henry Pelissier (2010)

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.