48 SEGONS (Un microrelat d'Aida Chavarría)

Li havien tornat a repetir, amb aires de grandesa, que la literatura només eren fantasies. Va decidir actuar. En ser a casa es va despullar davant el mirall, va agafar un bolígraf vermell de punta fina i va escriure's unes línies sobre la pell. Ja ho tenia tot preparat i 48 segons més tard es va penjar.

L'endemà van trobar el seu cos nu de roba i aquell text tatuat a consciència que només una veu desvergonyida es va atrevir a llegir:

"48 segons

Li havien tornat a repetir, amb aires de burla, que la literatura només eren fantasies. Va decidir actuar. En ser a casa es va despullar...”

Ningú va gosar obrir la boca.

Ningú sabia si era la Realitat o la Literatura qui penjava d’aquella corda.

Microrelat guanyador de l'accèssit del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de català de Montornès (Consorci per a la Normalització Lingüística). L'il·lustra un fotograma de "The Pillow Book" (1996) de Peter Greenaway.

Aida Chavarria Solé (Jesús-Tortosa 1996), va iniciar la seva formació com a periodista tot i que ara és estudiant d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Escriu per gust o per necessitat des que era petita i acumula alguns premis de poesia i narrativa fins al moment. Ha publicat alguna entrevista i l’any 2013 va participar en la creació del projecte “Poesia Solidària”; amb el temps, però, li agradaria provar altres gèneres com el teatre o la novel·la. Al marge de les lletres, l’apassiona conèixer gent nova, se sent atreta per tot allò que sigui creatiu (com la moda) i practica el patinatge artístic de tota la vida. 

FUMAR MATA (Un microrelat d'Aroa Periche)

Avui, 29 d’octubre, és un mal dia. El cel està ennuvolat i no deixa que els raigs de sol es filtrin per les finestres. A més, la forta olor de tabac del meu marit impregna tota l’habitació.

Avui, 6 de gener, hi ha tempesta. El temps empitjora cada dia, igual que el meu matrimoni. Hem intercanviat els regals de reis. Feia temps que li preparava un àlbum de fotos i, en canvi, per part seva he rebut una escombra i un joc de ganivets.

Avui, 5 d’abril, és un bon dia. Per fi hem deixat enrere l’hivern i ha començat la primavera: els arbres han florit i els raigs de sol es tornen a filtrar per les finestres. Ja no fa olor de tabac i em disposo a netejar els ganivets.

Microrelat guanyador del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística). Il·lustra el microrelat una fotografia de Jamie Jasso.

Em dic Aroa Periche Izquierdo, tinc divuit anys i sóc de Santa Coloma de Gramenet. Actualment estic cursant primer cicle del grau d’Educació Primària a la Universitat de Barcelona. Sempre m’ha entusiasmat escriure, sobretot poesia, però mai abans m’havia atrevit a mostrar als altres els meus escrits.

CARTA DE RECLAMACIÓ (Un microrelat de Maria Rovira)

Barcelona, 12 de febrer de 2011

Apreciats dirigents de MOTIBELCO, S.L:

Em dirigeixo a vostès per comunicar-los la meva insatisfacció amb la màquina d’escriure OLYPMIA COMFORT gris perla que jo, Enric Brotons i Puig, vaig adquirir el passat dia 1 de febrer del 2011 a la seva botiga de Gran Via de les Corts Catalanes amb Consell de Cent. Després de rebre un tracte excel·lent, les instruccions justes i un descompte generós, vaig endur-me el seu producte a casa. A mesura que la vaig anar utilitzant, les anomalies van anar manifestant-se de manera exponencial. Perquè es facin una idea del motiu de la meva reclamació, l’he redactada amb la mateixa màquina de la qual em queixo.

 

A vegades i sense donar cap mena de senyal que permeti anticipar-ho, l’aparell em permuta el registre lingüístic del qual estava disposant; adés utilitzant-ne un d’altisonant i grandiloqüent adés parlant així del pal com si fos un extra de Física o Química, sats. En realitat me la pela bastant però el tema es posa especialment chungo si tinc que escriure algo a penya important, al jefe o aixins. I a vagadas, simplament, sa’m posa a ascriura an txava i no sé, no és gens macu.

Vna altra actitvd qve es manifesta ad libitvm i ex abrvpto és la d’inclovre llatinismes, cosa qve si bé inter nos quelcom qve a priori pot semblar d’homo sapiens instrvït, qvan proliferen ad absvrdvm vn se sent vna persona non grata o vn perfecte imbècil, in strictu sensu. També molesta especialment al senyor Brotons qve li sigvi impossible parlar d’ell mateix d’vna altra manera qve no sigvi en tercera persona, ja qve dóna la impressió que tingvi deliris de grandesa i en definitiva estigvi, de facto, tocat del bolet.

I a vegades, sense previ, anterior, antecedent, anticipat, precedent, avançat o davanter avís, m’encoloma llargs, extensos, dilatats, perllongats, interminables reguitzells de sinònims. tOT AIXÒ COMBINAT AMB DIFICULTATS AMB LA TECLA bLOQ mAYÚS, labarraespaiadoraques’encallainohihamaneranoviolenTA d’arreglar i una irritant tendència a substituir les ‘*s’ p¥r altr€s caràct#rs, cosa qu¿ r&sta al t£xt tota la transc♣ndn☼cia qu♥ pugui t nir.

TAMBÉ,

I DE MANERA    A      L E      A     TÒ      RIA,  ACTIVA EL MODE

‘

P O

E

M A

F U

T U

R I S T A ’,

ESTIL QUE, A MÉS DE GASTAR MOLT DE FULL I TINTA,

ACABA SEMPRE AMB EPÍGRAFS OFENSIUS,

CRETINS.

El senyor Brotons us commina, doncs, a que efectueu una substitució ipso facto del trasto dels collons. En cas contrari, tingueu constància que l’heu liat parda.

Atentament,

(signatura)

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.

L'HERÈNCIA (Un microrelat de Mercè Bagaria)

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.

Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.

—Només trenta? —va fer ella.

—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.

—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.

—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.

La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

PURISME (Un microrelat nadalenc de David Vila i Ros)

En Baltasar ha estat empresonat perquè no tenia els papers en regla. En Gaspar, acusat d'integrisme islàmic. En Melcior, per associació indeguda. Les vacants han estat cobertes per afiliats al partit que, tot i que no tenen cap mena de qualificació, almenys són obertament monàrquics.                           

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

I MAI NO VAM MENJAR TORRONS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Agenollat davant del nadó, el rei Baltasar, que es vantava de tenir dots profètiques, va augurar al nen portentós una vida dedicada a la prèdica i a la divulgació de la paraula divina, unes arengues que despertarien tant l'admiració d'un grapat de deixebles com l'animadversió de la classe governant. També va predir dies de persecució, de martiri i la mort a la creu, als trenta-tres anys d'edat.

Alarmats, el fuster Josep i la seva esposa Maria van vigilar la infància del fill de ben a prop: el pare va instruir-lo aviat en els rudiments de l'ebenisteria, la mare va inculcar-li els valors saludables de la vida familiar i, de seguida que es va presentar l'oportunitat, van casar-lo amb una jove del poble. Tres néts van venir a alegrar la plàcida vellesa del matrimoni.

La galeta és obra de la Chus Castro.