TRUCADA PERDUDA (Un microrelat de Pau Álvarez)

Estava a punt de tancar el negoci de l'any quan va sonar l'estrident polifonia del mòbil, "Collons, el Felip" vaig pensar. Prement un botó vaig rebutjar la trucada i tot seguit vaig desconnectar l'aparell, "Dispensi" vaig murmurar. Quan ja havíem solucionat gairebé tots els serrells, altre cop vaig sentir l'aparell, encara més insistent. Tornava a ser el Felip, el vaig fer callar com vaig poder i em vaig disculpar "No se què passa, està desconnectat. Deu ser un error de software".

Eren les set. Entrava al cotxe, amb el contracte signat, quan vaig rebre una nova trucada del Felip. "Hòstia!". Em vaig emprenyar tant que vaig inutilitzar el telèfon d'una patacada.

Ja de camí, el locutor de ràdio informava: "Aquesta tarda, poc abans de les 7, un avió procedent de Bilbao s'ha estavellat sense deixar supervivents". Un mal pressentiment em va fer anar directament a casa del Felip. En mig de sanglots, la seva dona em va confirmar que el meu amic era a l'avió. Amb el cor encongit li estava ensenyant el que quedava del mòbil, explicant-li què havia passat, quan va trucar de nou: altra vegada el Felip.

Pau Alvarez (Manresa, 1957) és impressor i dissenyador de webs. Ha escrit contes i alguns dels seus microrelats han estat premiats en concursos. És soci fundador de l’associació d’escriptors "Totlletres" de Manresa.

DETRITUS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Va començar amb les ungles. Per no perdre'n cap, quan se les tallava deixava que caiguessin sobre un drap. En acabar, les desava en una capseta de fusta. La grandesa d'un geni, sentenciava, es manifesta en cada partícula del seu ésser. Quina heretgia llençar aquells bocins íntims a les escombraries! (i no podia menystenir el valor pòstum que els anys atorgarien a les engrunes físiques del millor pintor del moment).

Va habituar el perruquer a retornar-li els cabells que li tallava. L'home, sol·lícit, els escombrava amb delicadesa, com si fossin valuosíssims encenalls d'or. Quan s'afaitava, amb l'ajuda d'un colador havia de destriar els pèls de la barba de la barreja d'escuma i aigua: era laboriós, però sabia que el temps recompensaria aquella feina ingrata. S'obligava a estar sempre alerta: la lleganya que de bon matí li ennuvolava la visió acabava amorosament dipositada en un recipient esterilitzat; el moc expel·lit per un esternut imprevist havia de ser caçat i catalogat, i també el barb sec, la caspa que guspirejava damunt les espatlles, l'ambrosia daurada de les orelles. Les durícies calia estovar-les, arrencar la pell morta amb cura i atresorar-la. Tanta veneració pels seus fluids va conduir-lo a deixar de practicar el sexe per no haver de desprendre's del tresor que niava en els seus testicles. Tampoc no va permetre que mai li extraguessin una gota de sang.

Al seu estudi, l'amuntegament de quadres i llenços a mig acabar competia amb la col·lecció de pots rigorosament etiquetats, ordenats per dates i continguts. Quan li van extreure la vesícula biliar, va exigir que la hi retornessin en formol. El mateix pacte havia acordat amb el cirurgià que li va extirpar el tumor maligne que, sense miraments ni prerrogatives, va enviar-lo a l'altre barri.

Els hereus de l'artista no van saber si meravellar-se o horroritzar-se davant aquella exposició de residus. A la bodega de la casa van descobrir-hi quatre bótes gegantines. No eren bótes de vi.

DUBTE RAONABLE AL CUB (Un microrelat de Jordi Solé)

El seu cas només tenia un precedent a Europa. En procedir d’un mateix òvul que es va dividir en tres a l’inici de la gestació, els bessons Kemp compartien aspecte, empremtes digitals i fins ADN idèntic. Eren tan iguals que, per distingir-los, els seus pares els van haver de posar una polsera de colors. De petits, els nens es reien d’ells. Els deien “els repes”.

Avui, riuen els Kemp. Tot brindant amb Dom Perignon, mentre signen l’acceptació d’herència del seu assassinat oncle milionari. De res no ha servit un testimoni situant un bessó al lloc del crim i que els cesseís trobessin mostres d’ADN i empremtes seves a l’arma. Els altres dos tenien coartades a prova de bomba i no hi ha forma humana de saber qui dels tres menteix.

Dubte raonable, clama l’advocat del trio, fregant-se les mans en pensar en la minuta.

Dubte raonable, es resigna el jutge, torçant el gest en haver d’acceptar aquell estratagema legal.

Dubte raonable, brinden “els repes” amb somriure còmplice.

Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació i va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor del llibre “Telemanía” (Salvat, 1999), del llibre de relats “Vudú” (Drac, 2006) i de les novel·les “Hijo de Dioses” (Pàmies, 2010), Barcelona Far West (Pàmies, 2010) i Ciutat d’espies (Editorial Columna, 2012).

UN DIA ÉS UN DIA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Avui menjaran pizza. Un vespino vermell aturat a la porta, amb un bagul al darrere, n'és la prova inequívoca. El repartidor surt del cancell, desa la funda i el motoret peteja. Han tancat i el llum del rebedor s'ha apagat. No ho hauria dit mai, que el matrimoni X en fossin, de pizzes. Juraria que en aquella casa per sopar s'hi menja vianda. Una verdureta bullida i un xic de peix. Uns llegums saltant de l'olla i una truita de ceba. Avui toca una pizza demanada per telèfon i lliurada en menys de mitja hora. Un dia és un dia.

Potser no tenien ganes de cuinar. És possible que les bledes, oblidades al foc, se'ls hagin cremat. Tal vegada tenen el nebot de visita i li venia de gust un extra. Potser fan la cuina nova i el lampista no els ha connectat el terminal elèctric de la placa de cocció. Podria molt ben ser que ell fos de viatge i ella tingués un amant. O –qui sap– ell ha escanyat la dona i, enterrant-la al pati, s'ha fet tard.

Jo en menjo molta, de pizza. Molta. Cada nit. És el que millor em va per instal·lar-me davant del vídeo i tornar a mirar, un cop més, "La finestra indiscreta".

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res, massa.

RESERVA (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Tres dies fa que en Pau no és entre nosaltres. La Carla, la seva parella, el va veure, per darrera vegada, dimecres, mentre assajava triples des de la línia de sis vint-i-cinc, com cada vespre.

Ahir, uns nens van trobar la xarxa de la cistella desapareguda entre els canyissars dels marges de la riera.

La policia demana calma però, al barri, s'escampa el desànim.

Avui, a l'entrenament, els nois deien que ningú podrà omplir el buit que en Pau ha deixat a l'equip, però aquest dissabte torna a haver partit.

Estic preparat. Ja he fet el més difícil. Els demostraré que s'equivoquen.

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V. L'any 2012 va publicar “Paràsits mentals” (Bubok, 2012), el seu primer recull de microrelats.