ADÉUS (Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro)

Mon pare era d'aquelles persones que saben com animar algú. Sempre trobava la frase precisa. Una vegada, pocs dies abans que acabés març de 2005, li va dir al seu amic:

–Aquest estiu traurem les vinyes i plantarem oliveres.

Eugeni somrigué en aquella habitació fúnebre de la vuitena planta de l'hospital La Fe, on traslladaven els malalts de càncer terminal. Estigueren xerrant sobre els riscos i inconvenients de la decisió, i la conversa desentelà la imperceptible pestilència de cadàver prematur que s'estenia pels passadissos. Mig segle d'amistat els contemplava de reüll, mentre la mort els mirava de front. S'acomiadaren prometent que l'ajudaria.

–Aquest estiu traurem les vinyes.

Mon pare era d'aquelles persones que saben com animar algú. Va morir l'u d'abril. Eugeni, trist com una olivera, pensà en les vinyes mentre el plantava a terra.

"L'illa dels morts", 1886 d'Arnold Böcklin

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. Entre moltes altres ocupacions, ha treballat de professor de secundària tant al País Valencià com al Principat. Ha publicat la seua primera novel·la «Quan caminàrem la nit» (Bromera, 2013), obra guanyadora del Premi Enric Valor de Novel·la atorgat per la Diputació d'Alacant.

DOS MÉS (Un microrelat d'Imma Torné)

Són les set de la matinada i encara és negra nit. Amb el braç estirat pentino l'altre costat del llit on ja no queda ni rastre d'en Joan. Feixugament m'incorporo i com puc em calço les sabatilles. Agafada a la barana baixo les escales de fusta, que gemeguen i es vinclen amb cada passa. Entro a la cuina, d'esma vaig cap als fogons i encenc un misto. De cua d'ull veig el meu cos deforme reflectit a la finestra negra i magnètica com el fons d'un pou. M'hi atanso i l'obro; als vidres hi han nascut flors de gel i l'herba del jardí llueix afilada com puntes de ganivets. Del corral m'arriben els bramuls d'agonia de la vaca que està a punt de parir, i sento en Joan que s'escarrassa al telèfon perquè li enviïn el veterinari. El ventre enorme i tibant em pesa com si hi portés a dins totes les culpes del món i penso que m’ha guanyat de poc la maleïda vaca.

Microrelat guanyador del "V Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina 2013" de Montornès del Vallès, que convoca l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Consorci per a la Normalització Lingüística. Il·lustra el text "Dark Sky", fotografia de David Olsson.

TEMPUS FUGIT (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

De tant que va forçar la corona en donar corda al rellotge de polsera va fer saltar un coixinet de robins. La rodeta ja no oferia cap resistència i les agulles corrien a ritme embogit. Semblava divertit: era com si a cada volta a l’esfera el temps avancés en progressió exponencial. Veié passar hores, dies i nits. I trimestres i anys sencers, l’un darrere l’altre. Notà com el canell –abans robust i nerviüt– se li esprimatxava; com el pèl del braç s’esblaqueïa i com la pell prenia el to dels pergamins groguencs. El cuiro de la corretja ja feia estona (o tal vegada feia anys...) que s'havia ressecat de manera irreversible.

Va entendre que s’apropava el moment i va maleir la manufactura suïssa. Tan compromès és arribar amb retard a una cita com fer bandera de l’excés de puntualitat. 

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc “De res, massa".

EL SENYOR I LA SENYORA TARRÉS (Un microrelat de Sílvia Riera)

La senyora Tarrés treballa molt, parla poc i mai alça la veu. Quan acaba la jornada, se’n va corrents a casa on l’espera el seu marit invisible. El senyor Tarrés és un home tendre i apassionat, un aventurer que col·lecciona papallones invisibles. Es van conèixer en un viatge inventat a París i des de llavors són inseparables. A l’escalfor de la llar parlen de com els ha anat el dia, es prenen un cocktail i, les nits que estan més juganers, se’n van d’hora al llit. La senyora Tarrés és feliç com mai amb el seu marit invisible.

Un dia, quan torna a casa es troba una nota invisible on el senyor Tarrés li diu que ha conegut una altra dona. A la nit, desallotgen el seu bloc de pisos per una fuita de gas. Quan arriben els bombers troben la senyora Tarrés sense vida estesa sobre el parquet. Té clavada al cor, com les papallones de la col·lecció, una agulla invisible.

Microrelat guanyador de l'Accèssit al V Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina de Montornès que convoca l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Consorci per a la Normalització Lingüística.

Sílvia Riera (Manlleu, 1979) és llicenciada en Periodisme i en Humanitats. Actualment treballa en una empresa de continguts digitals gestionant projectes culturals. Anteriorment ha passat per diversos mitjans de comunicació, agències de notícies i agències de publicitat. Tot i que ha cultivat sobretot gèneres periodístics, ha fet també incursions en el camp de la literatura. Ha guanyat alguns concursos de poesia i de relats.

EL CONTE DISSORTAT (Un microrelat de Carme Ballús)

Ja va néixer amb fòrceps, però  després de la incubadora i de diverses revisions, va quedar una mica més presentable per anar pel món. Va fer el convenient descans en una carpeta d’ordinador i un bon dia, el seu pare va decidir que tenia la talla adequada per ser enviat a un concurs, a provar les seves armes.

Però no hi va haver sort. I un rere l’altre, va anar rodolant pels diversos concursos comarcals, regionals, nacionals. Sense èxit. Per a uns, era massa seriós, per a altres, era trivial. Ensucrat per a aquell jurat, fat per a l’altre, massa picant per al de més enllà. Algú el va titllar de pamflet feminista, per a d’altres, era una història d’amor ja molt vista i per a la majoria, un conte anodí, que va passar sense pena ni glòria.

Desesperat, va decidir canviar d’aparença, convertir-se en poema i emprendre el periple de nou. Un jurat el va trobar massa proper a la prosa poètica, l’altre un poema pretensiós. La majoria, però, el van considerar mediocre. El poema que havia estat conte ja no sabia què fer per ser reconegut. I fer-se article periodístic? O eixamplar-se molt i convertir-se en novel·la?

Avorrit de la vida, es va tornar a amagar dins una carpeta d’ordinador. I allà s’està, esperant temps millors.

Il.lustra el microrelat un manuscrit de Charles Dickens.

Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i un recull propi, “Portes endins”, cuit a foc lent i de degustació pausada.