dijous, 7 de novembre del 2013

TEMPS DIFÍCILS (Un microrelat de Josep Maria Casals)

A quarts de dotze de la nit, el trànsit per la carretera de la Rabassada és tranquil, gairebé inexistent. L’Albert ha deixat els sogres al xalet de Sant Cugat i torna conduint d’esma, amb el vidre de la finestreta abaixat per sentir l’aire fred.


«A la Rocío ja no li puc pagar més ni el lloguer ni les despeses de l’apartament de Sant Gervasi. Tampoc no tornarem a fer escapades a Paris o a Nova York ni hi haurà més regals cars. Però la Rocío és jove, maca i llesta; tindrà clients un altre cop i tirarà endavant sense que hagi de tornar a fer de minyona. La dona també podria ajudar, però qualsevol li diu res. Havent-t’hi a casa un gimnàs ben equipat i piscina climatitzada, la Clara podria prescindir del club de fitness. I té un cos prou flexible i la pell prou tivant com per poder passar una temporada sense els massatges i els tractaments personalitzats I no diguem les classes d’escultura a Florència, un snobisme. Però és clar ¿com ho explicaria a les amigues? L’apartarien. La primera tempesta esclatarà quan a últims de mes bloquegin els comptes de crèdit. Ja la veig queixant-se, amb aquella sonsònia característica, de la vergonya que haurà passat a la perruqueria de Calvet o a alguna boutique de passeig de Gràcia quan la maquineta rebutgi les targetes. Pitjor serà quan ens embarguin la casa. Qui realment m’amoïnen són els nens. Ja fa tres mesos que el banc retorna els rebuts dels col•legis i ja no sé quina excusa posar quan em truquen. Com dic a la Paulina i al Borja que han de deixar les escoles de la part alta per anar a una de pública sense uniforme, sense camp de criquet i barrejats amb pobres de tota la vida i immigrants? Com li faig entendre a la Paulina que ja no hi haurà ni piano ni ballet aquàtic? Com justifico que anem a viure a un pis, i amb només quatre habitacions? Què em dirà el Borja quan li comuniqui que hem de donar-nos de baixa del club de tennis ara que progressava tant (sobretot el revés) amb el professor particular? No, no els puc fer això de cap manera.»

El Porsche Cayenne és excepcionalment estable malgrat ser un tot-terreny. La corba que ve, la del cingle, l’ha arribat a fer a 120. Però segur que no es pot passar impunement a 190. Els de l’assegurança de vida –pensa l’Albert– no podran demostrar que no ha estat una errada o un excés de confiança; un accident més. Respira fondo, posa la cinquena i trepitja l’accelerador fins al fons.


La fotografia és de Reinfried Marass.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

diumenge, 3 de novembre del 2013

TAXIDÈRMIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Trucaven a la porta i vaig obrir. Era una noia que m'oferia un curs d'escriptura. Jo mai no he tingut cap interès en escriure, però vaig fer-la passar. Mentre xarrupava el seu cafè, la noia desplegava opuscles i proclamava, engrescada, descomptes i ofertes molt avantatjoses. Jo no podia apartar la mirada dels seus ulls verd maragda. Els mateixos ulls que ara em miren fixament des de les conques de l'àguila reial que presideix la sala d'estar.


Microrelat guanyador de l'accèssit en el VII Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2013)

dimecres, 30 d’octubre del 2013

ENTRE LA VIDA I LA MORT (Un microrelat de Pere Herrero)


Mentre esperava que l’executessin, el pres allotjat dins del corredor de la mort va patir un infart, del qual va haver de ser atès amb la màxima urgència. L’equip mèdic que es disposava a aplicar-li la injecció letal, i que després havia de certificar la seva defunció, es va fer càrrec de l’emergència a la mateixa llitera prevista per al cas. A l’altra banda de la mampara de vidre, guaitant la resposta del governador a la darrera petició d’indult, el director del centre penitenciari no es va separar ni un instant del telèfon mòbil, pendent de la trucada que podia decidir la sort del reclús, i alhora de la seva incerta recuperació. I una tensió similar es podia veure a les cares de les persones que havien vingut a presenciar la pena capital, ja fossin o no partidàries de la seva aplicació. Minuts més tard, amb el pacient estabilitzat i fora de perill, tothom comentava que si no hagués estat per la ràpida intervenció del personal acreditat el condemnat no hauria superat una crisi de la que, ara mateix, sense saber encara si valia la pena que el moguessin d'on era, començava a recuperar-se.

La fotografia és de Fernan López.

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats "El Basar" de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull "Velas al viento - Los microrrelatos de La nave de los locos", de Fernando Valls i al llibre "deAntología - la logia del microrelato" publicat per l'Editorial Talentura. A internet manté la seva bitàcora "Humor mío" (http://humormio.blogspot.com) i coordina l’edició de microrelats de la revista "En sentido figurado" (www.ensentidofigurado.com). Acaba d’enllestir el seu primer llibre de microrelats "Els dies hàbils", per al qual cerca editor.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

PALLASSO (Un microrelat de Sònia Ainós)

L'avi n'ha fet vuitanta-vuit, i per celebrar-ho porta els seus néts al circ. A l'entrar a la carpa recorda la primera vegada que, amb cinc anys, ell hi va anar. Recorda l'olor, els lleons, els trapezistes, i sobretot la por que li va fer el pallasso. Somriu, com li podia fer por...

A meitat de la funció anuncien el pallasso. Quan surt, els nens no tenen cap por, ell sí. És el mateix pallasso.


Microrelat finalista en el II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.


Sònia Ainós és tècnica comptable i també ha treballat de secretària de direcció. Va néixer a Cerdanyola el 1974, va viure a Terrassa des dels 18 i ara viu a Anglaterra.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

LA CASETA BLANCA (Un microrelat de Maria Cirera)

La seva amistat era d’aquelles de sang i de saliva però, passat un parell d'anys, va quedar diluïda en un breu intercanvi de missatges massa de tant en tant. Els anys s'escolaven per entremig de cada missiva i sempre que s'escrivien ja havien superat un nou graó vital en la recargolada escala de la vida. 

... fa mig any que em vaig doctorar... vam ser més de vuitanta convidats... he tingut bessonada... les coses no ens anaven prou bé... m'han proposat prejubilar-me... malauradament, va ser fulminant... el mes passat va néixer el meu tercer nét...

No podien evitar llegir aquestes notícies amb cert rancor: creien trobar, en les paraules de l'altre, justament allò que a ells els hauria agradat ser. Sovint, la tendresa obria el record d'aquella amistat perduda. El cas és que, sense adonar-se'n, s'havien convertit en dos autèntics desconeguts. Al capdavall, els fills, les morts, els mals, els guanys... tot això no explica absolutament res de cadascun de nosaltres.

El temps va anar passant fins que un d'ells es va adonar de l'absència de resposta de l'altre. Va insistir en els seus missatges, però la contestació mai no va arribar. Mica en mica, va haver d'acceptar que, possiblement, el destinatari havia pujat un últim i definitiu graó vital. Mai no va poder imaginar que aquell últim graó, en realitat, l'havia dut a realitzar un vell somni, el somni d'una caseta blanca on l'única connexió amb la vida era a través de la voluptuositat del mar.


Il·lustra el microrelat "Rooms by de Sea" d'Edward Hopper.


Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.