CELEDONI GISPERT: UNA REIVINDICACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Som molts els que reclamem que hi hagi a la nostra ciutat un monument dedicat a Celedoni Gispert. Us preguntareu qui era Celedoni Gispert. No us ha d’estranyar que la gent del carrer us respongui amb mirades de desconcert: queda tanta feina de divulgació per fer! Lamentablement, si ho demaneu a alguna autoritat municipal, us balbucejarà una resposta similar, l’idèntic arronsament d’espatlles. Fins i tot entre els intel·lectuals de la ciutat topareu amb el mateix desconeixement.

Que ingrata pot ser la posteritat! ¿Com s’explica aquesta ignorància entre els conciutadans? En una ciutat tan mancada de símbols d’identitat, el fet que Celedoni Gispert no hagi existit mai, no pot servir d’excusa. No: des de la nostra plataforma hem maldat per assignar-li les virtuts que distingeixen un líder (iniciativa, perseverança, honestedat) i per atribuir-li uns ideals i una biografia escaients (amb avantpassats il·lustres, una infància exemplar, un ascens professional meteòric), sense oblidar-nos d’atorgar-li un parell de gestes ciutadanes que l’honoren.

Però ara, tot plegat ho hauríem de coronar amb una estàtua –banyada en bronze– que mostrés el nostre home en una postura heroica, victoriosa. Una estàtua, senyors! Així, quan algú ens pregunti qui va ser Celedoni Gispert, podrem assenyalar el monument, amb un índex orgullós. El salvarem de l’oblit, restaurarem el seu prestigi  I és que si no vetllem nosaltres per les glòries locals, ¿qui ho farà?

Microrelat guanyadorde l’accèssit en el III Concurs de Microrelats de Gavà 2012.

A CADASCÚ EL QUE SIGUI SEU (Un microrelat de Joaquim Carbó)

El pacient ja feia vida normal quan el van informar de la necessitat d’una nova intervenció del tot imprescindible per poder recuperar un petit instrument que la infermera, un pèl despistada, havia oblidat en algun racó del budellam. L’eina era un obsequi d’un famós Nobel a l’hospital. L’home s’hi negà, però el jutge, que era un fanàtic del dret de propietat, va actuar en conseqüència. L’anècdota pot semblar trista perquè l’ex-malalt va tenir la pega de deixar-hi la pell. Però, en canvi, li va correspondre la glòria de fer jurisprudència.

Microrelat inclòs al llibre “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

FI DE PARTIDA (Un microrelat de Maria Cirera)

Amb certa il·lusió romàntica, et refugiares dins de la teva torre d’ivori de 65m². No volies trobar-me. Quan no et quedava cap més remei, sorties a comprar a les hores més intempestives, després de seleccionar els carrers més amagats. Tornaves a casa amb l’emoció d’haver corregut un gran perill, d’haver superat una prova arriscada. Una vegada més, et meravellaves de la teva traça per aconseguir esquivar-me.

Amb els mesos, però, et vas començar a impacientar. Fins i tot et vas atrevir a sortir a la llum del dia, a escrutar entre la gent. Més d’una tarda passares per davant de Chez Gertrude a l’hora en què sabies que hi anava a llegir el diari. Res a fer.

Aquella primavera, xafogosa i humida, des de la teva torre d’ivori vas dedicar una mirada decebuda al carrer. Cada vianant anònim que veies passar duia una gran certesa estampada a l’esquena: que jo ja no hi era, que feia molt de temps que havia abandonat la ciutat.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. Aquest microrelat forma part d'un recull en preparació.

MISTIFICACIÓ (Un microrelat d’Eduard Márquez)

Quan la Grette Bürnsten, seient a l’atrotinat sofà groc del meu estudi, em va dir el seu nom, no vaig ser capaç d’establir cap relació coherent entre la nouvinguda i la meva persona. Al cap d’una estona d’escoltar-la, però, el nom i la història de la Grette Bürnsten van emergir com lletrejats per una sonda. I una conjunció de palpitacions i de tibantor a l’escrot em va deixar sense parla. Perquè la Grette Bürnsten no existia. Si més no fins que vaig inventar la seva biografia tot redactant entrades per a un diccionari enciclopèdic (una manera com qualsevol altra de compensar l’avorriment característic de les feines editorials amb què m’havia de guanyar la vida). Llavors, però, no vaig pensar en ella en termes físics (tot i que m’hauria agradat il·lustrar la seva entrada amb una fotografia anònima d’una contorsionista qualsevol), i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un espadat molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre. “M’has condemnat a la més trista de les existències, la que depèn de l’atzar dels altres. Perquè mai ningú buscarà el meu nom”. I els ulls em van envoltar amb un silenci sense fissures. No vaig veure la pistola. Només la irisació d’un esclat d’espurnes. I el darrer que recordo és una coïssor insofrible entre la tercera i la quarta costella.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995). L'il·lustra un fotograma de "Laura" d'Otto Preminger (1944).

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

UN DIA A LES CARRERES (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Per l’andana apareix l’executiu, gesticulant amb grans escarafalls mentre parla per l’smartphone i arrossega una Samsonite vermella, a pas viu.

L’encarregat de la polidora el veu i accelera per la banda contrària. Per moments l’atrapa. Ja és seu! És a punt de superar-lo.

Llavors arriba el tren. L’home de manteniment renega frustrat. El proper cop guanyarà ell. N'està convençut.

Microrelat inclòs al llibre “Paràsits mentals” (Bubok, 2012). L'il·lustra la fotografia "L'andana de la paciència" de César Martínez Tagle (guanyadora del I Certamen de Fotografia "Metro desde tu Móvil" de Madrid).

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V i al I Premi de Relats Pulp. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) és el seu primer recull de microrelats.

LA CREACIÓ (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Pluja serena, olor a terra mullada. Els raigs del sol baix, en travessar les gotes, tracen sobre l'horitzó un arc lluminós amb tots els colors de l'espectre. Més tard cau la nit i en la volta s'encenen milers de punts blancs i brillants. S'acaba dissabte i ha culminat la Creació. Déu guarda el fitxer, apaga l'ordinador i se'n va a dormir satisfet.

Diumenge es llevarà tard i acabat de dinar farà una bona migdiada. Després de sis dies creant el món bé en mereix un de descans. A partir de dilluns –tindrà tota una eternitat– es podrà dedicar al seu passatemps favorit: el conreu de l'hort que té a tocar del jardí de l'Edèn. Fa uns dies que va collir les pomes, una mica verdes per tal que es conservin més temps, però en va deixar una a l'arbre, la més grossa i ben formada, perquè acabés de madurar natural. Dilluns la colliria. Mentre s'adormia n'imaginava l'aspecte daurat, en flaire, la textura en mossegar-la, el punt just de sabor amarant les papil•les linguals...

Però dilluns la poma no hi era.

Maleïts! El rostre se li va tenyir de morat. Les venes de les temples semblaven centpeus violats a punt de rebentar. Els havia advertit, me n'havia refiat! Els ulls, molt oberts, eren com mapamundis solcats per rius i afluents vermellosos.

Va anar cap a l'oficina donant cops de bastó a tot el que trobava i d'una revolada va obrir l'ordinador. Ara veuran! Esbufegava assegut a la punta de la cadira; la mà dreta crispada sobre el ratolí. Inici – equip – arxius de programa – creació - món7d.ini. Botó dret: editar. Hi va inserir pesta i sida, polítics i religions, els diners, guerres, nits fredes, dies negres, drogues dures i paraules buides, lepra i càncer, accidents de trànsit i malsons, el gust dolç de la venjança i la mala sort, incendis, violacions, fam, inundacions... També va aprofitar que tenia el fitxer obert per agregar-hi la fe i diverses pregàries.

Credo in unum Deum, Patrem omnipoténtem,

Factorem cæli et terræ

visibílium ómnium et invisibílium... 

Microrelat finalista del Concurs “ARC a la Radio 2012-13” que organitza l’Associació de Relataires en Català.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

CONXORXA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Volen fer-me creure que sóc qui no sóc. Per començar, no em dic Aureli –un nom ridícul, que detesto– però tothom s’obstina a anomenar-me així. Amb els anys m’hi he avesat i ara ja no m’escarrasso a contradir ningú: quan a l’oficina demanen pel senyor Aureli Font els responc com si realment me’n digués.

El meu fill no em diu Aureli: ell em diu papa, encara que jo no sóc, de cap manera, el seu pare. Si no el desmenteixo és per compassió, pel temor a decebre’l, però és evident que no és fill meu, només cal veure’l: la pell pàl·lida, la mirada trista i desemparada, l’obesitat incipient. Però jo me l’estimo, m’esforço en fer el paper digne d’un pare amatent, i la meva dona tàcitament m’agraeix les atencions que dispenso al vailet.

És clar que ella tampoc no és, en realitat, la meva dona. Es fa dir Carme i és una noia intel·ligent, atractiva i de convivència planera (molt sovint lamento no estar-hi casat de veritat!). Em tracta amb un afecte extrem, i manifesta una confiança que de tan sincera em desconcerta: qualsevol observador anònim diria que formem una parella d’enamorats modèlica. Malgrat que sóc conscient a tothora de la farsa, jo miro d’actuar com si veritablement fóssim marit i muller: em preocupo per ella, l’ajudo en tot el que puc i, sol·lícit, atenc les seves necessitats íntimes quan les reclama. Sembla tan feliç en la meva companyia que mai no he gosat revelar-li que he descobert la conxorxa.

La casa on vivim no és la meva. Per molt que hi hagin traslladat algunes de les meves pertinences, és plena de records d’una vida que jo no he viscut i de fotografies emmarcades que algú, per perseverar en l’engany, s’ha pres la molèstia de falsificar. Però sóc discret i enemic dels escàndols, i faig veure que no me n’adono, que accepto aquesta situació. Perquè mentre no em retornin la meva feina, la meva família i la meva casa, hauré de continuar vivint aquesta existència apòcrifa, i comportar-me com si fos qui no sóc.

Microrelat inclòs al llibre “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010). L'il·lustra "Le double secret" de René Magritte, 1927.

CARAMELS DELÍCIES (Un microrelat de Carme Dolz)

La senyora Delícies passeja pel carrer Major del poble, s’atura a la fleca i compra un tall d’aquella coca ensucrada de l’aparador. I ofereix al forner, gras i rialler, un dolç casolà, extret amb cura de la seva negra bossa de mà. Du sabates de pell i les mitgetes de color moca l’abracen per sobre del tou d’unes cames amb ja mala circulació, diu el cardiòleg, però encara prou fortes, insisteix el traumatòleg.

La senyora Delícies enfila la rambla i s’asseu en aquell banc de la placeta, el de la catifa de clofolles de pipa, aquell enllardissat encara amb secrets adolescents de vespres passats. Veu el venedor dels cecs, esprimatxat i atent. “Aquesta vegada segur que tindré sort”, pensa la senyora Delícies mentre s’aixeca fent espetegar els genolls. Desa el número prometedor i convida el venedor a una de les llaminadures artesanes que amaga a la negra bossa de mà.

La senyora Delícies arriba al seu destí i la llibretera, experta en psicologia després de tants anys despatxant, la veu a venir, la retrata radiogràficament i li aconsella un llibre de relats breus per fer passar les hores de les seves vacances d’hivern. Agraïda, la senyora Delícies obre la negríssima bossa de mà i en treu la capseta de caramels casolans: “Prengui’n només un, que són una mica forts”, adverteix.

Aquell vespre, a l’habitació de l’hotel, la senyora Delícies regira la negra, negríssima, bossa de mà, d’una pell tan tibant com la del seu rostre quan tenia vint-i-cinc anys i es feia dir Deli, mossega la coca, fulleja el llibre, mira el número capicua i somriu, feliç d’haver repartit tres cendres caramel·litzades més del seu difunt viatger marit entre els habitants d’un poble tan acollidor. 

Microrelat guanyador del V Premi “El Càlam” de Narració Breu Sant Jordi 2012 de Torroella de Montgrí. Il·lustra el text "Sweets for my sweet" (2008) de Sarah Graham.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l'Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M'agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre, on esbargir el meu petit cervell escriptor.

NANOCONTE DE LES SET DIFERÈNCIES (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Troba una foto de quan era jove i, per a distraure’s, es mira al mirall i juga a les set diferències. Espantat, en troba moltes més.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

LLEI (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Primer cal separar ambdós extrems amb una mà per treballar amb més comoditat i eficiència. És important haver recolzat abans la cama en qüestió en una superfície elevada per accedir a les parts de forma més còmoda, encara que sempre és possible ajupir-se enmig de la vorera al mateix temps que s’esquiven els nombrosos obstacles escampats pels carrers. Cal mantenir durant uns segons l’equilibri abans de començar l’exercici. Llavors s’agafa una de les puntes, l’esquerra generalment, es realitza una paràbola de quinze graus aproximadament i es passa l’altra punta, envoltant la primera, amb una força proporcional a la pressió desitjada. Després, introduïm l’extrem que subjecta la mà dreta, és a dir, el que ha donat les voltes, per sota de l’extrem esquerre al mateix temps que formem un arc perfecte de longitud indeterminada (segons el desig de l’individu). Per finalitzar, s’han d’estirar els dos llaços formats fins a l’estrangulació, d’ells, evidentment, i no del peu ja que es produiria una desagradable saturació sanguínia. La funció de desplaçament un-dos, un-dos, estarà llavors llesta per a la seva completa i correcta represa. No obstant això, hem de recordar que qualsevol cos introduït en un fluid experimenta una força ascensional, vertical i cap amunt, igual al pes del fluid que desallotja.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

PRÊT-À-PORTER (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Per raons de compromís, el mes de maig hauré d’assistir a una festeta. Res, una cosa d’aquelles que fan de mal excusar-se. He de menester una jaqueta que lligui amb els pantalons blaus i he pensat que avui era el dia. A meitat de gener, amb les rebaixes en dansa, una passejada plàcida i m’he plantat davant del centre comercial. A la secció de confecció per a home i després de molt remenar he trobat el que em convenia. Una ganga. Una americana –bona i feta!– de costura italiana que em queia (almenys, jo ho hauria jurat) que ni pintada. No se m’esbotxaven les solapes, com em sol passar; ni em curtejaven les mànigues ni m’hi havia de fer cap retoc. Cinquanta-cinc euros. Un regal.

Llavors ha aparegut ella. L’he reconeguda a l’instant. La van entrevistar l’altre dia per la tele. Fa vint-i-cinc anys que és la primera en entrar als grans magatzems el dia que comencen les rebaixes. Coneix totes les seccions de venda com si fossin el menjador de casa seva. A les dependentes les ha vist fer-se grans. M’esguardava de cua d’ull.

–Una jaqueta baldera, jove. Provi’s aquella altra. Aquesta no fa pas per vostè, home.

Mentre m’ha ajudat a treure-me-la m’ha fet un petó maternal. Ha cridat el seu fill, que se l’emprovés. I molt errat hauria d’anar però diria que –si fa no fa– ell i jo som clavats d’hechures.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res,massa

VINYES VERDES VORA EL MAR (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Ningú no l’havia vist caminar mai tort. No hi havia motiu. De petit, la mare el va acostumar a prendre en dejú un ou batut amb moscatell. I d’adult, una cervesa, només, per fer anar avall l’esmorzar rematat amb un cafè esquitxat d’anís; un porronet de vi negre com la sang d’un brau per dinar i les aromes amb el cafè; mig whisky en sortir de la feina,al club i, ja a casa, un xerès per fer venir gana, abans de regar la verdura i el peix amb un got de vi blanc i el cigaló mirant la tele. ¿Com havia pogut morir tan jove, i de cirrosi?

Microrelat inclòs al llibre “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994). El quadre és "Bouteille de Pernod et Verre" de Picasso, 1912.

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)