TAXIDÈRMIA (Un microrelat d’Eduard Márquez)

Algú havia fet les presentacions oportunes al començament de la vetllada i el crític i la model de l’artista es van buscar durant tot el vernissatge de l’exposició. La sala es va convertir en una mena de pantalla de radar gegant per a les seves mirades recíproques. El crític n’estava enamorat d’ençà que havia vist un retrat de la seva nuesa enigmàtica. La model només el coneixia de nom, però el que n’havia sentit a dir li havia encès la curiositat. Quan van aconseguir fugir del vernissatge, només els va trobar a faltar l’artista. Aquella nit, i molts altres cops després, el crític va poder confirmar com era de precís el retrat que se sabia de memòria. Aviat, però, es van començar a sentir vigilats. Una presència intrusa i arbitrària es deixava notar durant les seves trobades. Una silueta entrevista, una trucada inoportuna. Ombres i silencis. Fins que una nit cap dels dos va acudir al lloc de cita habitual. Uns mesos després de la inexplicable desaparició del crític i de la model, quan ja l’oblit havia representat la major part del seu paper, l’artista, amb motiu d’una mostra antològica de la seva obra, va presentar una de les seves creacions més reeixides: l’environament hiperrealista dels amants jacents, on dos cossos nus, acaronats per una aigua bruta d’algues, s’abracen damunt la sorra d’una platja artificial.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995). Il·lustra el microrelat "Nu dans un feuteuil" d'A. Renoir, 1890.

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) -que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana- i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

ARROGÀNCIA (Un microrelat de Lluís Servé Galan)

De nou, m’ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se’n penedirà. M’ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L’acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l’odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l’estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m’acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m’imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l’odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.

Quan m’adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M’atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.

Torno a la cuina i omplo d’aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l’excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l’odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s’enfadés tot just arribar...

Microrelat guanyador del 3er Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12. Il·lustra el microrelat "Separació" (1896) d'Edvard Munch.

Lluís Servé Galan (El Vendrell, 13/05/1978) és un aprenent de prosista i de poeta de forma autodidacta. Gràcies a les hores invertides en lectures tan eclèctiques com enriquidores, a costa de sacrificar son i descans. A aquestes alçades, la seva "obra" és tan inèdita com poc coneguda, amb mostres diverses i disperses en reculls col·lectius. Amb aquest relat, ha aconseguit l'únic premi de la seva vita literària. Si així pot anomenar-se aquesta dèria seva de cercar esdrúixoles per vestir els seus textos i per bastir les idees que, entre plat i plat i sense treva, li vénen mentre exerceix la seva professió de cambrer. També respon al nom de deòmises, per si una d'aquelles casualitats algú se'l troba pel carrer i arriba a relacionar-lo amb la seva faceta escriptora força secreta.

I DESPRÉS SILENCI (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

L’aire dels carrers és massa espès, d’una densitat que aclapara. Una boira opaca vigila les cantonades i transita impune per la buidor del poble, com un fantasma que no dorm ni a les nits més tranquil·les. Però no es tracta de boira, sinó de pols, d’una pols de runa agonitzant que ens recordarà per sempre la misèria dels hòmens. Pols, boira, por... tant hi fa, el vell no deixarà que entrin a casa. Té ben tancades les portes, les finestres, els porticons, i per més seguretat, s’hi gira d’esquena, abocat vora la llar de foc, concentrat en el fum tebi de la pipa.

De tant en tant s’endormisca, acaronat per l’escalfor de les brases. Fa temps que va perdre l’oïda, com tantes altres coses, però en dies com aquests això és un privilegi dels anys. El desperta un so llunyà, esmorteït, ofegat per unes orelles cansades, alguna cosa semblant a una traca. S’imagina els carrers guarnits de festa, les banderes de colors, el jovent ballant al so de la xaranga, com als seus anys bons, quan festejava la Maria. Gairebé la pot veure, vestida de diumenge, mirant-lo de reüll i tapant-se el riure amb la mà, coqueta.

El so es fa més potent, les parets tremolen, i ell té un últim desig d’aixecar-se, sortir al carrer, unir-se a la gresca; però s’ho repensa. No són trompetes, ni petards, ni riures el que s’atansa, sinó una pluja de vergonya i de bombes, que apagarà per sempre els records d’un vell i el foc de la seua pipa.

Microrelat inclòs al recull “Postres de músic” (Ed. Empúries)

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

SÍNCOPE (Un microrelat de Maria Cirera)

Aquells deu segons de silenci, després de despenjar el mòbil i de preguntar qui et demana. Aquell espai de temps per on formiguegen molts pensaments, tots dibuixen una sola sensació, la vella coneguda. Silenci tou, a l’altra banda del telèfon. Aquesta vegada sí, aquesta vegada algú truca tan sols perquè necessita saber que respires. Qui? Un silenci sense identitat, amb moltes identitats alhora. Estius a la fresca. Festes en carrers d’altres ciutats. Autoestops. Promeses de sang. Comiats de per vida. El passat, passat està.

Però algú sense cara, avui, et truca per no dir res, per saber que encara hi ets.

Deu segons més i sents un accent sud-americà oferint-te l’última novetat en telefonia mòbil. T’escaqueges amb quatre paraules i penges. Silenci dur.

Quina feblesa, la meva!

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

LES IDEES CLARES (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Amb setze anys és l’enveja i el model on s’emmirallen les companyes d’escola.

Perseverant i un xic intimidadora, treu el màxim profit del divorci dels papes. En el seu diari de comptes pendents ja ha esborrat una liposucció, uns implants de mames i una rinoplàstia.

Els seus somnis de futur comprenen un batibull de flaixos, escàndols i exclusives.

Ara surt amb un nen de casa bona que apunta maneres d’esportista d’elit. El problema és la família d’ell, massa conservadora.

Ha de tenir una xerrada amb el papà. Necessita urgentment reconstruir-se l’himen.

Microrelat inclòs al llibre , “Paràsits mentals” (Bubok, 2012). La il·lustració és de David Vicente.

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V. Acaba de publicar el seu primer recull de microrelats, “Paràsits mentals” (Bubok, 2012).

MORT D’UN RETRATISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Christopher F. Whitmore, pintor infortunat a qui l’Encyclopaedia Britannica no dedica ni una entrada lacònica, sempre esgrimia que el què li passava era fruit de l’atzar.

Primer va ser una model que va posar nua en el seu estudi, Priscilla Bennet, víctima d’una pneumònia sobtada. Després Sir Bernard Ashcroft, militar jubilat a qui Whitmore acabava d’immortalitzar en un llenç, i que l’endemà de l’última sessió va caure mortalment ferit en un accident de caça. Sobre la tragèdia dels Gilbert-Turpin, la premsa va rabejar-se durant dies en els aspectes més morbosos, i també va saber-se que Whitmore havia enllestit un retrat de la família la setmana anterior a l’incendi que va cremar-ho tot (no se’n va salvar ni el Bugsy, el dòberman que apareix endormiscat en un racó de la tela). Alastair Ravenshaw, banquer octogenari, va sentir la fiblada fatal la mateixa nit que donava el vistiplau al retrat que havia de presidir les seves oficines de la City. Al crític teatral Francis Meadows va atropellar-lo un cabriolé quan sortia d’una estrena en l’Old Vic Theater (Mr. Meadows mai no veuria el quadre, que era un obsequi del seu amant secret, Nigel Banks).

Totes les obres s’amuntegaven en l’estudi de l’artista com làpides d’un cementiri: aquells retrats pòstums no interessaven a ningú. Les cròniques de l’època no es posen d’acord sobre si va ser un intent de provar la innocència dels seus pinzells (s’havia difós el rumor del perill de ser pintat per Whitmore) o un acte de desesperació (després d’anys de prosperitat, el pintor es trobava ara sense encàrrecs i vivia en la misèria), però el fet és que l’última obra que se li coneix a Christopher F. Whitmore és un autoretrat.

Il·lustra el microrelat "Self Portrait" de Sir George Clausen, 1882.

JECKYLL I HYDE (Un microrelat estiuenc d’Anna Maria Villalonga)

Era un home tranquil, treballador, educat. Els seus veïns el consideraven una persona de confiança i un ciutadà exemplar. Ajudava les velletes a creuar el carrer, reciclava la brossa i mai no aparcava en places prohibides. Fins i tot feia de voluntari en una associació que tenia cura dels jardins del barri.

Ningú no coneixia la seva transformació estiuenca, ni tampoc sabien que guardava l’arma letal dins d’un armari de la cuina. En la intimitat de casa seva, així que arrencava el mes de juliol, l’home es lliurava com un boig al més gran dels plaers. Aconseguia ser allò que havia desitjat sempre. Un serial killer. Un despietat assassí en sèrie. 

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

AMALTEA DE MAR (O L’ILLOT SENSE CRISI) (Un microrelat estiuenc de Susana Camps)

Al carrer de les vacances és sempre estiu. Els turistes el recorren amb parsimònia. Es paren a mirar aparadors de roba i d’immobles inversemblants. L’orxateria munta gelats de colors que es desborden pel carrer. Molta gent fa cua a la farmàcia. L’olor dels plats combinats s’escampa temptadorament des de taules presidides per sangria. Vol sopar?, pregunta el cambrer. Un nen plora, arrencat del cotxe mecànic que ja no el sacseja; tres persones fan rasca-rasca al quiosc de l’ONCE.

És sempre estiu i els jubilats de color tabac miren les cames de les estrangeres. Els hotels organitzen balls després de sopar. Les noies compren una polsera a la botiga de les xancletes i els seus xicots, encara en banyador i ulleres de sol, trien la millor discoteca d’Amaltea.

Hi ha un gran parc d’atraccions a l’entrada del carrer. És ple famílies de qualsevol nacionalitat. S’enfilen a la muntanya russa, al vaixell misteriós, a l’inflable gegant, però fa anys que els de més èxit són els llits elàstics amb gomes propulsores. Els nens es posen l’arnès i salten fins el cel. M’ha dit el noi que les maneja que n’hi ha que ja no tornen a baixar. Es queden per sempre suspesos sobre el carrer de les vacances: contemplen l’estiu perenne i saben que ningú no és el de sempre, tot i que són tots sempre el mateix.

La il·lustració és de Michael Warren.

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats per al qual li agradaria trobar un bon editor.

L’ESTIU (Un microrelat estiuenc de Judit Pujadó)

Per a en Roger Mas

Avui la poesia i jo hem baixat juntes dins del cotxe. Jo conduïa, ella se m’asseia al costat. Em feia sentir tan bé! Me la mirava. Emergia de l’aparell i rebotia contra el vent veloç de les finestres obertes. Vencia el color dels gira-sols gelats, una llum d’albada, l’olor de l’estiu nou nat. A estones l’escoltava. Em sacsejava. Com si m’acabés d’empassar un sobre de gasosa i em bullís l’estómac. Una escalfor picant, d’excitació. D’amor sense interrompre. De somni revaluat. Després ens recitàvem juntes. Ella i jo, alhora, una sola veu travessant les rodes dels camions exòtics, dels cotxes inventats. I no sé quan era més feliç!

Més tard m’he perdut. Les carreteres se m’han confós i els paisatges s’han rebregat. El nou era més bell que el que acabava de deixar. I m’he tornat a perdre. Només volia perdre’m. I escoltar els versos que em passaven pel cervell sense interrupcions. Quan he tornat, he vist el cap cot dels gira-sols secs, exhausts de llum. L’estiu ha passat, en una estrofa.

Il·lustra el microrelat "Vista de Port Samson" de Georges Seurat, 1885

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia www.juditpujado.cat

ABSTINÈNCIES PERILLOSES (Un microrelat estiuenc de Mercè Bellfort)

Acaba de carregar les maletes al maleter del tot terreny. La pròpia, més que l’apropiada, les de la dona i les dels tres fills. Per endavant, dues setmanes de vacances a la muntanya. S’ha proposat atendre’ls a tots, i a jornada completa, de dia i de nit, si cal. Serà condescendent, pacient, atent amb tota la família; i mantindrà una fidelitat absoluta amb la seva muller, que per això li ha fet deixar a casa el mòbil, el portàtil, i altres enginys perillosos, segons ella, relacionats amb les noves tecnologies, que t’atrapen i et fan caure en un gran parany a la primera de canvi.

Passen els primers dies, i els símptomes d’abstinència comencen a reflectir-se en el rostre del pare de família nombrosa i espòs amb vint-i-quatre anys de casat a l’espatlla. Tot es precipita: l’home mostra una activitat descontrolada a la musculatura; els ulls parlen per si sols. De fet, no paren d’obrir-se i de tancar-se a una velocitat esfereïdora. I les ganyotes, i les constants sacsejades de coll...  Fa basarda veure’l.

Dins la llitera de l’ambulància que el porta a l’hospital provincial més proper a aquell poblet muntanyenc allunyat de la urbs fa balanç, malgrat la incomoditat de la situació, dels darrers dies amb els seus. Només ell sap que els tics incessants que han aparegut responen a unes mancances, a unes necessitats vitals que sols poden comprendre aquells que, com ell, es troben en les mateixes circumstàncies: abstinència total i absoluta de les gratificants TICS.

El microrelat és il·lustrat per "El desesperat" de Gustave Coubert, 1843-45

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

FOTOGRAFIA (Un microrelat estiuenc de Víctor Lorenzo)

S’acosta un turista i em posa a les mans el trasto que duu penjat del coll. De poc serveix balbotejar un disculpi, es que jo no tinc gaire pràctica, perquè ell retrocedeix unes passes, es posa davant de la catedral i amb un accent que no aconsegueixo ubicar em diu dispari, sisplau, mentre s’arregla els cabells i les celles. Li ordeno que es mogui un parell de passes a la dreta, per no tapar l’escalinata, apunto, somriu, i disparo tres cops, per assegurar-me’n. M’apropo al turista, que jeu a terra amb tres forats al pit, i li penjo l’arma al coll. No crec que oblidi mai aquesta imatge.

Il·ustra el microrelat "La cathédrale de Rouen à midi", de Claude Monet, 1894.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

L’HABITACIÓ? (Un microrelat estiuenc de Núria Pujolàs)

Era de vacances en aquell hotel de la costa. Em va sorprendre que tot just conèixer-lo em digués allò d’ensenyar-me l’habitació. Vaig tenir un flash-resum de les quatre pel·lícules porno que havia vist en la meva jove vida. El meu entrecuix es va marfondre en saber que era un iogui que volia impressionar-me amb la seva levitació.

Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que dec ser gestora cultural tot i que circumstancialment estic a l’atur. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l’Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M’apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. El meu bloc: Miramelsmots