CARPACCIO PER SOPAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Va rebre una invitació per a un sopar. No coneixia l’amfitrió, però va pensar acostar-s’hi: no hi tenia res a perdre. En arribar a la casa, va comprovar que, efectivament, tots els assistents eren estranys –sospitava que l’havien convidat per error–, però el van acollir amb tanta hospitalitat i afecte, que va decidir quedar-se. Durant l’aperitiu no va aconseguir esbrinar què agermanava a aquella gent: els va sentir parlar d’avions i va creure que eren pilots i hostesses d’una companyia aèria. Quan algú va esmentar un accident d’aviació, els va imaginar units pel dolor solidari d’haver perdut a familiars o amics. Mentre assaborien el primer plat –una boullabaise deliciosa– va saber, amb sorpresa, que els comensals eren tots supervivents d’una catàstrofe aèria que durant un mes els va mantenir incomunicats en la neu dels Alps. Van explicar-se anècdotes macabres, sense escatimar detalls escabrosos sobre la nutrició durant els llargs dies d’aïllament, quan ja se’ls havien acabat les provisions. Abans no servissin el segon plat, va marejar-se. Entre disculpes unànimes van oferir-se a acompanyar-lo a un dormitori perquè reposés una estona. Amb prou feines podia caminar, i es recolzava en les espatlles dels dos homes més cepats de la reunió. Abans de perdre el coneixement, encara va poder veure que en lloc de dur-lo a una habitació, el conduïen a la cuina.

Microrelat finalista del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011) i inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012).

LA SÈRIE ROJA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia. En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

El quadre és "Vampir", 1893-94 d'Edvard Munch

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

REPRESENTACIÓ MORTAL (Un microrelat d’Ainhoa Claramunt)

Els crits de les últimes persones s’esfumaven a traves de la porta que indicava la sortida. Ja podia ser ell.

Sortia del metro quan va començar a donar voltes al que li havia dit en Manel. “És una feina com qualsevol altre”. Però l’Àlex estava emocionat: encarnava el seu personatge de terror preferit.

Mentre s’estava abaixant la samarreta a ratlles somrient algú va entrar al seu camerino, al girar-se es va trobar amb una rèplica seva, més alta, que va clavar-li les llargues urpes metàl·liques al ventre.

L’Àlex restava immòbil sobre el llit, ple de sang. Al mirall, una nota: sóc etern.

Guanyador del Segon Premi al Concurs de Microrelats de por d’Igualada 2011.

Ainhoa Claramunt Vilardell. Sóc d'Igualada, tinc 23 anys i sóc Llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ara mateix estic cursant el segon cicle de Comunicació Audiovisual a la Universitat Complutense de Madrid. La meva passió és la literatura i el cinema, sobretot el gènere de terror. La meva experiència en el camp de la literatura es basa sobretot en la Literatura comparada, entre novel·les i adaptacions cinematogràfiques d’aquestes o estudis entre pel·lícules sobre un mateix valor; sobre la crítica cinematogràfica, tinc el meu propi blog dedicat quasi sempre a aquesta activitat: http://lookoutsideandwalk.wordpress.com/

MATINES (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Li envolta la mandíbula amb el palmell de la mà de forma que les puntes dels dits li arriben a la templa. No se sap quina pell crema més, si la de la mà o la de la galta. Després, fent un gir suau, li acarona el coll sota l’orella, amb els dits cap el clatell i així atansa el cap i li besa els llavis amb la boca una mica oberta, només una mica. Aleshores se separa per mirar-la d’aquella manera que tant l’inquieta i tant la reconforta. Mentrestant, el tacte es concentra en la punta dels dos dits del mig, el del cor i el de l’anell, que recorren la clavícula resseguint l’os. Un cop al centre, el dit més llarg marca el camí i els altres, oberts, li freguen la pell amb lleugeresa. Baixen a poc a poc fins a la vall dels pits i allí es detenen. Sense dissimular, amb intenció, aparta la vista dels ulls per contemplar el lloc on ha aturat el gest. Llavors li embolcalla el pit esquerre amb el palmell –encara té pits d’adolescent– i el prem amb delicada fermesa contra el cor mentre torna a lliurar els ulls als ulls, atents a cadascuna de les reaccions que li provoca.

Hi ha dies que es desperta en aquest punt i d’altres que va més enllà o no hi arriba. Es desperta amb el cos amarat de suor i l’entrecuix xop d’aquell líquid dens com la saba que li neix sota el ventre per culpa del somni. Malgrat que cada nit es fa lligar les mans als costals del jaç, ha tornat a sentir plaer. També s’hauria de fer lligar les cames, pensa mentre el cos es relaxa i refreda. A les cinc, entra sor Immaculada. Encén el llum, desfà els nusos de pardal, deixa les cordes sobre el reclinatori i se’n va. Gairebé no s’han mirat i ben just s’han dit un bon dia et doni Déu germana amb veu petita. Ella es renta amb l’aigua del gibrell, es posa l’hàbit i acudeix diligent a resar les Matines a dos quarts de sis en punt. A partir d’aquest moment és una dent més en els engranatges que mouen les busques que designen les hores de la vida del convent. Ha estat quan el sol en posta regalava la visió d’un cel rogenc, mentre resaven les Vespres, que, en sentir-se humida, ha envermellit perquè s’ha sorprès desitjant l’arribada de l’hora de les Completes, l’últim rés del dia, el que li obre les portes de la nit, del cel i de l'infern.

Il·lustra el microrelat "Èxtasi de Santa Teresa" de Gian Lorenzo Bernini, 1647-1652.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

PUNTS DE VISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si fossis una persona egoista, insensible a la transcendència, incapaç d’elevar-te per damunt de les desgràcies terrenals, diries que t’acaben de disparar un tret al pit. I et lamentaries, t’encegaria la indignació i l’afany de venjança (sentiments molt apaivagats, però, perquè t’estàs dessagnant i no sembla que puguis sortir airós del mal tràngol). Però en moments així cal adoptar un punt de vista més ampli: aquesta bala, que pacientment va fabricar un metal·lúrgic seguint un procés industrial metòdic i curós, t’estava destinada, l’han feta només per a tu, tu havies de ser el receptacle on el resplendent supositori d’aliatge de coure trobés el repòs final. Davant aquestes consideracions, reps la bala al pit com si t’hi pengessin una medalla, és un privilegi exclusiu que t’enorgulleix, i mors amb un somriure satisfet als llavis. I si hi ha una altra vida, recorda de no seduir la dona del teu millor amic, malparit!

Microrelat guanyador del 2on Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2011.

PERSECUCIÓ (Un microrelat d’Alba Julian i Solera)

Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel...”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat...”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “...I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). L'il·lustra "Fantasma de dona portant un cap tallat" de Kawanabe Kyosai (1831-1889).

L’Alba Julian Solera acaba de fer catorze anys i estudia 3r d’ESO. A temporades li agafa el desfici d’escriure i llavors ho fa força bé, després s’està mesos i mesos sense teclejar una lletra. Els seus temes favorits són els fantàstics: fantasmes, morts, vampirs... Per dues vegades ha guanyat el concurs de sant Jordi de la seva escola. També escriu poesia i acaba de guanyar el primer premi de poesia infantil i juvenil de la seva categoria del concurs “Vila del Prat/Lo Cantich”. La seva gran afició és el teatre, especialment el teatre musical. Aquest conte el va escriure fa un any per a un concurs relacionat amb la segona part de la novel·la Retrum.

AL PEU DE LA LLETRA (Un microrelat de Joan Pinyol)

En plena homilia al convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé lletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions.

Microrelat inclòs al recull “Micromèxics” (Brosquil Edicions, 2007). L'il·lustra la creu atrial del convent d'Acolman.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

PARPELLEIG (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El soldat enemic agonitzava després del combat a la trinxera, pàl·lid i desarmat, intentant tallar inútilment l’hemorràgia de la cama. D’aquí no res estaràs mort, porc, li vaig cridar amb la supèrbia del vencedor. Tu també, il·lús, van ser les seves últimes paraules abans de defallir. I mig segle després, al meu llit de mort, recordo aquella escena com si hagués passat ahir.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa més de dos anys publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

ORIGEN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mentre dormia va notar una fiblada a un costat, un dolor agut que li esquinçava el ventre. Va incorporar-se: la sang rajava sense fre i tacava el jaç. El botxí li havia obert un trau a l’abdomen i, atrafegat, furgava l’interior. Fent alçaprem amb el ganivet, va arrencar una víscera sangonosa. No, no era cap víscera, ho va veure amb els ulls entelats pel dolor: era una costella! Prement la ferida per estroncar la sagnada, va preguntar a l’estrany: “I què en faràs d’aquesta costella?”. L’altre ja agafava fil i agulla, i va remugar amb desgana: “El d’allà dalt se n’ha empescat una. Ja t’ho trobaràs!”.

Microrelat guanyador del Primer Premi al 1er Concurs de Microrelats de por d’Igualada (2011). L'il·lustra un fotograma de "Psycho" (1960) d'Alfred Hitchcock.

SUÏCIDI FLORAL (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La bellesa d’una Dama Negra que vivia abandonada i sola dalt d’un terrat de mala mort, va desencadenar la tragèdia. La planta, cansada de florir per no res i sense cap estímul que li alimentés l’ego, va decidir de créixer només per la banda que donava al carrer. Així, l’excés de pes va arribar a desequilibrar el test que, balancejant-se, va caure al buit i es va esclafar damunt d’un vianant que, per cert, era arquitecte i aferrissat defensor de les places dures.

Microrelat inclòs al recull inèdit "El ventríloc tartamut"

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL PARE (Un microrelat de Judit Pujadó)

El pare estava assegut en una cadira. Jo el veia, mig amagada darrere la porta. Mirava per la finestra, però em va semblar que els vidres eren un mirall i que li tornaven la mirada endins, cap al fons del cor, o de l’ànima. Amb la mà dreta aguantava un got de vi, com si també l’hagués d’abandonar i la mà esquerra li penjava morta arran del cos. Només les venes inflades sota la pell respiraven, un pols regular i continu. Em va semblar que sanglotava fluixet i se’m va fer, dins l’estómac, una bola de foc. Vaig entrar a la cambra de puntetes i em vaig asseure a terra, al seu costat. Vaig agafar-li la mà i me la vaig passar per la galta, per donar-nos escalf. I llavors el pare es va trencar en el plor més trist i dolorós que jo hagi sentit mai.

Il·lustra el microrelat "Nighthawks" d'Edward Hopper, 1942.
Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia www.juditpujado.cat

CERVANTINA INTEMPESTIVA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Al fons de la llòbrega masmorra d’Alger on el tenen presoner, Miguel acaba d’assassinar un dels personatges de la novel·la que té mig embastada. Les notícies que arriben de la península, mar enllà, no són gens encoratjadores i, tal com estan les coses, el perfil del protagonista no s’avé als temps que corren. Diuen que ara han omplert l’horitzó d’unes altíssimes turbines de generació elèctrica contra les que és impossible anar a lluitar. Que ja no queden ramats de xais: es veu que la carn la venen llescada i envasada, en grans superfícies comercials. Que no queden camins per exercir la noble cavalleria: tot són trens elèctrics i autovies de l’Estat. Que les grues dels constructors envaeixen camps i vinyes i que el vi ja no es guarda en pells de cabra sinó en una mena de cartrons. Diuen que ja ningú no esdevé foll de tant llegir llibres: qui s’hi torna és per haver guaitat massa pantalletes.

Mirarà què pot salvar de tot el que ha anat escrivint però un heroi així no funcionaria. L’altre personatge, que li ha quedat tan campetxano, potser encara podria mirar de col·locar-lo a aquells de “Escenas de matrimonio”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.