EL RESPECTE ALS ANCIANS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El dia després d’enterrar-lo, l’avi va tornar a casa a l’hora de dinar, amb aquella puntualitat que l’havia distingit durant la seva existència terrenal. Va presentar-se empolsinat, pàl·lid i movent-se amb una manifesta rigidesa. Però se’l veia de bon humor i afamat: “Quina gana que tinc!”, va declarar amb una veu rogallosa, nuant-se un tovalló al coll. Som hospitalaris i enemics de les controvèrsies, així que la meva dona va posar-li un plat a taula sense fer preguntes indiscretes, mentre jo li donava conversa: “I expliqui’ns: ¿com ha passat la nit?”. Miràvem d’actuar amb naturalitat, perquè no se sentís incòmode, però en Pol, amb la descortesia pròpia d’una adolescència rebel, se’l mirava amb aprensió i desconfiança. Com que l’avi mai no havia estat un bon conversador, ni amant de sobretaules, no ens va estranyar que mengés voraçment, sense a penes alçar la mirada del plat, pronunciant només algun monosíl·lab escadusser. I havent dinat va alçar-se i, amb l’excusa d’una migdiada, va sortir de casa.

L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula –“No dinaré al costat d’un cadàver!”, deia– i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció envers la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar al meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als avantpassats. “Al pobre home li cal retrobar el caliu d’una llar que li manca en la solitud del nínxol”, vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.

Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava –només emetia uns roncs sords–, i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts, tot expel·lint ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable inclús en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona en un apart va dir-me: “Li haurem de demanar educadament que no vingui més”.

No s’ho va prendre gens bé: al dia següent va tornar a aparèixer, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç, però aquelles dents corcades amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava marronosa i espessa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. “Pobre papà”, somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.

Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles –convenientment trossejades i escampades– han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.

Microrelat guanyador del 1er Concurs de Microrelats del “Cercle de lectors” (2011) i inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "I walked with a zombie" (1943) de Jacques Tourneur.

ELS MISTERIS DEL PROGRÉS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Va obrir el diccionari i va veure que la paraula Conill havia crescut tant que ella sola ocupava una doble pàgina. Es va estranyar molt, però va pensar que a vegades les paraules ja ho fan això d'independitzar-se. Sovint n’hi ha que diuen allò que no diuen, a pesar de la insistència de les autoritats acadèmiques en assegurar el contrari.

L’Ovidi Arderiu va tancar el diccionari i no va pensar-hi més. Fins al cap d’uns dies, que en obrir-lo de nou, la paraula conill ja s’ho havia cruspit tot. Com si els mots fossin herba rodona i les pàgines bancals i la paraula conill fos un mamífer lepòrid i el volum, un escena bucòlica de dues hectàrees d’extensió, el diccionari havia deixat de ser una obra filològica per convertir-se en un capítol més de la història natural.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

RERE ELS LLIRIS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Has acabat de perfilar el contorn del meu cos fatigat. No goso queixar-me, tot i que no m’agrada gaire la silueta que m’has atorgat, amb l’esquena doblegada, tal vegada pel reuma, per la meva edat avançada o per tants anys treballant durament la terra. Però avui no he vingut al camp a treballar; avui he vingut a tallar flors, alguns lliris blaus per guarnir la meva habitació i fer companyia a la meva solitud. M’has situat en un lloc ombrívol des d’on no puc albirar el sol, que s’enlaira rere meu; només puc percebre l’escalfor que reconforta els meus muscles dolorits però, si alço el cap, puc contemplar els teus ulls i, en les seus iris transparents, endevino la llum del meu país, aquesta llum que a tu tant et fascina i que projectes cap a mi com si la reflectís un espill o un llac d’aigua cristal·lina. Així són els teus ulls, capaços d'inventar llampades i noves tonalitats.

Has pintat, penjada del meu braç, una vella cistella de vímet on vaig allitant acuradament les flors que he tallat, meravelles blaves, amb llargues tiges verdes aromatitzades per la trementina. I, en el meu cap, hi has dibuixat un mocador negre que oculta el meu cabell canós i també amaga una part del meu front, tan solcat per les arrugues com la llaurada terra rogenca d’aquests bells camps provençals.

Però malgrat el meu dolor, avui em sento afortunada perquè et veig feliç —fins i tot somrius—, i torno a casa radiant d’alegria de veure’t tan content. Qui sap com et sentiràs demà si no reps l’esperada carta del teu germà des de París! Potser llavors tornaran els teus deliris i veuràs espessos núvols grisos al cel radiant o, tal vegada, t’inventaràs tempestes serpentejants, amb llamps violents i vents furiosos. O potser fins i tot decidiràs fer-me desaparèixer del teu paisatge i, en el meu lloc, hi pintaràs un lliri blanc que s’alçarà ben dret entre la immensitat blava. Però si ho fas no m’entristiré, amic meu, ni t’ho retrauré mai. Ben al contrari, m’agradarà compartir amb tu aquest secret que mai ningú no podrà intuir, per molts que siguin els ulls que contemplin la teva obra. Només tu i jo, Vincent, sabrem que rere el lliri blanc de la teva tela, un dia, hi vaig ser jo.

Publicat en castellà a "Dejad que os cuente algo" (El Recreo. Barcelona, 2009). L'il·lustra "Les iris" de Vincent Van Gogh, 1889

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

ECONOMIA DE GUERRA (Un microrelat de Maurici Capdet)

El ministre de medi ambient, acompanyat del d’hisenda, va entregar el premi nacional de sostenibilitat al cos de franctiradors.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

NO VULL TEIXIR BUFANDES (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

No vull teixir bufandes, cansats els dits de dies de repetir la feina. I encara menys suporto desteixir d'amagat, mentre plouen estels enmig de la nit tèbia. No vull els pretendents gemegant a la porta, inútils voltors fixos, carronyaires d’hisendes, que em maten el bestiar per a àpats i revenges. No vull rebre del pare protecció, ni retrets. Ni que el fill em visiti, ni la rosada aurora.

No vull ser una costella d’un suat cos aliè, ni menjar pomes àcides en perduts paradisos. No vull parir amb dolor, ni tallar cabelleres, ni que un dia m'expulsin amb farcells a l'esquena. No necessito fer-me pètria estàtua de sal, ni rentar peus de déus, ni ser una mare verge.

Que els mercaders del temple em vinguin a buscar. I que vingui la serp, que diu que s’avorria. Potser llavors tots junts pujarem a una nau i solcarem el mar, xerrant amb Posidó. I no ens caldrà lluitar contra el cant de sirenes, perquè també vindran tot resseguint l’estela. El perfum de les ones i el blau de mil escumes ens duran prop de tu, del teu ull solitari. I deixarem allà, sol, a la llunyania, el mite d’aquella illa, magnificada i buida.

I a la cova petita del grotesc Polifem hi farem una festa, amb raïm i amb maria.
Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres bloc: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

L’INAUGURADOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, circula majestuós sobre l’asfalt de la carretera. Fa un sol de justícia, d’acord amb l’època de l’any i el concepte de justícia d’alguns mandataris del país.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, es detura a uns cent metres del pont, espai suficient perquè el Ministre d’Inauguracions surti i es posi a caminar enmig de les aclamacions i aplaudiments d’una congregació humana i d’una munió de periodistes. Discurs breu però efectiu, tallada commemorativa de cinta, himne nacional, fotografies, més aclamacions i aplaudiments, i retorn a l’automòbil on l’espera un xofer servicial amb la porta oberta.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, s’allunya pel mateix lloc on havia aparegut, amb el temps just per arribar a la inauguració d’un altre pont, el tercer dels vuit que omplen l’agenda de la jornada del Ministre d’Inauguracions. Darrere seu, els periodistes.

Els dos operaris han quedat sols i comencen a desmuntar els figurants de cartró que han fet de públic i els altaveus que han deixat sonar l’himne, les aclamacions i els aplaudiments. Finalment carreguen el camió i marxen també en la direcció del Ministre, perquè, més enllà del pont, la carretera no continua.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall" (1952), de Luis García Berlanga.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

FANTASMA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Meitat incrèduls meitat horroritzats quedaven tots quan el mantis mascle explicava les seves primeres experiències sexuals.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

L’HORA VIOLETA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El doctor, jove i inexpert, em va comunicar la notícia quequejant, gairebé excusant-se, amb una matusseria que em va commoure. Lluny de descoratjar-me –sempre he estat de natural optimista– vaig decidir consagrar aquells pocs mesos que la ciència mèdica em concedia, a dilapidar la meva fortuna, dominat per un sol pensament: per res del mon permetria que els ganduls dels meus fills s’apropiessin del fruit de tants anys de treball i sacrificis.

Vaig viatjar per mig mon, m’allotjava als hotels més elegants, freqüentava restaurants selectes, i em regalava amb tota mena de capricis i excentricitats. Havent satisfet els anhels propis, vaig orientar el dispendi cap a la filantropia: feia donacions a beneficència que m’agraïen amb ulls incrèduls, als captaires els omplia les butxaques de feixos de bitllets o grapats de joies, subvencionava empreses condemnades a fer fallida i invertia en accions a la baixa. Abocat a una ruïna minuciosa, gaudia d’aquell esplendorós crepuscle vital, i qualsevol excusa era bona per deixar que els diners em fugissin de les mans. I em delectava imaginant l’expressió astorada dels meus fills durant la lectura del testament, quan descobrissin que els deixava deutes, hipoteques, molta roba i poc sabó.

Arruïnat i feliç, poc abans de la data assenyalada, vaig visitar la consulta de l’hospital per a un darrer reconeixement. El doctor jove va rebre’m sacsejant els resultats d’unes analítiques. Els seus llavis dibuixaven un somriure festiu, inequívoc. Aquesta vegada sí que se’m va glaçar la sang.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

La fotografia és de Ferran Cerdans.

BUGADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

A última hora de la tarda vaig treure el cap per la finestra i vaig veure la furgoneta allà aturada davant de casa. Jo els anava fent gestos amb la mà, que veiessin que els estava esperant, que aquella era l’adreça que buscaven, però semblava que no em veien o que els feia mandra sortir del vehicle. Al final, els dos nois van reaccionar a la meva crida i amb quatre gambades van travessar el jardí i van passar a dins, a la sala.

–Veieu: aquestes són les cortines que us heu d’endur. Són massa grosses. Massa roba. Hi ha molta roba i poc sabó… i un programa curt, de baixa temperatura, és el que necessiten. Amb la rentadora de casa no m’hi veig amb cor. Cada any per aquest temps me les veniu a recollir, us les endueu a la bugaderia i me les deixeu com noves.

A diferència del personal de l’última vegada, que de tan xerraires es feien enganxosos, aquests no deien ni piu. Ho guaitaven tot amb els ulls ben oberts i es limitaven a dir que sí amb el cap. El senyor Octavi, l’amo, el dia que el vaig telefonar per fer-los venir, em va dir:

–Senyora, estigui tranquil·la. Farem com sempre: els enviaré dos nois molt formalets, despenjaran els cortinatges, se’ls enduran a l’obrador i al cap de quatre dies tornaran a col·locar-ho tot plegat. Com sempre.

Doncs els vaig deixar fer. Tenia l’escudella al foc, jo. Temps d’anar a la cuina, tirar la pilota a l’olla i tornar a la sala, ja eren fora. S’havien endut el televisor, el devedé i l’equip de música. I les figuretes de Lladró i dos canelobres de plata. Havien regirat tots els calaixos i remogut els quadres. Les cortines –això sí– seguien allà.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.
Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

VIA JUDICIAL (Un microrelat de David Valle)

“Molta roba i poc sabó, i tan neta que la vol el senyor rector”, vaig pensar mentre el meu superior -un home rabassut i amb ulleres- em mostrava, dins una habitació llòbrega i mal ventilada, el propòsit de la meva feina: arxivar en solitari les interminables torres de papers polsegosos que s'amuntegaven damunt les taules i dins els armaris. En aquell instant vaig preguntar-me dues coses: si havia valgut la pena estudiar tant per a poder convertir-me en un funcionari de l'Administració de Justícia; i si amb el temps acabaria transformant-me en un ésser monòton i depriment com el que tenia davant. Aliè als meus pensaments, l'home acabà de parlar, s'acomiadà de manera tosca i sortí de l'habitació etzibant un fort cop de porta.

En la solitud, vaig mirar el meu voltant desorientat, perdut entre muntanyes de papers. Vaig començar a mirar una pila propera formada per desenes i desenes de causes per ajusticiar. De seguida em vaig adonar consternat que tot i que visqués tres vides mai podria acabar de tramitar tots els papers que hi havia a l'habitació. Vaig reparar que dins del desgavell de la paperassa hi havia un cert ordre; per això -mogut per una sana curiositat-, vaig començar a investigar des de quan s'havien anat acumulant els informes en aquella habitació. Mentre remenava documents sepultats per la polseguera i els àcars, anava observant sorprès com les dates i la descomposició del paper guanyaven en antigor; però quan veritablement em vaig quedar de pedra, va ser quan vaig trobar uns documents traspaperats, que en cas d'haver sortit a la llum, de ben segur que haguessin evitat que Jesucrist hagués estat crucificat.

Microrelat guanyador del 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu al web "Relats en Català" sota pseudònim dvallegar.

ELOGI DE LA TAPA DEL VÀTER (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Aquella tarda –va indicar la Sra. Cucurull– vam passar per davant d’una botiga d’articles de bany que anunciava, amb lletres de pam, que ho saldaven tot. L’amo es jubilava i ho venia tot a meitat de preu. El meu marit, tan si vols com si no, va comprar una fusta de vàter sòbria, lacada en blanc, que li va agradar molt. La darrera compra de la seva vida –va prosseguir la dona amb els ulls plens de llàgrimes–. Aquell vespre va morir d’un atac de cor fulminant. Pobre Agustí! –es va lamentar amb ràbia–. Ara cada cop que haig d’anar a fer les necessitats em recordo del meu pobre marit. Ves quina ironia més poca-solta, oi?
Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

FILLA (Un microrelat de Maite Crespo)

Entra a casa intentant no fer soroll. Sap que ha de donar senyals de la seva arribada, però necessita tenir uns minuts per a ella sola. Després de barallar-se amb les amigues, se sent fatal. Ara mateix no té ganes de parlar amb ningú. S’escola silenciosament pel passadís, però algun radar ocult la delata.

–Hola, filla! Com ha anat el matí? Què tal per l’institut? Tens gana?

Emet uns quants mots per tallar l’andanada i es refugia dins el lavabo. No suporta aquella dona rodanxona que des que s’aixeca fins que se’n va al llit només pensa en cuinar i fregar, en cosir i planxar, en mantenir la casa neta i en ordre, en complaure el seu marit i la seva filla.

–La seva filla adoptada –diu l’Anna, en veu alta i desafiant, al mirall.

Mentre amb la ment evoca la imatge d’una mare investigadora d’alt nivell que ha de renunciar a la seva criatura per dedicar-se plenament a la ciència (d’allí li ve a ella aquell interès per la química que alegra el cor a la profe de l’insti, és clar) i d’un pare massa sensible, que s’aïlla del món per crear poesia (i per això ella sent aquelles esgarrifances en llegir determinats versos, evidentment), es contempla: sota les celles amples, gairebé sense depilar, ulls rodons i separats de color cafè amarg, nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, llavis molsuts.

–Sóc una filla adoptada –articula lentament– però algun dia, quan faci el descobriment definitiu que salvarà vides, la meva mare em reclamarà i tothom coneixerà el nostre secret.

Els copets a la porta la fan emmudir. Amb les presses, no ha passat la balda, així que res no impedeix que s’obri.

–Estic preparant un plat que t’agradarà...

Mentre parla, la dona treu el cap per la porta. L’Anna observa, sota unes celles primes, depilades fins gairebé desaparèixer, un ulls rodons i separats de color cafè ensucrat, un nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, uns llavis molsuts que somriuen.

–Què bé. De seguida surto, mama.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. L'il·lustra l'obra "Mare i filla" de Paul Gauguin, 1890.

Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.