PEUS (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Ve la doctora a casa perquè no aconsegueixo fer-me amb la casa, el nen, la calor i la llet. Li dic que no em funcionen els pits, no hi ha gaire llet. Ella em mira i em diu que si la llet no està als pits estarà en una altra banda, segur que s'ha desplaçat. Jo faig cara de circumstàncies. La doctora em mira, em remira i diu ja sé on ha anat. Treu una agulla i em punxa el dit gros del peu dret, em surten unes gotes de llet. Després fa el mateix amb l'esquerre i també en surt. Llavors em diu que ja puc alimentar el nen, però em fa cosa posar-li el dit gros del peu a la boca, sobretot pel carrer.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat

ESPECTRES DISCRETS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«És cert que hi ha una tradició de fantasmes que es dediquen a aterrir els inquilins d'una casa per foragitar-los», ens va explicar el doctor Hartley remenant les brases de la llar de foc amb un atiador. «Però la majoria dels fantasmes són sociables, inofensius, apareixen amb un somriure afable als llavis i us saluden amb un déu-vos-guard d'allò més civilitzat. Jo, vagant per aquests mons de Déu, n'he conegut alguns. Són espectres que no volen espantar ningú, només busquen companyia, el caliu d'una conversa. Són discrets i prudents: es deixen veure a la llum del dia perquè saben que la foscor pot fer-los semblar tètrics. Mai no els sentireu arrossegar cadenes, ni fer grinyolar portes, ni gemir o lamentar-se en una psicofonia. Tampoc no els veureu travessar parets ni fer altres malabarismes. Això a molts de vostès els sabrà greu: ja va dir Borges que als homes no els uneix l'amor, sinó l'horror. Sí, la truculència té molts adeptes: els pocs fantasmes buscabregues, gemegaires i ploramiques han acabat eclipsant els cordials i cavallerosos. Una desgràcia!». El doctor Hartley va deixar l'atiador. «Moltes gràcies per escoltar-me, senyors», va dir. I va desaparèixer.

Microrelat finalista del primer Concurs de Microrelats de Terror, convocat pel Festival de Cinema de Terror de Sabadel 2015.

TREN (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Un nen plora a collibè. Té gana i el cansament li regalima per la pell. El seu pare el subjecta per un fil de saliva, les minses restes de l’únic àpat que han fet en quatre dies. Tota la força, concentrada en els ulls pendents de la policia de frontera, que els impedeix passar. A ells i als milers que esperen asseguts al terra de l’estació del tren sota el sol d’agost. No hi ha res més a fer que esperar i esperar. I no saben què.

Uns 5.000 immigrants han creuat durant les últimes hores des de Macedònia a Sèrbia en el seu llarg camí cap al nord o centre d'Europa...

La frontera que atura la guerra en una ratlla fictícia. Una taronja macada partida en dos.

En un intent desesperat de sobreviure, uns i altres, corren empaitant-se. Els peus feixucs aixequen pols. Partícules mínimes de frontera suspeses entre les primeres llums del dia. Un lleuger ventet les manté ingràvides.

El nen a collibè que plora gana assenyala al pare la pols que sura en l’aire, en un joc d’entrellums fora de context. No pot haver-hi bellesa ni fantasia enmig d’un desastre, entre tanta inhumanitat. El pare li somriu i s’acosta al globus de pols, com una mantellina brodada en la foscor del desesper. El nen intenta agafar els brins de llum amb les seves manetes famolenques. Per uns instants, tot s’alenteix. S’obliden els budells buits i l’estretor. El pare agafa fort el nen per les cames i arrenca a córrer. Ara si que no hi ha qui l’aturi. Tant se val la policia i els gasos lacrimògens. Córrer i córrer, cap al tren, cap a l’oportunitat, cap a l’única sortida possible.

El nen, encara amb les manetes enlaire fins que els gasos lacrimògens l’obligaran a aclucar els ulls, tot defensant-se. Fins que els genolls del pare es doblegaran i un vòmit impossible acabarà de buidar-los el cos. Estesos a terra, el nen buscarà els dits del pare. Un dit, només.

No sabrem si plorarà. El seu crit ofegarà tots els altres sorolls.

Microrelat inclòs al recull inèdit Compte amb el buit. 

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013). El seu últim llibre és M'he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).

GAUDEAMUS IGITUR (Un microrelat de Maria Cirera)

Allà on jo només hi veia boscos i muntanyes, ell em va anar dibuixant el recorregut per on havia de passar amb el bestiar:

—Veus la Serra dels Cloretons? Doncs la deixes a mà dreta i puges fins al Coll de la Loma. De seguida arribaràs al Portell de l’Os... tu recta fins a la solana, la veus? Vull dir la solana dels Ginebrons, no et confonguessis amb l’altra, ara. Després, una mica més enllà, ve el pla de la Font i el clot del Prat Salvatge, no té pèrdua. Recules una mica i puges fins a la Cabana del Verd, és el punt més alt, i després fins als Cavallets. Al cap d’una estona veuràs la Baga d’Urdet, la reconeixeràs perquè a sota t’hi quedarà Torrentsenta. Podràs beure a la font de les Abeurades o a la de la Guineu, això tu mateix, depèn del mal que pateixis. A l’esquerra t’hi quedarà coll de Sógol, just a l’alçada de la Borda del Nen Xic. Deixes el Serrat de la Malleta al darrera i vas directe fins el Molí del Puig. Queda clar?

Una mica aclaparat, vaig continuar buscant tots aquells noms entre l’espessor. Per rebaixar tensions, em va oferir fer un mos a l’ombra d’un arbre abans d’emprendre sol el camí. Vaig mirar l’arbre sense acabar-m’ho de creure. Havia d’aprofitar aquella oportunitat:

—Caram, quin exemplar més espectacular de teix! No se’n veuen gaires per aquesta zona, més aviat s’usen com a decoració, oi? Em sembla que ara estan protegits... Goiti, quina fusta tan dura. No m’estranya que els faraons l’utilitzessin per fer-se’n sarcòfags...

—Però què garles, noi... si això només és un arbre!

Vam menjar dues llesques de pa amb formatge en rigorós silenci.

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.