COM UNA NENA PETITA (Un microrelat d'Isabel Borràs Latre)

Avui la tieta Dora compleix setanta anys i ella no ho sap perquè cada any es pensa que en fa vuit. Sempre, pel seu aniversari, ens regala a tots els nebots una fotografia seva, per a que no l’oblidem, cosa gens fàcil.

Ha de venir el «retratista», com n’hi diu ella, i tot el matí ha anat atrafegada. S’ha fregat fort els genolls, marrons i masegats de tant jugar a la caseta de les nines, però ha estat inútil, han quedat igual.

Amb molta paciència i davant del mirall del seu tocador, s’ha crepat la melena rossa recremada per tants anys de tint i permanents i, quan la té ben airosa, s’ha plantificat al damunt una llaçada digna d’una cistella de Nadal de les més cares. Finalment s’ha posat el vestit blau de vellut amb puntes al coll i a les mànigues, els mitjons de ratlletes i les «manolites» de vellut com el vestit.

Porta sempre el braçalet de la primera comunió quan, per a ella, es va aturar el temps, i ha triat les ulleres metàl·liques petitones, fent cas a la seva mare que li deia que les de pasta se li menjaven la cara. Se les ha posat, tot i que no hi du vidres.

Ha preparat un coixí molt gran folrat de crep satén color «toffee», els caramels que a ella li agraden i s’hi ha assegut, amb el senyor Anselmito a la falda. El senyor Anselmito és el nino que ella vesteix i desvesteix incansablement i que va lligat a la seva peculiar existència.

Un cop ben asseguda damunt del coixí espera al «retratista» que farà la foto de rigor de la petita i adorable tieta Dora.

Il·lustra el microrelat, «La muñeca», de Fernando Botero, quadre que va inspirar el text.

Isabel Borràs Latre, vaig nèixer a Cardedeu al 1959. La meva feina habitual no té res a veure amb l'escriptura. Escric des de fa uns anys a recer de "Pasta de Full" on m'hi trobo molt feliç. Llegeixo i escric habitualment, m'han premiat i publicat alguns treballs.

COMENÇO DEMÀ (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Ho tenia tot ben lligat dins el cap: el recull de contes, la nouvelle i un parell de concursos literaris, curosament seleccionats. Però avui tocava club de lectura, demà la presentació del nou llibre d'una amiga a la qual no podia faltar i divendres, bé divendres a la nit, havia quedat amb la colla. Dissabte. A tot estirar, desprès del cap de setmana, si tenia ressaca. Ho tenia molt clar.

Microrelat inclòs al llibre “El último vuelo del Microraptor” (Nazarí, 2015). La versió catalana és de l'autor.

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. Paràsits mentals (Bubok, 2012) va ser el seu primer recull de microrelats i acaba de publicar el recull de minificcions El último vuelo del Microraptor a l'Editorial Nazarí.

RECORD DE L'AQÜEDUCTE DE NYOMANÚ (Un microrelat de Maria Cirera)

Quan per fi vam haver arribat a l’aqüeducte de Nyomanú, la meva dona i jo vam trempar d’emoció. Feia mesos que preparàvem aquell viatge, sabíem d’on havia sortit el material emprat per la colossal construcció, ens havíem après els noms dels arquitectes i la seva vida privada, havíem reconstruït cadascuna de les ciutats antigues a les quals l’aqüeducte havia proveït. I vet aquí que la primera cosa que em va cridar realment l’atenció quan vam arribar a Nyomanú, va ser aquell turista asiàtic tallant-se les ungles d’esquena al monument.        

Es tallava les ungles de la mà fent-les saltar per aquí en enllà amb absoluta impunitat. Per si això fos poc, quan va haver acabat amb les ungles de les mans, es va treure el mitjó blanc sobre fons negre i es va començar a tallar les dels peus. Clec-clec. Clec-clec. Tot i el meu enorme interès per l’aqüeducte de Nyomanú, no podia deixar d’observar aquell coi d’asiàtic menut, del tot fascinat pel seu comportament. Abans de perdre’l de vista, va alçar el cap i em va dedicar un somriure des de sota el serrell de xarol.

Deu anys més tard, no recordo els materials que formen l’aqüeducte, ni el nom de cap dels arquitectes. En canvi, sóc capaç d’evocar amb total nitidesa el somriure d’aquell asiàtic i el clec-clec de les seves ungles saltant per l’aire.

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.

SOTA UN SOL DE MIGDIA D'AGOST (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Els metges ho tenien clar i així m’ho van dir. Quan el tumor cerebral que m’havien trobat assolís un cert punt de desenvolupament —podia succeir l’endemà o al cap tres mesos—, jo em sentiria molt cansat, molt, com si portés hores caminant de pujada sota un sol de migdia d’agost, i llavors m’adormiria i ja no despertaria.

Quan vaig sortir de la consulta, vaig anar directament a l’estació d’autobusos i vaig tornar al poble. Vaig aprofitar el trajecte per anar paint la sentència i més tard, en acabat de sopar, vaig pujar al terrat a mirar la nit. Era fosca, sense lluna, i podia contemplar milers d’estels i la massa densa i estirada de la via làctia. Entre mil coses que pensava, em vaig adonar que, si volia deixar els assumptes endreçats, havia de tornar a ciutat per anar al banc, al notari i a la funerària, així que vaig decidir de fer-ho l’endemà mateix.

Em vaig llevar a trenc d’alba i vaig travessar el poble per anar fins a la parada de l’autobús. No vaig trobar ningú ni pel camí ni a la parada. Vaig arribar a pensar que potser aquell dia no n’hi havia, d’autobús, però aviat un brunzit de motor i el grinyol d’un canvi de marxes van irrompre en el silenci de la matinada i al cap d’uns instants va aparèixer. Anava buit. Hi vaig pujar per la porta del davant, vaig pagar el bitllet al conductor i vaig anar a seure al fons. Després va pujar un home grassonet, amb barba blanca, que em va saludar amb un gest del cap, va deixar la bossa que portava al seient de la finestra a mig autocar i va seure tocant el passadís. Quan les campanes tocaven l’hora, va venir corrents la mestressa del bar que va seure darrere del conductor i s’hi va posar a parlar. Finalment, es van tancar les portes automàtiques i el vehicle es va posar en marxa. Clarejava. Va ser llavors que em vaig adonar que estava molt cansat, molt, com si portés hores caminant de pujada sota un sol de migdia d’agost. Vaig tancar els ulls, la remor del motor s’amollia, el cel estava farcit d’estels, em vaig adormir.

Microrelat guanyador del 2on premi al V Concurs de Microrelats de l'ARC (Associació de Relataires en Català). L'il·lustra una obra de Van Gogh.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.