LA VIDA EN EL RELLOTGE (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

Ja sé que molta gent no entén el perquè de la meva angoixa quan veig que el rellotge comença a anar amb retard. I en aquesta incomprensió hi ha una ignorància. Abans als rellotges se'ls donava corda, un ritual que permetia al propietari prendre la mateixa embranzida que la màquina i engegar cada dia amb unes energies d'allò que se'n diu més renovades.

Ara ja no se'ls dóna corda, als rellotges, i per a alguns això ha representat deixar en mans dels rellotgers la pròpia força i vitalitat debilitades per l'esllanguiment de les bateries d'un estri que forma part intrínseca d'un mateix. És per això que, si observeu discretament, podreu veure que algunes rellotgeries amaguen, en habitacions a les que mai no deixen passar els clients, les ànimes dels propietaris que no han pogut suportar el temps sense temps que transcorre entre l'extracció d'una pila esgotada i la inserció d'una altra.

Antoni Casals i Pasqual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...).

A L'AST (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

A casa ens agrada menjar –som de vida, com se sol dir– i els diumenges tornem de missa afamats: el sermó sempre ens obre la gana. Pit o cuixa, demana la mare amb el trinxant a la mà. Com que no hi ha prou pits i cuixes per a tots –som cinc germans–, ens barallem i el pare ha de posar pau amb quatre crits i alguna plantofada.

–Casumdena! –crida. Sempre diu casumdena quan s’empipa.

Per sort, les dentadures dels avis ja no els permeten rosegar segons quines parts: a l’avi li reservem els menuts, ell és feliç amb un fetge i un parell de ronyons, més feliç que un gínjol, com se sol dir; l’àvia s’entusiasma amb el cervell, l’assaboreix a petits bocins i ens assegura que és una exquisidesa digna d’una rajà, com se sol dir. Quin fàstic, pensem nosaltres: no suportem l’agror del fetge ni la textura tova del cervell, com de cotó fluix. Quan la mare ha acabat de servir a tothom, li passa la carcanada al pare: li agrada molt escurar, al pare. Entre nosaltres l’anomenem el “carronyaire”: és un apassionat dels ossos i sap extreure restes de carn d’on mai no diríeu que n’hi ha. La part preferida de la mare són les galtes, que de tan meloses es desfan a la boca. Llàstima que avui alguna cosa no ha anat bé i les recobreix una pel·lícula platejada, un moc llefiscós. El pare ho examina amb mirada experta.

–Casumdena! –brama–. No li has tret les ulleres al rostir-lo!

Tots riem, riem a cor que vols, com se sol dir. Abans de començar, beneïm la taula i donem gràcies pels aliments.

Microrelat guanyador del 8è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei, 2014.

L'ÚLTIM DESIG (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim desig: encongir-se.

Micorrelat inclòs a "El noi del costat del padrí" (Cossetània, 2014).

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

LA MALETA (Un microrelat d'Eduard Ribera)

Anava sempre molt ocupat, carretejant una maleta on hi duia desenes, centenars de papers i documents que acreditaven qui era ell, quina era la seva trajectòria, quin era el seu punt de sortida i on pretenia arribar. Un dia va extraviar la maleta i es va posar molt nerviós. Va pensar que allò era una tragèdia, que allò era la fi, la seva fi. Va denunciar-ho a la policia, va resar, va donar veus pels barris més baixos de la ciutat, va trucar a la seva mare, però la maleta no va aparèixer. Ara se’l veu passejar sovint amb les mans a les butxaques, feliç, amb una rialla d’orella a orella, com si finalment s’hagués tret un gran pes de sobre.

La fotografia és de José López-Bilbao

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. És autor d'“A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).