__________
LLENYA!
Un microrelat de Joan Pinyol
Barcelona ho tenia pelut.
El baluard del Portal Nou s’esllomava per moments i l’ofensiva de l’exèrcit
borbònic estava a punt d’engegar en orris la defensa per la banda del Besòs.
Els canons del Duc de Pòpuli no cessaven de fer saltar pels aires les esperances
de la ciutat i una bona colla de vides. Fins que es va oferir de granader en
Bernat Pomés, campió de bitlles catalanes al seu poble, abans que l’arrasessin
les tropes filipistes. Que els botiflers s’apleguessin vora els canons de sis
en sis li va donar tanta seguretat en el llançament dels bitllots granades que,
amb precisió mil·limètrica, durant unes quantes hores va enviar a l’altre barri
una bona colla de mitges dotzenes d’enemics. Encara que fos per poc temps,
l’honor francès va quedar en entredit i el Duc de Pòpuli va ser destituït per
incompetent.
Joan Pinyol (Capellades,
1966) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic d’Ensenyament Secundari i
escriptor. Fins avui ha publicat setze llibres de narrativa, tres dels quals de
microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (2001), “Micromèxics”
(2007) i “Glops” (2009). Web: Joan Pinyol.
ROIG, SENSE GROC, ROIG
Un microrelat de Bel Olid
Els crits més forts
s’anaven apagant i se sentia, sobretot, l’esbufegar de les altres. No havia
anat fins allà atreta pels crits; buscava alguna cosa per rosegar i s’havia
aturat en sec vora la finestra en sentir com cridava, al principi, la dona. Des
de dins no l’havien vista, enfeinades a atendre la partera.
Ara que callava estava
quietíssima, i la immobilitat havia contagiat les altres. Una, la més vella, va
acostar la galta a la dona, va arremangar-se de nou, va ficar-li la mà a dins
gairebé fins al colze. La nena sabia que tot allò no ho havia de veure; la
partera nua, immòbil excepte per uns bonys a la panxa que pujaven i baixaven,
com si a dins hi hagués un cuc, i la comare furgant-li les entranyes.
Al final va treure la mà.
—Res a fer —va dir. Una altra
vella plorava.
La nena va quedar-se allà,
mirant com s’anaven apagant els cops del cuc, hipnotitzada. Lluny sonaven els
canons, com cada dia durant les darreres setmanes.
Bel Olid (Mataró, 1977) tradueix, fa classes i escriu novel·la, assaig, teatre, poesia, contes, blocs i textos de tota mena. Ha publicat l'assaig Heroïnes postmodernes: models literaris contra l'universal masculí (premi Rovelló 2010), el conteCrida ben fort, Estela (premi Qwerty al millor llibre infantil 2009), la novel·la Una terra solitària (premi Documenta 2010) i el llibre de contes La mala reputació (premi Roc Boronat 2012). També col·labora en diferents mitjans.
Bel Olid (Mataró, 1977) tradueix, fa classes i escriu novel·la, assaig, teatre, poesia, contes, blocs i textos de tota mena. Ha publicat l'assaig Heroïnes postmodernes: models literaris contra l'universal masculí (premi Rovelló 2010), el conteCrida ben fort, Estela (premi Qwerty al millor llibre infantil 2009), la novel·la Una terra solitària (premi Documenta 2010) i el llibre de contes La mala reputació (premi Roc Boronat 2012). També col·labora en diferents mitjans.
SEGON INTENT
Un microrelat de Blanca Busquets
Tant de temps lluitant
colze a colze i somiant un futur
lliure... I ara, en Francesc era mort. En Josep va abraçar-s'hi i va engegar a
plorar. Aquell dia fatídic a Barcelona, l'aire, irrespirable pel fum i la
cendra, feia pudor de derrota. Va aixecar els ulls i va veure l'enemic que el
mirava fixament, just abans de disparar-li un tret.
Va despertar-se tot d'una
en una ciutat estranya on no hi havia olor de sang sinó d'esperança. Devia ser
al paradís. Va començar a caminar i va trobar-se amb una gent al voltant d'una
capsa quadrada.
–No votes, tu? –li van
demanar.
I li van assenyalar
diversos papers rectangulars, petits. En Josep en va triar un que deia dues
vegades sí. No entenia res ni sabia on era, però li semblava que allò era bo.
Almenys no hi havia ni fum ni sang. Va tancar els ulls i, mentre el posava a
l'urna, va dir:
–Per tu, Francesc.
Potser sí que allò era el
paradís.
Blanca Busquets, nascuda a Barcelona, viu entre
aquesta ciutat i Cantonigròs. Des de sempre ha volgut la llibertat per al seu
país. Escriu des dels 12 anys i té sis novel·les publicades, que a l’octubre ja
seran set. El 2011 va guanyar el premi Llibreter amb “La nevada del cucut”. Les
seves obres, sempre escrites en català, s’han traduït a diverses llengües:
castellà, alemany, italià, rus, noruec i, aviat, també francès.
