IT'S A WONDERFUL LIFE (DISTORSIONANT FRANK CAPRA) Un microrelat de Sergi G. Oset

L'home puja fins a la cinquena planta de l'edifici i s'atura davant d'una porta grisa. Abans d'entrar, treu de l'americana el retall del diari i comprova que no s'ha equivocat.

L'oficina sembla la d'un detectiu d'un film antic de Hollywood. ignorant a la resta de clients es dirigeix fins a l'única taula lliure. No vol cridar l'atenció

–Segui, segui. No, no calen presentacions. la discreció és norma en aquesta casa –el tranquil·litza, convidant-lo a seure, un homenet amb aspecte de talp que regira una muntanya de documents–. Així doncs, l'única cosa que necessita és un cotxe nou.

L'home anònim, visiblement nerviós, assenteix amb el cap. Ara recorda clarament com s'ha rigut d'ell la seva dona quan li ha dit que trobaria els diners per a l'automòbil.

–Bs una formalitatm-- per  Ara recorda clarament com s'ha rigut d'ell la seva dona quan li ha dit que trobaria els diners per a l'é, bé. Només una formalitat... Perquè vol un altre cotxe?

L'home anònim comença a suar. Durant un instant es troba atrapat sota l'escrutini intens de l'home talp.

–Cu-cu-cunyat... el meu.... cu-cunyat...–balbuceja.

–Ah! –exclama l’oficinista picant-li l'ullet–. El seu cunyat en té un de millor.

L'home nota com la cremor li puja per les galtes, sentint-se com un col·legial enxampat fent una malifeta.

–Tranquil, tot és correcte. Signi aquí, i aquí... i no es deixi aquesta, és per la nostra... financera.

L'home anònim comença a signar els fulls a tota velocitat; però, unes paraules a l'última pàgina, el fan dubtar.

–Què vol dir, que els cedeixo les meves ales? No en tinc jo, d'ales!

L'home talp somriu ensenyant unes dents esmolades. Quan contesta, ho fa amb un to de confidència:

–Així no hi ha cap problema, oi? Si no en té, no perd res.

L'home anònim comença a pensar que alguna cosa no rutlla. Està a punt d'aixecar-se quan l'home talp torna a parlar:

–Imagini's aquest diumenge arribant a casa del seu cunyat amb el cotxe nou...

L'home anònim signa l'últim paper amb pols tremolós, agafa el xec i arrenca a córrer escales avall.

Encara té temps de passar pel concessionari abans no tanquin.

Microrelat guanyador del Tercer Premi ex-aequo al Concurs de Microrelats de l'ARC 2012-13 "Pecats Capitals". L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "It's a wonderful life" de Frank Capra (1946)

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V i al I Premi de Relats Pulp. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) és el seu primer recull de microrelats.

EL JARDÍ DE L'EDÈN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo bé la Rosa: una nena escarransida que va enamorar-me amb les dues trenes, un tramat daurat que naixia d’una clenxa perfecta que li dividia el crani en dues meitats simètriques. L’alenada de colònia que les trenes aixecaven al seu pas, aconseguia anul·lar efímerament la fetidesa d’aquella aula del parvulari.

A primària, la Margarida em va fer perdre el seny. Per corregir la desviació capriciosa de les incisives, duia encaixat a les dents un aparell odontològic, que es treia per deixar-se petonejar. M’acaronava el clatell amb una mà, mentre l’altra sostenia els filferros humits; recordo l’aspror metàl·lica de l’alè, que jo sempre atribuïa a aquelles fascinants escultures d’arabescos retorçats que li omplien la boca.

La Violeta la vaig conèixer a l’institut. Sempre mastegava xiclet i fumava amb un estudiat aire de suficiència i menyspreu après dels adults. Quan anàvem a la discoteca, se m’arrapava amb el seu cos elàstic, i jo ensumava les aromes barrejades de tabac i suor.

Amb aquests precedents, a vegades em pregunto si no va ser el nom el que primer va atraure’m de l’Hortènsia, perquè quan van presentar-nos –a la boda d’un amic comú de la facultat– jo ja pressentia que acabaríem intimant. Desprenia l’essència casolana de les passions duradores. Mesos més tard, ens declaràvem amor etern i ens casàvem.

No havia de ser una flor més al meu jardí, l’Hortènsia, però, inevitablement, tres anys després del nostre enllaç vaig coincidir amb l’Azucena, una estudiant colombiana. Combinava una dolçor afruitada, cítrica, amb un punt subtil de canyella que era irresistible: vaig deixar-ho tot per ella. Teníem perspectives d’una vida en comú meravellosa, però un matí, mentre fullejava el diari a la sala d’espera del bufet de l’advocat que tramitava el divorci, va sobtar-me la fragància poderosa d’un nouvingut.         

Així va ser com vaig conèixer el Narcís.

Microrelat inclòs a "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). El quadre és de Henri Rousseau.

PÀTRIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Em passaria la vida sencera al teu coll, viatjant per l'arxipèlag de les teves pigues, embolicant-me infantilment en les cortines dels teus cabells, contemplant els teus llavis com qui mira la lluna, somiant amb un viatge d'explorador a les teves espatlles clapejades, notant el bombament de la caròtida, unes vegades lent i d'altres accelerat, si no fos per aquests peixos de la teva roba que aguaiten les meves covardes temptatives d'assalt i em fan sentir, un cop més, com un cuc.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

REESTRUCTURACIÓ LABORAL (Un microrelat d'Anna Maria Villalonga)

Estava tip de tanta maldat. Per això vaig demanar voluntàriament un canvi de col·lectiu d'usuaris. No resultava habitual. Fins i tot pensaven que era baixar de categoria. Però jo ho tenia clar.

Quan li vaig presentar la petició, el cap em va mirar amb commiseració i amb cara de pomes agres, però no es va estranyar. Ja estava acostumat a les meves sortides de to. Es va limitar a encongir-se d'espatlles i a canviar-me el model de les ales, com pertocava.

Des d'aquell dia, ja no guardo humans, sinó gats i gossos. M'ho passo molt més bé. Són divertits, juganers i simpàtics. Ah, i per descomptat, ja no he tornat a trobar-me mai més ni una espurna de maldat.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

LA JAQUETA I LA MALETA (Un microrelat de Maria Cirera)

Primer em vaig fixar en la teva jaqueta. Aquella jaqueta potser no tenia res de l'altre món, però s'ha de reconèixer que era increïble. Era aquell tipus de jaqueta que visualitzes quan t'imagines un desconegut. Em fascinava. Després em vaig començar a fixar també en la teva maleta, de pell gastada, igual que tantes altres, però meravellosa. Em vaig inventar un violoncel plegable per a tu, per a què el poguessis dur allà dins, a tota hora.

Més endavant, molt a poquet a poquet, em vaig fixar en com portaves la jaqueta i la maleta. Cal que digui que m'hauria passat hores i hores mirant-te? No desitjava res més, durant anys no vaig desitjar res més que veure't passar amb la jaqueta i la maleta.

Continuo sense saber el teu nom i sense haver-te agraït que m'estalviessis de viure les collonades que m'haurien tocat de viure.

La il·lustració és una obra de Mirek Antoniewicz.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.