DIFAMACIÓ (Un microrelat de Josep Pastells)

No en tenia pas constància, que el déu del foc l'hagués creat, per ordre de Zeus, com a part d'una conspiració per castigar Prometeu i els homes. Ni tan sols era conscient de la seva bellesa, ni d'uns atributs que anaven des del seu encís innegable a un domini rotund de la paraula, la curiositat i la mentida. Era la primera dona, només sabia això. No n'hi havia cap altra amb qui comparar-se i, per tant, era absurd creure's la més bonica ni la més llesta ni la més res. De fet, no era especialment hàbil amb les mans; més aviat era una mica maldestra. I, malgrat el que ens han volgut fer creure llegendes antigues i gens fidedignes que beuen d'històries encara més remotes en la nebulosa del temps, el que va succeir-li a Pandora no tenia res a veure amb la seva tafaneria infinita, ni tampoc amb el misteri que pretesament captava la seva atenció amb una força irresistible. Simplement, la gerra li va caure i es va fer miques. Els mals que suposadament contenia també es van trencar en mil bocins. Només restava intacta l'esperança; però, en un gest comprensible quan es tracta de fer net, ella va decidir fotre tots els vidres a mar. 

Amb tot, es va estendre la idea que la gerra era una capsa i que, en obrir-la, havia desfermat les desgràcies humanes. Hauria sigut molt més fàcil inventar-se que havia trencat la gerra del bé, o qualsevol altra parida que la deixés com un ésser malèfic i satisfés la misogínia del desgraciat que va crear el mite amb la clara intenció –podeu estar-ne segurs– de justificar els disbarats que fan alguns homes en ser abandonats per les dones. 

 

Microrelat inclòs a Apunts imprescindibles per a una correcta comprensió del desamor, recull guanyador dels Premis Literaris Relata’ns 2017. El quadre és de Thomas Benjamin Kennington.

 

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).

APRENENTATGE (Un microrelat de Josep Pastells)

L'enemistat entre les seves famílies, l'odi que les separa sense remei, propicia un contrast aparatós amb l'atracció que senten l'un per l'altre, amb l'amor que els obliga a casar-se en secret. A partir d'aquest basament, el dramaturg ordeix una trama de crims i verins, de petons i dolors. Fins i tot a ell li sembla un pèl massa tràgic. Potser per això, quan Romeu i Julieta ja són morts, decideix afegir-hi un cop d’efecte en nom de la moralitat: que les famílies es reconciliïn i superin els rancors.

Ignora que cinc segles més tard, consagrada ja aquesta història d'amor impossible com la més coneguda i difosa en totes les branques de l'art, encara no haurem après dels errors.

Microrelat inclòs a Apunts imprescindibles per a una correcta comprensió del desamor, recull guanyador dels Premis Literaris Relata’ns 2017. El dibuix que l'il·lustra és de la Mary Evans Picture Library.

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).

 

DICTADURA (Un microrelat de Josep Pastells)

La seva relació amb l’actual dictador passa per quatre fases. De la primera, quan ell ni tan sols havia estat nomenat successor del seu pare com a màxim dirigent nord-coreà, ens n’arriben poques notícies nítides, però totes coincideixen que van entendre’s prou bé com per formar parella i practicar un munt de vegades el fornici en versió desenfrenada. Pel que fa a la segona, l’únic segur és que van deixar-ho córrer, però no acaba d’aclarir-se qui va prendre la iniciativa; de tota manera, un home tan poderós mai no confessarà que va ser abandonat per una ballarina. La tercera fase ja és francament obscura, tot i que fonts poc solvents especulen que l’esposa del futur dictador és víctima d’un atac sever de gelosia quan descobreix, o això apunten els rumors, que el seu marit ha continuat veient-se amb Hyon Son-wol, que així es diu l’artista en qüestió. El secretisme del règim dificulta enormement mullar-se amb la quarta fase, però la versió més consistent que circula per la xarxa indica que la seva participació en un vídeo suposadament pornogràfic —on, sense deixar en cap moment al descobert ni els pits ni els genitals, es limita a ballar al compàs de l’Aloha Oe d’Elvis Presley— provoca l’execució de Son-wol i d’una dotzena de músics, ballarins i cantants que són metrallats en presència dels seus familiars, posteriorment traslladats a un camp de treballs forçats.

 

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).

PRECAUCIONS DE MATINADA (Un microrelat de Josep Pastells)

Què els hi he de dir, ara? Parlar-los del meu avantpassat Onofre de Dip seria una estupidesa, em temo. En l'hipotètic cas que sàpiguen qui és i entenguin els meus justificadíssims motius per conduir de matinada, encara em relacionaran, via ratpenats, amb la propagació del virus i, moguts per l'impuls heroic inherent als pànics moderns, actuaran per preservar la salut comunitària. L'estat d'alarma ho complica tot fins a extrems inaudits: seguir les meves rutines nocturnes és quasi més perillós que ser el Tigre del Maestrat a la Primera Guerra Carlina!

El més raonable serà admetre que he transgredit les normes, acceptar impassible la multa de 600 euros. Malgrat la ira que em domina, tinc un aspecte força presentable i puc passar per un ciutadà que almenys ha omplert el certificat autoresponsable de desplaçament. També és cert que no hi especifico la causa de força major que m'ha fet agafar el cotxe a aquestes hores, però no penso confessar que tinc una amant a Llançà i consagrem el nostre amor mossegant-nos les goles. Decideixo que simplement diré lo de l'amant i suportaré amb estoïcisme les mirades burletes.

Tot es complica quan un dels agents se m'acosta més del compte i constato que no fa gaires hores que s'ha tallat afaitant-se. La flaire de sang seca és tan deliciosa, tan irresistible, que m'obliga a actuar com el vampir modern que soc. Veloç, implacable, amb dentegades profundes i precises que, per simple precaució, faig extensibles a l'altre mosso.

Microrelat escrit en homentage a Joan Perucho.

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d'aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d'Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l'Empordà (2018).

GALILEU (Un microrelat de Josep Pastells)

Sereníssima senyora, gran duquessa mare, ja us deveu imaginar que si goso importunar-vos amb aquesta missiva no és per raó d'un capritx que resultaria imperdonable, sinó per la necessitat peremptòria d'aclarir una constatació recurrent. Sabeu bé, Cristina de Lorena, que he descobert al cel moltes coses abans mai vistes: els satèl·lits de Júpiter, l'anell de Saturn, les taques i la rotació del sol... en fi, una sèrie de novetats que, en contradir les nocions filosòfiques sostingudes pels acadèmics, han posat en contra meva no pocs professors, com si jo hagués col·locat aquestes coses al cel amb les meves pròpies mans, per torbar la natura i trastornar les ciències!

Però no us escric pas per això, senyora. Tot i que sempre he intentat moure'm per la norma de la santa prudència i mai no m'he deixat endur per la temeritat quan afectava assumptes foscos, les línies que segueixen serviran per informar-vos que no us puc oblidar. Ja sóc un ancià de setanta anys i no hauria de dir certes coses, però recordo com si fos ahir aquell petó als llavis, el pessigolleig que m'atacava la pell mentre vós, Cristina, em resseguíeu el cos sencer amb la llengua. Us movia, o això em vau dir, un rampell causat pel desig que jo entengués que més em valia dedicar-me a afers terrenals, abjurar i retractar-me de les meves doctrines per conservar la vida. Ja fa molts anys, d'aquell rampell, però puc assegurar-vos que va ser per vós que l'altre dia em vaig acabar agenollant i vaig mentir sense dubtar-ho. I si al darrer instant, com ja sabreu, se'm va escapar un Eppur si muove que em podria haver costat molt car, no va ser un acte de rebel·lia, com ha interpretat tothom erròniament. No ho vaig dir pas per insistir que la Terra es mou al voltant del Sol. Jo només us feia un homenatge, senyora. Us comunicava que, malgrat la meva avançada edat, cada cop que us recordo se m'aixeca la vara, que us enyora i us enyorarà fins que tingui un mil·límetre de sang.

Microrelat inclòs al recull Vides lascives (Bromera, 2013)

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat onze llibres entre els quals destaquen Rere el mirall (Proa, 2001), Pell de cilici (Empúries, 2003) i Vida i miracles d’Odell Kraus (Empúries, 2011). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), i La Vall d’Albaida de narrativa eròtica amb Vides lascives (2012).

LA DECISIÓ (Un microrelat nadalenc de Josep Pastells)

Ha arribat el moment. Sap que, un cop dites, les paraules provocaran un daltabaix al cervell d'en Roger, que s'hi endinsaran i es ramificaran i que, més enllà de la seva reacció immediata, de la tristesa que de ben segur el deixarà perplex i bocabadat, acabarà arribant a la conclusió inequívoca que res no tornarà a ser com abans. Li sap tant de greu, a l'Elena, comunicar-li-ho justament aquesta tarda, poques hores abans del sopar de Nadal... Però ha de fer-ho. Al capdavall, sempre han sigut molt sincers l'un amb l'altre; i en Roger ha de ser conscient que res no és immòbil, que tot flueix, que el principi acostuma a ser l'anunci del final. Ho entendrà. A la força, però ho entendrà. Tot i això, en abordar-lo a la cuina per notificar-li la seva decisió, l'Elena nota que li fallen les forces, que li acudeixen a la ment milers d'estratègies per posposar-ho una mica més. Però ja fa dies que hi pensa i sap que és el moment, que no es pot fer enrere, que ara que ja li ha dit que han de parlar i ell la mira amb aquella cara de no entendre-hi res ha de deixar-ho anar d'una vegada. Ben mirat, es diu l'Elena, és el moment oportú per desfer d'una vegada per sempre qualsevol malentès, per fer-li entendre que els canvis, per dolents que semblin d'entrada, poden acabar sent positius si entenem que no hi ha cap més solució. Finalment, sense deixar-se dissuadir per la mirada temorenca d'en Roger, li etziba sense més preàmbuls:

–Em sap greu, però aquest any no he comprat torrons de xocolata. Ja saps què va dir el metge.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. “Vides lascives” és el meu desè llibre, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, publicat per l’editorial Bromera. Lema favorit: Nosce te ipsum.

HOMER (Un microrelat de Josep Pastells)

La pobresa i la ceguesa no són cap obstacle insalvable si viatges amb astúcia i enginy. Les possessions materials són ben poca cosa quan les compares amb els atributs de l’esperit. Homer és conscient que li han sortit dos aforismes molt fluixos, però és que justament ara se li’n refoten, els aforismes. Ja fa estona que, ajagut entre les roques, assaja moviments masturbatoris amb la destresa de qui sap com i quan cal intensificar els moviments, què i per què convé estrènyer o afluixar. Li encanta sacsejar-se-la al compàs de les ones, amarat d’una olor de sal que li penetra els narius per instal·lar-se en totes i cadascuna de les zones erògenes del seu cos. Cada cop que ho fa, aliè a les possibles mirades, aliè a qualsevol altra cosa que no sigui procurar-se satisfacció, el poeta s’inventa sobre la marxa ciutats assetjades per conquerir a cops de llança, camps de batalla on superar l’enemic amb la força d’una espasa esmoladíssima, peripècies de tota mena, en fi, que conflueixen en la decisiva preeminència de la seva cigala.

Només és una palla, ja ho sap, però se la fa amb les ganes de qui afronta l’episodi més transcendental de la seva existència, amb l’entusiasme d’un aventurer que diposita en cada nou camí totes les esperances de futur. El plaer, immens, li puja pel penis al ritme marcat de la mà destra, equiparable pel que fa a l’eficàcia amb la boca d’una sirena voraç, amb la llengua d’una deessa marina nascuda per endrapar, l’un rere l’altre, tots els homes del mar. En arribar al punt àlgid, quan el semen disposat a morir enfila la sortida del masteler xarbotat, Homer confirma una vegada més que allò és el bo i millor de la vida, la fusió del blanc i el blau, l’alegria d’un instant.

Microrelat inclòs al llibre “Vides lascives” (Bromera, 2013).

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. “Vides lascives” és el meu desè llibre, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, publicat per l’editorial Bromera. Lema favorit: Nosce te ipsum.