Són les cinc de la tarda. Ella ha deixat la finestra entreoberta. La llum esmorteïda es reflecteix sobre els marcs que hi ha damunt la taula. Les fotos semblen ben vives, pensa.
Fora ha deixat de plovisquejar. Sent el soroll dels pocs cotxes que passen, lliscant sobre l'asfalt encara moll. Del carrer li arriba l'olor de terra humida. Respira profundament…, la porta és tancada i avui no s’obrirà.
—Neteja’t bé les sabates abans d’entrar i no deixis gotejar el paraigua dins de casa —l’avisava sempre ella, posant-se al bell mig de la porta; però ell sovint s’escapolia rient i ho empastifava tot.
Els seus ulls es desclaven del paraigüer i miren cap a la cuina. Veu la taula que no ha desparat i el dinar a mig acabar. Torna a sentir aquella agror a la boca, que ja no sap d’on li ve. Enfonsada al sofà, enmig del silenci del menjador, recorda la imatge de l'inspector acomiadant-se.
S’aixeca i va cap al rebedor, on hi ha les escales que porten al pis de dalt. Les puja a poc a poc. El fred que li ha glaçat el cor també se li ha ficat als ossos. Al passadís només hi ha una porta tancada. L’obre i encén el llum. La pilota segueix a la paperera, les vambes sota una cadira i els llibres dins la motxilla. El llit és buit; la finestra, tapiada.
—On ets, on ets! —cridà, quan va sentir aquell cop sec d’esclafat sobre l’asfalt, just davant de casa.
Ja feia temps que ell havia deixat de riure. El sentia gemegar a les nits, i els matins eren cada cop més foscos.
—No hi vull anar —li deia.
Fa un pas endavant i entra a l’habitació. A contracor, s’asseu darrere la taula i torna a agafar la llibreta de deures. Feixugament arriba al darrer full, on ell havia dibuixat el pati de l'escola. Un noi tot sol i despullat mira a un grup de nois i noies que l'assenyalen. Amb l’ànima encongida, observa el que hi ha escrit a l'espai que separa el grup del seu fill.
—No m’hi facis anar —li demanava, un dia sí l’altre també.
Incrèdula, tanca els ulls segura que està somiant i tot s’esborrarà en despertar. Quan els obre, segueix veient el llit buit i escrites al full aquelles dues paraules: TU NO.
Microrelat inclòs a recull Atrapat (Témenos Edicions, 2021) i guanyador del 1r premi del XIV Concurs Literari, de Poesia i Narrativa, de l’Associació Badalona Poètica, en la modalitat de narrativa (2020).
Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”. “Atrapat” és el seu primer llibre.
