I després del cafè ens defugirem els ulls i
ens tornarem a dir adéu per sempre.
Abans, però, mentre prenem el cafè, ens
demanarem per la salut; després de la quarantena sempre cal comentar-ne alguna
cosa. Et diré que no em trobo gaire bé i que me'n recordo tant d'aquells dies i
tu diràs si fa no fa el mateix. Però això en realitat seran paraules per
ocultar que ens trobem perfectament sense la companyia de l'altre perquè
finalment hem tastat la llibertat, i això no té preu.
I parlarem del temps ennuvolat dels darrers
dies que ens ataca els ossos i l'humor. El temps sempre ha estat un recurs en
les nostres converses, sovint hi hem coincidit sense problemes. Potser
insinuarem un desig de vent de dalt que escombri la humitat i la depressió que
cau damunt la comarca aquest final de setembre i ens omple de malenconia la
memòria. Tal vegada ha estat la malenconia l'origen de la teva trucada. Tampoc
no farem cas de la gent que entrarà xopa perquè tomarà a ploure, això preveuen
els meteoròlegs pel cap de setmana. I ni tan sols farem cas de la parella que
entrellaçarà les mans sobre la taula com temps enrere sempre fèiem nosaltres. I
encara durant una estona tomarem a recordar les nostres antigues passejades
arran de mar. I aquell estiu a pagès, al nord, i la relació amb la gent de
camp, oberta i afable. Sé que a tu no t'agradava gens, sempre m'ho deies. T'ho
recordaré i faràs veure que exagero, fins i tot em diràs que ja t'estava bé tot
allò. I parlarem dels sopars d'aquell darrer estiu, quan començàvem a cloure la
nostra relació i cada conversa era un conflicte i tornarem a repassar cada
conflicte en els mateixos termes que ara fa dos anys. I no farem cas al cambrer
que ens mirarà amb cara inexpressiva fent veure que no sap de què parlem, però
en el fons desitjarà saber de la nostra vida perquè aixecarem la veu i això
sempre motiva sospites.
Abans de marxar ens demanarem per la feina.
Tu em preguntaràs si continuo en aquell cul de món d'oficina i que si ja m'han
apujat el sou. I jo, després de dir-te que tinc el mateix sou en aquella
mateixa oficina on em sento feliç, et diré que vaig llegir un article que
parlava de la teva obra i et deixava més bé que no pas et mereixes, i que aquella
foto teva de l'article no et feia justícia, saps que encara et trobo atractiu,
no t'ho puc ocultar. Trauràs importància al meu comentari, com sempre has fet,
i em diràs que no recordes de quin article es tracta. Però sabré, per aquell
conegut gest dels teus llavis, que et sentiràs orgullós que l'hagi llegit i que
hi hagi fet esment. Segurament tens l'article classificat en el teu arxiu
perquè parlava molt i molt bé de tu. I et recordaré, a contracor, que l'article
parlava de la teva darrera exposició i que enhorabona per l'èxit. I et diré,
sense embuts i lentament, que vaig anar-la a veure un dia que sabia que no
podies ser-hi. I que l'exposició no em va agradar gens, que des que no estem
junts el teu estil ha evolucionat envers una trista inconsistència, que la teva
pintura m'agradava més abans, quan eres més senzill, més simple, quan les teves
línies eren traços segurs i humans, els colors nítids i els símbols entenedors.
Segur que en aquell moment els nostres ulls
diran de nosaltres que som els mateixos desconeguts que hem estat sempre. I
després del cafè ens defugirem els ulls fent veure que no ens adonem de
l'acidesa de les paraules. I ens tomarem a dir adéu amb un mig somriure, potser
fins i tot ens farem un petó de comiat, d'altres més cínics feren petons abans
que nosaltres.
Per tot això, i per moltes altres raons, no
vull tornar a prendre un cafè amb tu, i no vull repetir-t'ho.
El quadre és "El desayuno" (1914) de Juan Gris.
M.
Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri,
llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència.
Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005);
el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric,
Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a
Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València
(2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València
(2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari
de Les Gorges (2009) i Pell de gat
(2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.
