UN ACORD DISSONANT (Un microrelat de Sònia Sureda)

La melodia de Johann Castellbell, Canon en D Major de la London Symphony Orchestra, abraçava els racons més gòtics d’aquella església fosca. Alguns convidats arrufaven el nas davant el blanc immaculat que cenyia el cos de la núvia. Però el nuvi, amb les mans molles d’impaciència i els ulls cecs d’amor, comptava els passos que el separaven de la seva estimada i no veia el moment de suplicar el sí, vull. La núvia, en canvi, tenia les mans seques, la impaciència adormida i els pits molt altius. Sortint de l’església la parella va afrontar, amb somriures de catàleg, la tempesta d’arròs i visques. Mentre els convidats feien via cap al piscolabis, els recent encadenats van pujar a la limusina per dirigir-se al passeig marítim, on el mar vestiria de poesia unes fotos impostades. Els instants s’immortalitzarien a riallades durant el banquet.

Quan els pares, avis i oncles es retiraven perquè aquella música era per joves i ells ja estaven cansats i era tard i volia ploure, la disco-mòbil va canviar el registre. De sobte la sala va quedar a la penombra i una pistola de llum va disparar cercles vermells, grocs i blaus enmig de la pista. La núvia, amb el vestit arremangat i les sabates damunt la barra, donava l’esquena al seu marit, borratxo d’amor, que li passava les mans per la cintura i li estampava petons a les espatlles nues. Un “deixa’m” va caure com un llamp damunt l’orgull borrós d’aquell calçasses. Els pits altius van sortir al jardí a prendre la fresca.

El nuvi, abatut perquè aquell pensar que tot era massa maco per ser veritat li estava passant factura, va confessar la seva pena a l’amic més amic, que li va escopir un ja et vam avisar.

Mentrestant la recent casada seia en un banc de fusta, lacat de blanc, i contemplava la lluna tot preguntant-li: què he fet, Lluna? Per què m’he casat? Entre les dues van comptar les infidelitats dels últims anys i van recordar, un per un, els homes que havien passat per la seva vida. Ara, els trobava a faltar.

L’amic més amic del nuvi també va sortir al jardí a respirar la fresca i prendre l’aire. Sigil·lós com una gasela va apropar-se a la núvia i li acaricià el clatell. Ella es va girar i amb un gest lent i poc sorprès és va obrir de cames sota la llum confident.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Va publicar el conte «Ombres» a la Revista de Girona i va rebre la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

ABSÈNCIA (Un microrelat de Sònia Sureda)

La mare s’acosta a l’escenari i ressegueix amb la mirada els peuets de la seva filla que lluiten per no perdre el compàs. Les nadales s’esmunyen pels altaveus i els flaixos il·luminen les cares dels petits, que saluden amb la mà i somriuen mentre ballen. Quan acaba la cançó els aplaudiments ressonen fins al sostre i cauen fulminant la mare amb una alegria que no sent. Observa de nou la seva filla i no perd de vista els seus peuets, que baixen insegurs per l’escala de fusta que hi ha a la dreta de l’escenari. Mare i filla es busquen la mirada i quan la troben, corren l’una cap a l’altra i s’abracen fort. “Que bé que ho has fet, Alba, al papa li hagués agradat moltíssim veure’t”. L’Alba continua abraçada a la seva mare quan els nens del següent curs ja són a l’escenari a punt de començar. La nena li pregunta si ho ha gravat tot i la mare li ensenya el mòbil i li diu que sí, que ha gravat la cançó sencera. La nena somriu i a cau d’orella li diu “Ho enviaràs al papa?”. Una ombra de tristor cau per les galtes de la mare, que s’eixuga els ulls amb un mocador de paper.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

LAMBORGHINI (Un microrelat de Sònia Sureda)

La dona del sex-shop irromp al reservat del restaurant arrossegant una gran maleta de viatge de color vermell cirera. El grup de mares, que s’ha reunit per sopar, esclata a riure anticipant-se a l’espectacle que està a punt de començar. Des del fons de la sala, la Roser, amb els ulls escèptics i encarcarats, es distancia de l’ambient festiu i sense fer soroll es penja la medalla de reprimida de l’any i es corda bé l’armadura, no fos cas que s’infiltrés el virus de l’espontaneïtat i es desinhibís.

La dona del sex-shop enfila la maleta damunt la taula i amb un somriure picantó als llavis, convida al grup a participar del show.

Les mares que seuen a primera fila fan un xisclet enriolat quan la dona treu de la maleta la primera joguina sexual: un penis de làtex de trenta centímetres de llarg i d’un diàmetre semblant al dels carbassons que recull la Roser a l’hort del seu pare. La dona explica, amb molta gràcia, quines són les virtuts d’aquest penis de color violeta, que vibra, gira sobre si mateix i té una punta rotatòria de la qual en surt una protuberància en forma de dit petit torçat, que té la magnífica i extraordinària funció d’estimular el clítoris. La dona el defineix com el Lamborghini dels vibradors.

La verga de plàstic passa de mà en mà: l’examinen, la palpen, l’acaricien, la freguen i com si fos un animaló anguniós i alhora fascinant, inspeccionen amb la punteta dels seus ditets de mare, la morbosa protuberància que tant les encurioseix.

Quan el fal·lus arriba a les mans de la Roser, ella, entre avergonyida i escandalitzada, l’encoloma a la companya del costat en qüestió de dècimes de segon. Es frena un cop més, impermeable als crits esbojarrats i a les riotes del grup. Vol fugir. Aixafada, moixa i emprenyada, barrina la manera de fotre el camp d’aquella reunió de lloques. I ho fa. I torna a casa. I troba al seu home estirat al sofà amb els ulls clavat a la pantalla de la tele, concentrat en una pel·lícula de sèrie B. I la Roser li demana, amb la veu melosa, que pugi amb ella a l’habitació. Però l’home fa com si sentís ploure. La Roser se’n va cap al pis de dalt, es treu la roba i la deixa damunt del llit. Apàtica i nua, es dirigeix cap a la banyera. Obre l’aixeta i deixa caure l’aigua, molt calenta, que es precipita amb força sobre un grapat de sals de bany, amb olor de vainilla, que ha escampat amb un gest parsimoniós. Aviat el vapor satura l’atmosfera. La Roser allarga una cama i posa un peu dins l’aigua. Tan bon punt nota l’escalfor humida a la pell, es retira pensativa. Es gira i, amb un peu moll i l’altre sec, torna a l’habitació. Obre el tercer calaix de la còmoda i hi endinsa la mà. Furga en el seu interior fins que palpa el necesser de vellut negre que conté, embolicat amb una tovallola de bidet, el Lamborghini dels vibradors.

Sònia Sureda Baró (L’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

MATRIMONI (Un microrelat de Sònia Sureda)

La nit esclata contra els vidres del menjador de casa seva. La parella sopa en silenci. L’home sent que aquest matrimoni el fastigueja. La dona somia amb una vida sense ell, a quilòmetres lluny d’aquesta rutina abominable. Es miren de reüll: on hi havia una piga ara hi veuen una berruga.

Il·lustra el microrelat una fotografia de Richard Tuschman.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren".