VEUS (Un microrelat de M. Carme Martín)

Li havien dit que s’emportarien el Miquel i la Laia i que no els tornaria a veure. Li havien dit que la Judit no l’estimava i que l’enganyava amb el seu germà, l’Andreu. També li havien murmurat, a cau d’orella, que tots els de la feina sabien que li agradava passejar-se despullat pels carrers. I els sentia parlar d’ell contínuament. També parlaven els seus companys, ho sabia quan els veia riure a les hores dels àpats, quan tots es reunien al voltant de dues taules llargues i ningú no volia seure al seu costat. Estava maleït per totes bandes. Però algun dia s’hi tornaria, contra la Judit i contra l’Andreu, contra els companys de feina i els de reclusió, contra els metges i aquelles refotudes infermeres de somriure fred i artificiós.

Mirava per la finestra i picava amb el cap contra el vidre blindat i immòbil. Eren unes finestres mudes que ell no podia obrir, i el paisatge de l’altra banda un llenç pintat per un artista molt hàbil. Els jardins de l’hospital florien tulipes i gladiols i roses vermelles però a ell no el deixaven passejar.

Va sentir un soroll al passadís: el venien a buscar. Volia escapar-se, fugir de la tortura dels elèctrodes que s’incrustaven dins del seu cap i buscaven el seu cervell per esborrar-li les veus. Però li esborraven tot i després de cada sessió de TEC trigava a recordar que tenia uns fills, una dona, una feina i que es deia Felip Rovira.

Il·lustra el microrelat "The Maze", de William Kurelek.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Molts dels seus microrelats han estat guardonats en concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

LA PLAGA (Un microrelat de M. Carme Martín)

No sé amb exactitud quan va començar aquesta invasió silenciosa. Al principi venien d’un en un, després de dos en dos, més tard ja formaven grups notoris. La família va començar a mirar-se’ls malament. I a mi. Però jo feia com si els ignorés. Amb el pas dels mesos, dels anys, van agafar embranzida i es van colar per les escletxes, sota els llits, van depassar les lleixes disponibles i es van començar a apilar per totes les raconades. Els nens es queixaven de no tenir un espai propi, d’haver de dormir en unes lliteres estretes on no arribava mai prou ventilació. L’Amàlia em va començar a amenaçar. S’havia d’acabar amb aquella plaga. Com fos. Però jo em mirava aquelles criatures silencioses, ésser individuals, cadascú amb la seva pròpia història. I no em decidia. Vaig pensar en la força purificadora del foc, en l’embat inapel·lable de l’aigua. Era incapaç! Ara ja he fet tard. L’Amàlia ha agafat els nens i m’ha abandonat. Estic sol, amb ells. Camino pels passadissos d’aquest formiguer en què ha quedat convertida casa meva i respiro la pols acumulada. Sé que aviat taparan totes les entrades. Ja no podré sortir i em convertiré en un presoner. Però llavors, ja sense feina, sense obligacions, tindré tot el temps del món per llegir i rellegir tots aquests llibres que m’han envaït la vida.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

EL VIGILANT (Un microrelat de M. Carme Martín)

Sóc el vigilant i el meu pèl és tan blanc com les parets d’aquest cementiri on les tombes no tenen nom. Encara. Miro les criatures bípedes que entren amb el desig de fixar les formes geomètriques dels nínxols en imatges planes. També ho proven amb mi, però jo m’esmunyo entre les escletxes que tan bé conec. No saben que els vigilo i que els memoritzo fins i tot quan a les nits salten els barrots oxidats. Els contemplo amb la meva visió nocturna felina mentre el mar gemega a pocs metres. Ells no ho saben, però molt aviat totes aquestes tombes buides tindran els seus noms i les seves ànimes.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

LES CARTES DE LA MILA (Un microrelat de M. Carme Martín)

La Mila escriu totes les setmanes una carta. Escriu als de casa, amb lletres costerudes i malgirbades, com el poble que va deixar muntanyes enllà, massa lluny. Un poble on no ha tornat, encara, i d’això ja fa gairebé un any. La Mila no va aprendre gaire de lletra perquè a casa hi havia feina amb el bestiar, i perquè la guerra es va endur els mestres i l’escola, els homes i el menjar.

La Mila explica a les seves cartes que a ciutat la vida és molt diferent i que hi ha molta gent pobra que s’apinya en barraques al costat de la platja. Explica que el mar no és blau sinó gris i brut i el cel no és net. Però diu que està molt bé, que ha tingut molta sort de trobar feina de mainadera en una casa bona de Sant Gervasi on la tracten molt bé i els nens se l’estimen. Els senyors són gent estirada però correcta i li paguen un sou que li permet enviar alguns calerons a casa i també fer una mica de raconet per poder tornar a l’estiu. La Mila explica que la casa és molt maca, una torre amb parets enrajolades i balcons de ferro forjat, que no passa fred perquè hi ha una caldera i tenen aigua calenta que surt de les aixetes. Diu que mengen bé encara que troba a faltar les verdures de l’hort del pare i els embotits que fa la tieta Ció.

Les cartes de la Mila, quan arriben, són una festa a Cal Manubens, perquè saben que almenys algú de la família se’n surt i està content, i també perquè els diners que arriben regularment els van molt bé per comprar sabates als germans petits o aconseguir una mica d’arròs d’estraperlo. La Mila ho sap, sap que la família n’està orgullosa i que el benestar de tots depèn de les seves paraules i els seus diners. Per això segueix escrivint les cartes cada dilluns al matí quan no té clients. I seu en una cadira de boga vella al costat de la finestra trencada per on entra la llum esmorteïda d’un dia sempre gris. Després menja un rosegó de pa i una mica de formatge dur. Endreça el quarto rònec i es pinta la cara i s’arregla els cabells. Surt i tira la carta a la bústia de la Rambla. Després recorre els carrers atrotinats plens de misèria a la recerca de clients famolencs de plaers carnals.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

A LA VORA DEL RIU (Un microrelat de Mª Carme Martín)

Quan va arribar per ocupar la plaça vacant es va enamorar de la noia més bonica de la colònia. Es deia Agnès i era la filla de l’encarregat del torn del matí a la fàbrica. Era bruna i espigada amb les galtes colrades pel sol. L’home, jove i ben plantat, la sotjava amagat rere el cirerer cada cop que ella acompanyava la mare a l’hort de la vora del riu. Tots els diumenges la veia asseguda als bancs de les dones, serena, virtuosa, model de les altres noies i ell creia endevinar ens els ulls clars de l’Agnès una admiració que l’omplia d’orgull. De tant en tant tenia la sort de sentir la seva veu cristal·lina que es penedia de pecats venials. Llavors la tenia tan a prop... Hauria volgut sortir del confessionari, arrencar-se la sotana i posseir-la damunt l’altar de la capella. 

El quadre és d'Edouard Manet.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

EXTERIOR (Un microrelat de M. Carme Martín)

La criatura surt del cau lentament. Els ulls, vermells i petits, parpellegen enlluernats. Els peus enormes caminen amb passes feixugues, els braços llargs pengen d’un cos rabassut. El cap massa gran està recobert d’una mena de filferros entercs, com tot el cos nu. Amb ell un núvol pudent s’escampa per la casa deserta. Ha estat la intuïció el que l’ha fet sortir a un món que mai no ha trepitjat. La criatura surt al carrer sota un sol radioactiu i contempla com d’altres edificis comencen a sortir més éssers en els que es reconeix com en un mirall. No està sol.

Microrelat guanyador del Segon Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.