LA CONQUESTA DEL NOU MÓN (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Quan els navegants van trepitjar la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les tensions acumulades en tres mesos de navegació.

 

Allí sempre era primavera. Els nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort. S’intercanviaren coneixements, estris i cançons.

 

Nou mesos després del desembarcament, van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i devastació, no és Conquesta ni és res.

 

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

DIMECRES (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

BAF (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Després de mesos de sequera, ara feia hores que plovia sense parar. Jo m’ho mirava a través del vidre de la finestra i imaginava l’aigua penetrant terra avall, i les arrels absorbint-la amb desfici. Quan me n’he cansat, he tornat a seure a la butaca al costat de la llar i m’he embadalit amb l’anar fent de les flames i les brases. Un cop que he mirat per comprovar si encara plovia, m’he adonat que havia deixat la marca del baf del meu alè al vidre de la finestra. M’he aixecat per eixugar-la i ha sigut llavors que he vist el desconegut.

Duia les sabates i els baixos dels pantalons empastifats de fang. Anava tot xop, amb el cap cot i el posat cansat i resignat. Ha degut notar que l’observava perquè quan ha estat davant de casa s’ha aturat, ha dirigit la vista cap a la finestra on jo estava i s’ha quedat fitant-me a través de la cortina d’aigua que li rajava del front.

No sé quant temps hem estat mirant-nos. Finalment ha abaixat de nou el cap i s’ha allunyat. Jo he eixugat la marca de baf amb la màniga del jersei i he tornat a seure a la meva còmoda butaca al costar de la llar.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

L'ULL (Un microrelat de Josep Casals)

No és que ho fes per molestar, o per impressionar, més aviat era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era desagradable veure com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i, fent palanca, extreia el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de pelfa fins que amb l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l, s’aixecava la parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i empenyent el mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per acabar d’encaixar-se’l.

Aquesta escena, tan anguniosa pels que la contemplaven, va deixa de produir-se quan li van implantar l’ull digital. Però al cap de poques setmanes, en adonar-se que li faltaven tres dents i dos queixals, i que les peces que li quedaven no tenien gaire bon aspecte, es va comprar una dentadura postissa en un basar xinès.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

SENTÈNCIA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Aquest cop no havien calculat bé la mida del lot d’acusats perquè gairebé no cabien al banc. Hi havien de seure premsats i els dels dos extrems, per tal de no caure, s’havien de posar de través i travar bé les cames a mena de tornapuntes. Quan un d’aquells desgraciats s’aixecava per ser interrogat o per escoltar la sentència, el buit que deixava no durava ni mig segon i després havia de recuperar el lloc a base de cops de cul doncs els presoners duien els braços cosits als costats.

Tots els imputats havien assumit que el tribunal els declararia culpables. La incertesa raïa en la pena que imposaria a cadascun. Eren cinc, els magistrats, però les sentències les llegia, amb la indiferència que atorga el costum encastat, el que tenia l’aranya tatuada a la templa. Va ser el tercer acusat començant per l’esquerra qui va rebre el càstig més sever: el van condemnar a néixer.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

LLUNA DE GENER (Un microrelat de Josep Maria Casals)

En acabar la guerra, Hò Nông va tornar al seu poble, a Hue. Havia matat desenes de porcs invasors yankees en els túnels de Cu Xi i per això, per recompensar el seu heroisme, l’estat i el partit li van atorgar el càrrec de guarda del pas a nivell de Ngur Bïnh. També li van confiar la custodia del rifle, que havia de mantenir en perfecte estat de revista.

Entre les 3:46 i les 18:03, havia d'abaixar les barreres, esperar que passés el tren de Hanoi i aixecar-les un total de dotze vegades Era un pas a nivell singular perquè no hi havia camí ni carretera a banda i banda. En vint anys, mai no havia vist ningú que s’hi esperés o que el creués. Però en Hò Nông no es feia preguntes ni plantejava hipòtesis. Ell complia escrupolosament el protocol del seu lloc de treball. Tanmateix, cada nit treia el vell rifle rus de la funda de roba, el desmuntava, netejava sobre net i el tornava a muntar.

Aquell dinou de gener, en Hò Nông estava trist i murri. Seria la primera lluna de gener que celebraria sense la mare, morta feia poc. Es va posar a beure, fins a entumir-se, glops d’aquell licor que li enviava el seu cosí del delta del Mekong. A les 3:30 –havia de tancar el pas a les 3:40– l’instint i el costum el van despertar, però tornà a endormiscar-se. El va eixorivir més tard el terrabastall del tren. Sobresaltat, s'incorporà d'un salt i sortí esverat. Quan el comboi es va allunyar, va deixar un silenci pesant com la tapa d'una tomba. Res de diferent no havia passat, llevat que les barreres no s'havien abaixat.

El matí del vint de gener era tebi. Una pluja molt fina, gairebé imperceptible, conferia una atmosfera melangiosa als paisatges paradisíacs del riu dels Perfums. Sota el pont de Dâ Viën, però, una gentada observava en silenci com dues llanxes de la policia fluvial s’ocupaven d’extreure un cos del fons del riu. La notícia s’havia estès com una taca d’oli: a la matinada, en Hò Nông havia anat al pont, s’havia lligat una pedra grossa als peus i s’havia llençat a les aigües fosques.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

SOTA UN SOL DE MIGDIA D'AGOST (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Els metges ho tenien clar i així m’ho van dir. Quan el tumor cerebral que m’havien trobat assolís un cert punt de desenvolupament —podia succeir l’endemà o al cap tres mesos—, jo em sentiria molt cansat, molt, com si portés hores caminant de pujada sota un sol de migdia d’agost, i llavors m’adormiria i ja no despertaria.

Quan vaig sortir de la consulta, vaig anar directament a l’estació d’autobusos i vaig tornar al poble. Vaig aprofitar el trajecte per anar paint la sentència i més tard, en acabat de sopar, vaig pujar al terrat a mirar la nit. Era fosca, sense lluna, i podia contemplar milers d’estels i la massa densa i estirada de la via làctia. Entre mil coses que pensava, em vaig adonar que, si volia deixar els assumptes endreçats, havia de tornar a ciutat per anar al banc, al notari i a la funerària, així que vaig decidir de fer-ho l’endemà mateix.

Em vaig llevar a trenc d’alba i vaig travessar el poble per anar fins a la parada de l’autobús. No vaig trobar ningú ni pel camí ni a la parada. Vaig arribar a pensar que potser aquell dia no n’hi havia, d’autobús, però aviat un brunzit de motor i el grinyol d’un canvi de marxes van irrompre en el silenci de la matinada i al cap d’uns instants va aparèixer. Anava buit. Hi vaig pujar per la porta del davant, vaig pagar el bitllet al conductor i vaig anar a seure al fons. Després va pujar un home grassonet, amb barba blanca, que em va saludar amb un gest del cap, va deixar la bossa que portava al seient de la finestra a mig autocar i va seure tocant el passadís. Quan les campanes tocaven l’hora, va venir corrents la mestressa del bar que va seure darrere del conductor i s’hi va posar a parlar. Finalment, es van tancar les portes automàtiques i el vehicle es va posar en marxa. Clarejava. Va ser llavors que em vaig adonar que estava molt cansat, molt, com si portés hores caminant de pujada sota un sol de migdia d’agost. Vaig tancar els ulls, la remor del motor s’amollia, el cel estava farcit d’estels, em vaig adormir.

Microrelat guanyador del 2on premi al V Concurs de Microrelats de l'ARC (Associació de Relataires en Català). L'il·lustra una obra de Van Gogh.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

VERD ESPERANÇA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Avui, a classe de dibuix, m'ha demanat la goma d'esborrar i jo li he passat sense mirar-la. El proper dia que em demani alguna cosa la miraré als ulls. He observat que ella tampoc no es fixa en els nois; crec que tinc possibilitats.

Microrelat finalista del IV Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".