divendres, 18 d’agost de 2017

LLIBRES QUE MAI NO ESCRIURÉ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

He decidit deixar d’escriure. No és que vagi escàs d’idees o que la inspiració m’hagi abandonat; no passo per una crisi personal ni he patit cap daltabaix emocional o físic; tampoc la falta de temps és el motiu la meva decisió. No: no escriuré mai més perquè els meus textos desvetllen massa enveges.

Els meus enemics, declarats o clandestins, es compten per centenars. Alguns es disfressen d’admiradors i m’afalaguen; però els somriures postissos i els elogis massa emfàtics i insistents els desemmascaren. Altres declaren obertament —i afablement— que m’envegen (una «enveja sana», puntualitzen, com si existís una forma d’enveja que no fos malaltissa); a aquests els traeix la curiositat per esbrinar d’on trec les idees, si he assistit a tallers d’escriptura, a quines hores del dia escric, què llegeixo: no em negareu que no és sospitosa tanta tafaneria! Als qui no dissimulen la tírria, només puc estar-los agraït: són els adversaris més fàcils de combatre.

L’enginy de la meva prosa indigna els col·legues perquè posa en evidència les seves limitacions i mancances. Inconvenients de la genialitat. Jo no puc fer-hi res. Però darrerament, quan assisteixo a actes literaris o vaig a recollir algun premi, ho faig encongit i tremolós: temo la ganivetada al costellam, la garrotada fatal al clatell o —els dies que tendeixo al melodrama d’inspiració magnicida— el tret precís disparat amb mira telescòpica que em travessa el pit. I he tingut més d’un ensurt en confondre un cop afectuós a l’espatlla amb una agressió.

Per tot plegat he decidit deixar d’escriure. Vull viure tranquil. Per a la posteritat deixo inacabat un relat detectivesc que hauria rosegat d’enveja a Chandler, cent tretze pàgines d’una novel·la sobre peripècies marítimes que hauria deixat bocabadat a Conrad, un recull de contes que farien ombra als de Txèkhov i l’esbós d’una obra experimental que competiria amb Joyce i que hauria merescut les seves lloances carregades de gelosia. I encara que l’enveja dels difunts sigui innòcua, aquests llibres mai no els escriuré.

Il·lustra el microrelat Duelo a garrotazos de Francisco de Goya.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

dilluns, 14 d’agost de 2017

QUANTITATS (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

Mai no m’han agradat els excessos. Menjo poc. Dormo poc. Llegeixo poc. Camino poc... i —perdoneu l’expressió— també follo poc. Vaig néixer al febrer, el mes més curt de l’any. Sóc fill únic i els amics, els puc comptar amb els dits d’una mà. Sempre parlo de la meva parella com la meva mitja taronja. Hi crec molt en allò de “Al pot petit, hi ha la bona confitura”, encara que alguns diguin que “En el gran n’hi ha més”.

Sóc partidari de dir que tinc un parell de coses que no pas dues. M’agraden les reunions en què som quatre gats, i fer les coses en un tres i no-res. Quan em confien un secret, no dic mai ni mitja paraula. En fer vint-i-cinc anys, vaig celebrar el meu quart de segle i, esclar, als cinquanta declarava, cofoi, que ja en tenia mig.

Tanmateix, avui, al despatx del cap del Servei d’oncologia, he agraït sentir que em resten cent vuitanta-dos dies i dotze hores de vida.

Il·lustra el microrelat una imatge de Ryan McVay

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. La seva passió pel món de la veu, la va portar fa un anys a iniciar-se en el món del doblatge i col·laborar, de manera amateur, en diversos programes a Ràdio Silenci, emissora municipal de La Garriga (Vallès Oriental). Recentment, el seu relat Còdols ha resultat finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. Quantitats és el seu primer microrelat.

dijous, 10 d’agost de 2017

MOLT MÉS QUE AMISTAT (Un microrelat de Vicent Terol)

Quan vaig veure a la pantalla la sol·licitud d'amistat d'Ignasi, em vaig emocionar. Amb llàgrimes als ulls, de seguida la vaig acceptar. Ens havíem estimat tant en vida...


Vicent Terol (Xàtiva) és mestre de primària. Ha publicat Capsa de bombons, Editorial El Toll, el seu primer recull de microrelats. Anteriorment, havien aparegut alguns contes seus en revistes i llibres amb seleccions de finalistes de concursos. És coautor del blog Microfragments, on es fusiona la fotografia i la minificció. També col·labora, amb articles, en la revista literària Doll de Tinta. Recentment, va guanyar el concurs de microrelats Primavera musical, organitzat per la Biblioteca de Pallejà, amb el conte Translació de l’amor.

dimarts, 8 d’agost de 2017

diumenge, 6 d’agost de 2017

ESTÚPID (Un microrelat de Lluís Gil)

Un home mira atentament com el seu gos es pixa damunt d’una sàlvia en un jardí públic. Sabut és que els pixats de gos maten les plantes, les flors, la gespa... Era una sàlvia magnífica. Roig intens. Preciosa.

La cagarada d’un gos la reculls: la llences a una paperera, te la pots endur a casa, la pots donar a un vianant... però la pixarada d’un gos com te l’enduus?

Li suggereixo que s’emporti la sàlvia a casa, que la posi damunt la taula de la sala d’estar i que la vagi observant.

—Veurà com, de mica en mica, es panseix i finalment mor —li he etzibat.

M’ha mirat amb cara d’estúpid. S’ha quedat igual!

La fotografia és de Johan Van Esch

Lluís Gil. Coordinador del Punt de lectura Sant Narcís. Vocal de promoció de la lectura - A.V. Sant Narcís. Creador dels Premis Literaris de Sant Narcís. Conductor d'un Club de lectura. Creador del Club d'Escriptura de l'Aula d'Escriptura a Girona. 74 anys

dimecres, 2 d’agost de 2017

RECORDS D'ESTIU (Un microrelat de Violant Barquet)

«El carrisqueig dels grills i el record d’aquella escena —espantosa, quan ho vàrem saber— dels nois examinant les nostres calcetes mentre les noies érem a la piscina, em fa pensar que, en efecte, hi hagué almenys un estiu veritable i feliç. L’estiu d’aquells tretze o catorze anys. No era tant l’amor —que encara no coneixíem malgrat creure-hi—, allò que ens mantenia perspicaços, bells i vigorosos, sinó l’àvid desig d’estimar. Tant que aquells altres que n’estaven al marge apareixien, als nostres ulls, pusil·lànimes i d’una totxesa desagradosa.

I el desig d’estimar no era només atribuïble a les noies, com se sol pensar; també els nois es tornaren tendres i subtils, i fou en aquells encontres eròtics —un dit resseguint el contorn d’un braç, cuixes nues frec a frec, una frase rara, nova— que se’ns revelava per primer cop, i no sense neguit, el pes i la magnitud de les nits d’aquell estiu.

M’esvera recordar aquell desig d’estimar l’altre, essent tan criatures com érem; aquella necessitat d’entrega, aquella ànsia d’envestir o de deixar-se abordar en els racons obscurs d’un garatge, entre els malendreços i vells mobles inservibles on el temps s’aturava i podíem sentir-nos. Sentir-nos el cos i la nuesa tothora exposada.

I tot perquè d’alguna manera intuíem que els adults ens havien deixat d’estimar. I també perquè la idea de la mort ja ens turmentava. Només en el cos de l’altre, en aquest contacte eròtic —una carícia suau, una mirada encesa—, ens semblava foragitar l’orfandat tot just inaugurada, i, sense sospitar-ho, buscàvem restablir cert lligam amb el món.

Fou l’últim estiu, potser l’únic, en què el món encara ens pertanyia, o en què nosaltres li pertanyíem al món. Que veritable era tot!, que denses i sòlides les coses, l’aigua, el nostre cos...!

Cada estiu carrisquegen els grills com nosaltres clamàvem l’amor. I jo no concebo un estiu sense els grills.»

Il·lustra el microrelat "Summer 1909" de Frank Weston Benson.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i actualment treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats, Edicions Els Llums, el seu primer recull de relats i contes. A la xarxa té alguns contes publicats: Finestra oberta, a la revista digital Paper de vidre; Verd, lila, color xocolata, que va obtenir el primer premi de Relats de dones, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona; altres contes breus a Relats en català.

dissabte, 29 de juliol de 2017

CÀSPIA (Un microrelat de Celestí Casòliva)

La Càspia obre els ulls amb peresa. La llum del crepuscle travessa, mandrosa també, les escletxes de la persiana. Quina nit! Se sent les cuixes cruixides, com si uns dits extremadament fins pessiguessin cada fibra de cada múscul. Resta encara escamarlada damunt del llençol xop i blau i amb la ganyota dibuixada entre les galtes, eixutes i brutes. Les cagarrines ja no la visiten amb tanta urgència però sí que una aigüeta tèrbola raja sovint i sense avisar.

Amb l’esguard ennuvolat i un gran esforç s’aixeca, tova i d’esma, enfilant el corredor. El menjador sembla més blanc i el fluorescent de la cuina fa pampallugues. Tanca els ulls, eixordada per la remor del motor de la nevera. No recorda com ho va fer. Tan sols, després, una dutxa d’aigua freda, milers d’agulles travessant-li la pell, endinsant-se-li per les ferides.

Necessita beure aigua fresca. Estira del pom de la nevera. A la dreta, en els prestatges sota els ous, la gerra. Beu a morro, deixant vessar el líquid per les comissures labials, el coll i els pits. Sent una coïssor que la buida per dintre.

Obre el congelador, a la part de baix. En Brend somriu encara, dins el calaix, pensant que la noia no serà capaç...

Microrelat finalista del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17

Em dic Celestí Casòliva (Sallent,Bages-1962) Visc a Barcelona. Escric des de fa un parell d'anys. Vaig començar amb poemets mida twitter. La bona acollida per part dels seguidors em va fer engrescar a fer poemes més grans. D'aquí a descobrir ARC Relats en Català només hi va haver un pas. Vaig participar per casualitat al concurs de la Microbiblioteca amb la sort de ser escollit guanyador. Podeu trobar els meus relats i poemes al meu blog Petites raons.

dimarts, 25 de juliol de 2017

COM M'ORGANITZO (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

La senyoreta Julia ens a dit que em descriure alguna cosa, com quan anavem a lescola. Per no oblidarnos descriure diu. Que o farem cada setmana diu. A mig mati. Pararem dempaquetar i  llegirem el que a escrit cadascu. Cada mati un. Aquesta setmana em de parla de COM M'ORGANITZO. I ens a donat aquest fui i em posat el titol en lletra gran de pal.

Jo m'organitzo amb la llista. La tinc enganxada a la porta de la nevera. Ara mateix la estic mirant la llista. Quan em llevo es el prime que faig mira la llista per saber que e de fer.

Abui es dijous. Toca esmorzar i dutxar-me. Al mati, ho diu la llista. A la tarda e de sortir a comprar. Pa verdures ous i alguna cosa de tall. Magrada comprar i cuina. Se cuina molt be. Llom ous ferrats arros bullit patates. En una llibreta tinc apuntades moltes receptes. Vint o mes. On treballo hia molts que no saben cuina. Potser perquè viuen amb els pares. Jo com visc sol me dorganitza.

I al vespre diu trucar i felicitar al tiet. El trucare com cada dijous però no el felicitare ja mo va di que cada setmana no es el seu cumple. Ja o se perO a vegades se moblida perquE la llista diu trucar i felicitar.

El tiet ve de tan en tan i su mira tot i majuda a arreglar les coses que se an fet malbe i si cal sortim a compra. Roba bambes medicines.

El tiet sempre vol treure la llista de la nevera. Esta tota groga i tacada de ficar els dits sempre resegueixo el dia amb el dit i a vegades estic cuinant i el tinc tacat el dit. Tambe es va desenganxar dun costat un dia però jo la vaig tornar a enganxar amb molt de celo. Em serveix per organitzarme i així es COM MORGANITZO.

La llista la va enganxar la mama quan va ana a lospital per una setmana. Mu va deixar tot ben apuntat dia per dia. Una setmana completa va di estaras be et pot organitzar només necesites la llista. Pero ja no va torna.

Em dic Lluís Julián Barrachina i tinc 58 anys. Des de l'adolescència fins als trenta anys vaig ser un lector entusiasta del gènere de la ciència-ficció. Es pot dir que vaig llegir tot el que es va publicar, en català, castellà o en traducció, del finals dels 70 fins a principis dels 90 del segle passat. D'aquella època conservo, al cap i al cor, una dotzena de títols favorits però de tots n'hi ha un, «Flores para Algernon» de Daniel Keyes, que em resulta especialment estimat. Si us ha agradat el meu microrelat us convido a llegir aquest títol, que primer va ser un conte i després es va convertir en un novel·la. De res, per anticipat.