dimarts, 14 d’agost de 2018

EXACTITUD (Un microrelat d'A. Munné-Jordà)


—A quina distància hi ha l'enemic? —pregunta el general.

—Exactament a un tret de fusell —respon l'assistent, just abans de caure amb la bala de fusell incrustada al front, només la punta l'ogiva: si l'enemic hagués estat més a prop, la bala li hauria travessat el cervell.

Microrelat inclòs al llibre A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és autor de més d'una quinzena de novel·les i llibres de narrativa. Els últims llibres que ha publicat són Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) i A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

dimecres, 8 d’agost de 2018

EL POLZE DE MAREK JARKOWSKI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La carrera pianística de Marek Jarkowski va veure's truncada quan una serra elèctrica se li va emportar la meitat del dit petit de la mà esquerra. Mesos després de l'accident, però, va reaparèixer: «He reeducat la mà», declarava, somrient. Un anular excepcionalment àgil feia les funcions del dit escapçat. Ni l'orella més refinada percebia l'absència. Quan saludava des de l'escenari, Jarkowski procurava mostrar al públic, ostensiblement, la falange seccionada.

Els que comentaven que allò era un miracle ignoraven que el miracle encara havia de produir-se. Quan un any més tard va ser atropellat per un tramvia a Viena i li van haver d'amputar el braç dret, tothom va estar d'acord que —ara sí— la trajectòria artística del pianista polonès havia arribat a la seva fi. S'equivocaven de nou: un temps després, el debut del pianista manc a Nova York va omplir les portades de tots els diaris. «Sort que he perdut el dret!», afirmava amb el seu somriure indestructible. Tenia raó, perquè hi ha una tradició d'obres escrites només per a la mà esquerra. I ell les executava amb només quatre dits!

Era tan gran la capacitat d'adaptació de Jarkowski, que a ningú va estranyar veure'l als escenaris després de l'explosió domèstica que se li va endur la cama esquerra (una bombona de butà o una olla de pressió, no es va saber mai). Aquells que, amb més malícia que compassió, havien assegurat que Jarkowski estava acabat, van haver d'admetre que, un cop superada la dificultat d'avançar fins a la banqueta amb una crossa fent uns saltirons —més aviat poc elegants—, el mestratge de Jarkowski davant el teclat era incontestable. I on no arribaven els quatre dits, ho resolia un cop precís de monyó.

Els anys finals de Marek Jarkowski plantegen més ombres que certeses. ¿Es va seccionar ell mateix tres dels dits sans seguint la proclama del «més difícil encara»? En tot cas, sabem que allò tampoc va aturar la seva carrera imparable: només va haver de canviar els sumptuosos auditoris per la carpa d'un circ.

La fotografia és de Joan Sorolla.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).

divendres, 3 d’agost de 2018

DETERIORAMENT GENERAL DE LA REALITAT (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)


Aquest matí he trobat grans esquerdes i taques d’humitat en el sostre i en les parets del corredor. Primer he fet intenció de vestir-me i anar a avisar el veí de dalt, però mirant-ho millor he comprès que no era simplement humitat, sinó algun tipus de malaltia degenerativa dels materials, que els dilatava i els deformava per dins fins rompre’ls. Unes passes més enllà he constatat que el procés afectava també la fusta de les portes. Llavors, la meva dona, que em sentia caminar per casa, s’ha llevat i hem descobert junts, aterrits davant del mirall del bany, que una pel·lícula grisa, un vague embrutiment, se’ns escampava per la cara i les mans. Als nens, era espantós, els passava el mateix. Hem provat de rentar-nos, però l’aigua sortia tèrbola de l’aixeta i no netejava.

Han informat per la ràdio que es tracta d’un brusc deteriorament general de la realitat i que ja s’han pres les mesures adequades al cas. Però la meva dona i jo pensem que ho diuen per tranquil·litzar-nos: segur que deuen estar tots tan desconcertats com nosaltres. Val més que ens hi resignem. Ens hem assegut en el sofà del menjador, sense saber què fer, només esperar que passi alguna cosa.

Microrelat inclòs al llibre La vida canina (Bròsquil, 2005). Llibre disponible a:
https://www.smashwords.com/books/view/626291

Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) és analista de tecnologia educativa en el Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Soci d'El Pont, Cooperativa de Lletres. Autor dels llibres El llibre dels tòpics (Brosquil, 2002), La vida canina (Brosquil, 2005), Lovecraft & cia (2008), L'home del calendari (Tria, 2011), La nit mil dos (Tria, 2013), Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).

diumenge, 29 de juliol de 2018

URGÈNCIES (Un microrelat de David Valle)



Quan vaig arribar a l'ambulatori, vaig constatar que no havia escollit un bon dia per trencar-me el cap. De la porta d'entrada, penjava un paper que anunciava que, per culpa de les retallades derivades de la crisi, s'havia suprimit el servei d'urgències i ambulàncies del poble.

Vaig tornar al cotxe renegant, inspeccionant pel mirall interior la meva testa sanguinolenta i esberlada per la meitat. Em vaig tapar amb els cabells l'anguniosa blancor del crani; vaig engegar el cotxe i vaig conduir més de mitja hora fins a l'hospital de la capital.

«Ho sento molt, però haurà d'esperar. Hi ha casos més urgents que el seu», m'indicà una infermera acompanyant-me a una sala d'espera repleta de gent. No vaig protestar quan vaig veure entrar a la consulta: a una dona amb un ganivet clavat al pit, a un home que duia el seu cap sota el braç o a una embarassada de quintigèmins. «Si ha aguantat pacientment un home sense cap, com no haig de fer-ho jo que tan sols el tinc trencat?», em vaig preguntar. Fou una llàstima, que després d'esperar cinc hores, morís quan la infermera em cridava per entrar a la consulta.

David Valle García. Nascut a Blanes (1977) i resident a Maçanet de la Selva. És Llicenciat en Geologia. Ha guanyat diversos premis literaris com l'Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac, el de Narrativa Curta de Santa Coloma de Farners o en dues ocasions el de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, entre d'altres. És autor del llibre de relats Viure (Lulu, 2012). Enguany, ha publicat la seva primera novel·la: Sota el signe de la lluna jueva (TerraIgnota, 2018), ambientada a la ciutat de Girona.

dilluns, 23 de juliol de 2018

RESPOSTA (Un microrelat de Fredric Brown)


Cerimoniosament, Dwan Ev va soldar l'última connexió amb or. L'observaven els objectius d'una dotzena de càmeres de televisió  i el sub-èter va transmetre a tot l'univers una dotzena d'imatges d'allò que estava fent.

Es va redreçar i va assentir amb el cap a Dwar Reyn, després va acostar-se a l'interruptor que completaria el contacte. L'interruptor que connectaria els ordinadors de tots els planetes poblats de l'univers —noranta-cinc bilions de planetes— amb una supercalculadora, una màquina cibernètica capaç de combinar tot el coneixement de les galàxies.

Dwar Reyn va parlar breument als trilions que el veien i l'escoltaven. Després d'un moment de silenci va dir: «Ara, Dwar Ev».

Dwar Ev va prémer l'interruptor. Va haver-hi un brunzit vigorós, una onada de força que venia dels noranta-sis bilions de planetes. Els llums del tauler gegantí van pampalluguejar i després es van anar apagant.

Dwar Ev va fer una passa enrere i va aspirar amb força. «L'honor de fer la primera pregunta és teu, Dwar Reyn».

«Gràcies», va dir Dwar Reyn. «Serà una pregunta que cap màquina cibernètica no ha estat capaç de respondre».

Va adreçar-se a la màquina. «Hi ha un Déu?».

La veu poderosa va respondre sense dubtar-ho, sense haver d'accionar cap relé.

«Sí, ara hi ha un Déu».

El rostre de Dwar Ev va reflectir una por sobtada. Va engrapar l'interruptor. Un llampec sorgit del cel clar va abatre'l i va fondre l'interruptor.

La traducció és de Jordi Masó.

Fredric Brown (1906-1972) va ser un escriptor nord-americà celebrat per les seves obres de ciència-ficció i misteri. També va ser un dels primers autors de short-short fiction també anomenada flash-fiction, precedents d'allò que ara considerem microrelats.