dijous, 23 de març de 2017

AIXÍ VA SER VIURE (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Així va ser viure, una vegada. Aixeco el vol sobre les cases i els camps i l’aire fresc em gronxa els cabells i el pit m’esclata d’alegria i la serenitat m’omple com una llum blanca i navego amb aquestes ales que em pertanyen i el cel s’obre tot al meu pas. La gravidesa cau com un sac estripat contra el terra i aixeca pols i dolor que no poden abastar-me. Conec la joia i l’esperança i tot allò que significa ser aigua. Hi veig pels ulls i per la pell i no temo als avatars. I això és la joia i, sí, bé la tenia. Però van venir un vent i una malaurada pluja negra i el seu desconhort em va arravatar del meu cel, sí! per motius de desamor, per motiu que el cicle continua sota terra i no sempre a l’espai de la dolcesa, per motiu desconegut però temible; i cau sobre mi la pluja freda i em treu l’esperança com un home sense cor treu la pell a un xai abans de llevar-li la vida, miserable d’ànima glaçada. En cada gos lligat al seu pal de turment hi veig els meus ulls i la meva pell morint-se de solitud. Eh! Llavors, compreneu, he anat oblidant el meravellós cel d’altres temps. Perquè el seu record és una metzina i un llast en aquest desconcert que sento a tothora, en aquesta altra vida interminable lluny de casa.

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio i el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre Estats del metall (ed. Saragossa).

diumenge, 19 de març de 2017

TOT RODOLANT (Un microrelat de Lluís Julian Barrachina)

M’havia aprimat. Una dieta estricta i molt d’exercici. Per ella, per estar més atractiu. M’havia aprimat tant que aquell dia, mentre eixugava gots al bar, l’aliança em va caure del dit a terra i tot rodolant va sortir per la porta. Vaig cuitar a recuperar-la però el carrer de davant fa baixada i  va seguir rodant costa avall. Vam recórrer tot el carrer, l’anell dringant com un diminut picarol per sobre de les llambordes i jo perseguint-lo. Fins a la plaça de l’Ajuntament on va traçar una corba al voltant de la font ornamental i va continuar per un altre carrer també rost. I vam seguir, observats pels sorpresos vianants, per diversos carrers del nostre costerut poble fins que es va trobar un revolt que no va poder superar i es va dirigir directament a la porta oberta de la casa d’uns coneguts de tota la vida. A dins encara va enfilar, i jo darrere, un llarg passadís que acabava en una cambra.

Hi entrà i amb una última volta que va esgotar la seva empenta va anar a aturar-se a tocar d'un llit que grinyolava rítmicament mentre al damunt, amb gran faramalla d'esbufecs i gemecs, el fadrí de la casa i la meva estimada esposa cardaven amb entusiasme.

Actualment tinc 58 anys i per motius familiars i perquè treballava en la meva novel·la El tresor dels Montespluga (futur gran èxit de les lletres catalanes) he estat tres-quatre anys gairebé sense escriure contes. Ara, deslliurat d'aquesta tasca que se m'havia fet molt antipàtica, disfruto d'un esclat notable de creativitat que m'ha portat a escriure una cinquantena de relats (entre micro i breus) en uns mesos.

dimecres, 15 de març de 2017

PERSPECTIVA I REORDENACIÓ DEL TERRITORI VITAL (Un microrelat de Jordi Puig)


Li hagués volgut explicar tot.  Tot.  Però els meus ulls de seguida defugiren els seus. Així, la frase finalment pronunciada: “cafè i dònut, si us plau”, em va semblar una cel·la.  I encara que els barrots fossin de sucre i jo mateix n’esdevingués el carceller, al cap i a la fi, barrots i carceller érem.  Un cop més, em pensava que hauria de postergar l’assumpte —que en aquestes alçades ja començava a ser realment enutjós— però quan finalment em va dur l’esmorzar, no vaig poder evitar el pensament (també ensucrat si voleu, us ho consento) que la vetllada, tal volta, prometia més del que jo mai hagués gosat esperar-ne.

Jordi Puig (Badalona, 1970) és bibliotecari i escriu sempre que pot.  Ha guanyat el III Premi d'Escriptura Creativa del club TR3SC (2010) i el VII Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra (2016).  També ha participat en el recull de contes eròtics A l'ombra del Decameró (Gregal, 2014) i recentment ha publicat la seva primera novel·la, Mala peça al tauler (Stonberg, 2016), un thriller esbojarrat al voltant del món dels escacs. Manté El blog de l'Arbre Vermell.

dissabte, 11 de març de 2017

INTERMEDIARIS (Un microrelat de Ramon Mas)

Algú ha excavat un pou on solies estar tu. Ara, per poder-te abraçar, necessito una politja.


Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982). Ha publicat les novel·les Crònica d'un delicte menor (L'Albí, 2012) i Mentre el món explota (Males Herbes, 2014) i el poemari Òsties (AdiA, 2017). És editor de l'editorial Males Herbes.

dimarts, 7 de març de 2017

PODER (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Després d'una vida de treball, l'informe que té entre les mans l'omple de satisfacció. Aixeca els ulls vers el finestral i repassa tant l'excepcional vista des de la planta vintena de l'edifici corporatiu com els esforços titànics que ha hagut de fer fins arribar a la situació actual.

Amb un cop de cap esbandeix el passat i torna la mirada als papers. No pot evitar un nou somriure. Les fusions, absorcions i altres negocis més tèrbols l'han permès assolir una quota de mercat impensable en aquest món. És a dir, en l'actualitat tothom, tret de quatre sentimentals, es comunica, compra, s'informa, controla els aparells, gaudeix del lleure i gairebé respira a través de la seva plataforma digital i totes les aplicacions associades.

Això el fa poderós, molt poderós. I la persona més rica de la Terra, és clar. Però això no és una qüestió de diners. Fora massa vulgar.

Eixampla el somriure i fa el gest que porta tant de temps somiant. Agafa el telèfon que té damunt la taula, a la seva dreta —un aparell analògic, amb fil, dels que s'utilitzaven quaranta anys enrere— i prem una tecla. Al moment, despengen a l'altre extrem de la línia. Llavors, només diu una paraula: Endavant.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.