dissabte, 26 de setembre de 2020

L’INTÈRPRET (Un microrelat de Karlos Linazasoro)

Lintèrpret per sordmuts feia amb les seves mans papallones, volcans en erupció, cirerers plens doriols, cascades i rierols, àngels custodis, nàufrags com llavis, escultures vivents i neus perpètues.

El President, amb les seves categòriques paraules, contradeia un a un els gestos del seu company destrada. 


Microrelat inclos a Literatura hiperlaburra (Elkar, 2016). Traducció de Jordi Masó.

 

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Els seus últims llibres són la novel·la Versus (Jekyll & Jill), el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea) i el d’aforismes Buzón de sugerencias (Trea, 2020).

divendres, 11 de setembre de 2020

FER OLOR (Un microrelat de David Gaffney)

El llavi d’en Gordon es va tòrcer en un gest de menyspreu quan va veure que m’aplicava desodorant. «Per què et poses això?».

 

«Hi ha un munt de dones atractives a la ciutat», vaig explicar. «M’agrada fer bona olor».

 

«No en tens ni idea, company», em va dir en Gordon. «Aquestes oloretes no faran que s’engeguin els motors. Les dones s’exciten amb l’olor real d’un home. La suor agra, les cèl·lules mortes de la pell. És la via principal per accedir als bits del cervell que controlen el desig». Va posar les mans rere el cap i va mirar al sostre. «Jo mai no faig servir cap mena de perfum i, excepte aquella vegada al supermercat, mai no m’ha rebutjat cap dona raonable».

 

Així que no m’he posat cap més perfum en les últimes dues setmanes i crec que les coses estan canviant. Les dones em continuen preguntant si visc sol i això sempre és un bon senyal.

 

Microrelat inclòs al recull Sawn-off Tales (Salt Publishing, 2006). Traducció de Jordi Masó.

 

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

 

diumenge, 23 d’agost de 2020

GÒLUX (Un microrelat d’E. Viladoms)

Ella havia anat a una botiga de llenceria fina i s'havia comprat un deshabillée vaporós i suggerent, del bany li arribava la flaire d'afthershave, la seva parella també s'estava posant a punt. Entrà a la cambra amb bata de seda Cary Grant i una bossa del Condis a la mà.

 

Melmelada de maduixa, gelat de vainilla, crema de cacau i avellanes, mantega, llet condensada, mel de romaní... Mira si n'hi havia de possibilitats per untar malucs, esquena, cuixes, pits, ventre, sexe... El contrast d'aquells sabors dolços amb la salabror de la pell era embriagador. El pessigolleig de llavis i llengua resseguint-li l'espinada la féu estremir de dalt a baix.

 

I si ens passem al salat?

 

Xuclets a l'entrecuix de sobrassada, xarrups al membre amanit amb maionesa... però el més excitant de tot va ser compartir aquell braksburt. Van començar a mossegar un per cada punta i quan les seves boques es van trobar, l'una amb l'altra, l'una dins l'altra, la comunió de carn, salives, fam i desig va ser enfollidora. No en tenien prou! Arrasaren rebost i nevera, arribant a l'apoteosi coital damunt un llit de fulles d'escarola i créixens, amb una reducció de vinagre de Mòdena lliscant-los pels cabells.

 

De matinada, sota la dutxa, escoltant els roncs satisfets del seu home, sentia una mena de cremor per dins, just entre el melic i on comencen les costelles, i un gran pes a l'estómac. Potser no havien acabat d'entendre els consells de la sexòloga quan li anaren a consultar la impotència del marit: trencar la rutina, el joc...

 

E. Viladoms neix l'estiu del 1989 al suplement Guilleries, del setmanari osonenc La Marxa de Catalunya, signant una sèrie de contes sobre el cicle de l'any. Forma part dels grups literaris Tarats pels Relats i Entintats, així com de l'Associació de Relataires en Català. Alguns dels seus contes i microrelats han estat premiats en diversos concursos i publicats en volums col·lectius.

dimarts, 18 d’agost de 2020

DICTADURA (Un microrelat de Josep Pastells)

La seva relació amb l’actual dictador passa per quatre fases. De la primera, quan ell ni tan sols havia estat nomenat successor del seu pare com a màxim dirigent nord-coreà, ens n’arriben poques notícies nítides, però totes coincideixen que van entendre’s prou bé com per formar parella i practicar un munt de vegades el fornici en versió desenfrenada. Pel que fa a la segona, l’únic segur és que van deixar-ho córrer, però no acaba d’aclarir-se qui va prendre la iniciativa; de tota manera, un home tan poderós mai no confessarà que va ser abandonat per una ballarina. La tercera fase ja és francament obscura, tot i que fonts poc solvents especulen que l’esposa del futur dictador és víctima d’un atac sever de gelosia quan descobreix, o això apunten els rumors, que el seu marit ha continuat veient-se amb Hyon Son-wol, que així es diu l’artista en qüestió. El secretisme del règim dificulta enormement mullar-se amb la quarta fase, però la versió més consistent que circula per la xarxa indica que la seva participació en un vídeo suposadament pornogràfic —on, sense deixar en cap moment al descobert ni els pits ni els genitals, es limita a ballar al compàs de l’Aloha Oe d’Elvis Presley— provoca l’execució de Son-wol i d’una dotzena de músics, ballarins i cantants que són metrallats en presència dels seus familiars, posteriorment traslladats a un camp de treballs forçats.

 

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).


dissabte, 8 d’agost de 2020

L’ADÚLTER / L’ADÚLTERA (Dos microrelats de Jordi Masó)

 L’ADÚLTER

Abans de bufar les espelmes, el marit li va dir: «Pensa un desig». I van ser les seves últimes paraules.

 


L’ADÚLTERA

 

Abans de bufar les espelmes, el marit li va dir: «Pensa un desig». I van ser les seves últimes paraules.

 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim llibre és Ambrosia (Males Herbes, 2020).

divendres, 31 de juliol de 2020

ÈXTASI (Un microrelat de Vicenç Ambrós i Besa)

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat

divendres, 24 de juliol de 2020

LA TAULA (Un microrelat d’Imma Torné)

Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, vénen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imans de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

Imma Torné Sans (Tarragona, 1969) és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, ha guanyat la 5a edició del Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina de Montornès del Vallès i ha quedat finalista en diferents edicions del Concurs la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

dissabte, 18 de juliol de 2020

LA PARAULA PROHIBIDA (Un microrelat d’Elisenda Flo Csefkó)

Em diverteix observar-la. Evitar-me no li és fàcil, però no puc negar que és llesta. Desplega tot un ampli ventall de tàctiques per tal d’amagar-me, segurament fruit de molts anys de pràctica, algunes d’elles fins i tot em commouen de tan infantils que arriben a ser.

Com quan fa veure que no em sent. Quan abaixa el cap pretenent fer-se invisible com feia quan anava a escola per por que li preguntessin la lliçó. Quan gira el cap per no mostrar la ràbia. Quan es queda quieta i es mimetitza amb l’espai que l’envolta creient ser un camaleó. Quan riu fort per amagar la vergonya. Quan canvia de conversa...

Sí, puc dir que se’n surt prou bé.

En ma vida havia gaudit tant. Així que decideixo fer-me més present.

Jugo amb ella a fet i amagar, quan menys s’ho espera aparec. Em moc ràpida. M’arrossego. Plano. Salto. Corro. Nedo. Sóc com un animal a l’aguait, esperant que la meva presa es distregui per llançar-m’hi al damunt. No la deixo tranquil·la, no vull. Tard o d’hora m’haurà de mirar de front i ella ho sap.

Arriba el dia. Sense miraments li esclato a la cara. Ella gira el cap i sospira amb ràbia. Sabent-se vençuda es deixa anar. Potser és que està cansada de tant fugir.

Elisenda Flo Csefkó (Barcelona, 1970). Alumna de l’escola d’escriptura Laboratori de Lletres. Ha realitzat els cursos d’Escriptura d’Exploració Personal I i II, Escriptura de Records i Biografia i Conte I i II. Voluntària del programa LECXIT de la Fundació Jaume Bofill. Ha publicat el conte «L’esmorzar» a la revista Valors (núm. 182 / Juny del 2020).

dissabte, 11 de juliol de 2020

L’HOME PRONOSTICAT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Malgrat estar prenyada —o precisament per aquest motiu—, la va deixar: no se sentia amb forces per fer de pare. No va arribar a conèixer el petit Damià. Ella el va criar tota sola, amb molt esforç i amb el concurs eventual d’una veïna. No va ser fàcil, però el Damià no va trobar mai a faltar un pare que tenia per mort. Va estudiar a la universitat i després va trobar una bona feina a la gran ciutat. El Damià es va casar, però no vol tenir fills. Malgrat això, la seva dona s’ha quedat prenyada i, quan ho ha sabut, l’ha deixada: no se sent amb forces per fer de pare, etcètera.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

divendres, 3 de juliol de 2020

UN LLOC TRANQUIL (Un microrelat de David Gaffney)

L’habitació que li van donar tenia set armaris. Set. De nit, els armaris l’aclaparaven. Figures fosques i melancòliques s’apropaven al llit, cares amb mirades amenaçadores sorgien de les vetes de la fusta. El propietari no permetia desfer-se’n. Eren clàssics. Sòlids. Així que havia de pensar una manera de fer-ne ús. En un va encaixonar-hi el televisor, en un altre l’equip de música, els estris de cuina en un tercer, i va omplir de trastos la resta. Però no se li ocorria què fer amb l’últim. Una nit va entaforar-hi el seu edredó i va dormir millor que mai.

Va decidir quedar-se a l’armari. Hi va instal·lar la ràdio i també menjava allà dins. Finalment va convidar sis persones més a viure en els altres armaris. Perquè ell era un home sociable.

Traducció de Jordi Masó.

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

diumenge, 28 de juny de 2020

MEGAFONIA (Un microrelat de Núria Mirabet i Cucala)

De petit va anar a un gran fira amb els pares i els germans. De cop es va trobar sol i no va saber cap a on tirar. Es va sentir trist, perdut i desvalgut. Una altra família el va veure i el va portar al punt de megafonia. Van dir el seu nom. Van arribar el seu pare i la seva mare que s’havien separat. Ella pensava que era amb ell i ell que era amb ella. D’adult també se sent trist, perdut i desvalgut, però no hi ha servei de megafonia.

Núria Mirabet i Cucala (Barcelona 1954) és llicenciada en Filologia catalana, ha estat professora de Llengua i Literatura catalanes a secundària. És traductora de l’alemany, el francès, l’italià i el txec. L’any2013 se li va concedir el Premi Vidal Alcover de Traducció per l’obra de J. W. Goethe De la meva vida. Poesia i veritat, l’any 2011se li va concedir el Premi Ciutat de  Barcelona de Traducció per la mateixa obra. És autora de contes per a infants i va rebre el Premi «Catalanets de Berlín e. v.». És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

dimarts, 23 de juny de 2020

L’ASSETJADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i en beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Microrelat inclòs a Ambrosia (Males Herbes, 2020). Ambrosia, el nou llibre de Jordi Masó, és des d’avui, 23 de juny, a totes les llibreries del país.

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).