diumenge, 9 de juny de 2019

MEMÒRIA (Un microrelat de Carles Castell Puig)


Es va deixar caure sobre el pedrís del costat de la porta. Va repenjar l’esquena a la paret i va tancar els ulls amb la calidesa del sol del migdia. Sostenia la destral sobre les cames mentre passava les mans amunt i avall pel mànec. El va inundar tot el cansament d’una llarga vida.

Sempre havia escarnit els que deien que es comunicaven amb la natura. Com aquells hippies que s’havien instal·lat sense permís al mas mig enrunat i feien bestieses al SEU bosc. S’abraçaven als arbres, oloraven herbes, parlaven amb els animals. Una colla de torrats que no sabien què era treballar cada dia a la muntanya. Estava envoltats de beneits que tenien la barra de dir que el boig era ell.

Però ara havia de reconèixer que podia llegir amb els dits la història de la fusta, com si estigués gravada en el mànec de la destral: el dia llunyà que la gla de roure va germinar i el plançó va créixer vigorós cap al cel; les glaçades, sequeres i tempestes que van dibuixar cada anell de la fusta; el matí que el van tallar per transformar-lo en mobles, en bigues, en llenya; en aquell mànec.

Fins la darrera línia del relat, escrita feia només una estona amb la sang calenta que encara regalimava fulla avall.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dilluns, 20 de maig de 2019

REFERENTS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Tot va començar quan va proposar-me que la nena es digués Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una Sílvia, a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva dona és tossuda i no vaig poder-m'hi negar. Un any després, va néixer el nen. «Es dirà Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va tornar-se a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la meva cunyada Isabel.

Però allò només va ser el principi. La decoració de casa nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres de marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància: caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d'Aro. Cada rutina del seu passat idíl·lic, la repetíem.

Amb els anys, en els gestos de la meva dona he reconegut els de la sogra. I parla amb expressions d'ella, es pentina com ella. Un dia em va demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en les fotos antigues.

Jo sempre m'he avingut a tot. Al capdavall tothom té uns models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu sogre: va morir jove, d'un inexplicable accident domèstic.

Microrelat finalista del VII Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra "Dona davant el mirall" de Pablo Picasso (1932)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dissabte, 11 de maig de 2019

CURIOSITAT (Un microrelat de Pere Herrero)


Jo els conec de tota la vida, són amics meus. De petits, anàvem tots tres a la mateixa escola i jugàvem plegats. Ells dos es van agradar ben aviat i ja eren promesos a la universitat. Quan jo vaig entrar a treballar en aquesta joieria, el noi va començar a passar per aquí per comprar-li a ella petits regals, de poc valor al començament però cada cop més cars amb el pas del temps. Com és natural, per l’etiqueta dels embolcalls, la noia sabia sempre que era aquí on el seu xicot triava aquelles galindaines. I com que hi havia prou confiança, no va trigar gaire a fer-me còmplice de la seva curiositat. Dies abans d’una data assenyalada, venia i em demanava que li deixés veure la joia que ell havia reservat. Després em picava l’ullet i em pregava que li guardés el secret. La vigília de les seves noces d’argent li vaig ensenyar un collaret d’or i brillants, que l’home havia pagat amb antel·lació a un preu desorbitat. De poc que no es desmaia de l’ensurt. Però sembla que es va desmaiar de debò, el dia en qüestió, quan va descobrir que aquell no era el seu regal.

Tercer premi al VI Premi de literatura breu L’ACTUAL, de Castellar del Vallès, abril de 2019.

Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com “Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos” (Cuadernos del Vigía, 2010) i “De antología, la logia del microrrelato” (Talentura, 2013). En solitari, és autor de “Los días hábiles” (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

dissabte, 4 de maig de 2019

ZEN ÉS (Un microrelat de Jordi Benavente)


Zen —em va dir— és entendre que sempre que faci calor hi haurà mosques a la cuina levitant despreocupades a mig aire.

Em va explicar que les empaitava i que amb sort en caçava alguna però que al cap de poc tornava a tenir mosques a la cuina.

Zen és saber esperar el fred sense embogir. Encara que et rondin la fruita, els plats per fregar o les escombraries, encara que en somnis se’t fiquin pels narius i pels ulls fins al cervell.

Zen és una mosca en si mateixa, insignificant i fastigosa i que sempre, sempre torna per quedar-se suspesa davant teu, desafiant-te, sense dir re, només sent-hi.

Zen és l’hivern, que no en deixarà ni una de viva i que, tard o d’hora, també a nosaltres se’ns emportarà.

Quan al final la policia va entrar a casa seva, feia tanta calor que n’hi havia pertot arreu. I ja se sap que les mosques no respecten res, ni els cadàvers.

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és llicenciat en història i en periodisme, i autor de la novel·la de no-ficció Martorell negre (Curbet, 2014).

divendres, 26 d’abril de 2019

REINA (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

—Reina! —va contestar decidida aquella veu preescolar quan la van interpel·lar sobre què volia ser de gran. Els interlocutors de torn sempre reaccionaven amb exclamacions i rialles condescendents. No era pas tan estrany que una nena de tres anys volgués ser princesa o reina, malgrat formar part d’una família republicana fins al moll de l’os!

Ella se’ls mirava de reüll, menyspreant aquelles interjeccions dignes de la pitjor escena teatral. Però... què es pensaven? Li qüestionaven la capacitat de decidir el seu futur només perquè no omplia en edat la xifra dels dits d’una mà? Ingenus! Ella ho tenia ben clar: arribaria a ser algú important, algú que estigués per damunt de tot i de tothom. Algú de qui depengués assolir fites d’alt nivell.

Quan va poder mostrar amb una mà ben oberta els seus cinc anyets, va experimentar una joia immensa, la joia de saber que estava en el bon camí. La joia que només ella podia sentir cada vegada que, des de dalt de tot d’aquell castell, feia l’aleta i, ni que fos per uns segons, sabia que tenia el món als seus peus.

Microrelat finalista del VII Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. L'any 2018 va guanyar la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.