dijous, 21 de febrer de 2019

L'ULL (Un microrelat de Josep Casals)


No és que ho fes per molestar, o per impressionar, més aviat era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era desagradable veure com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i, fent palanca, extreia el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de pelfa fins que amb l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l, s’aixecava la parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i empenyent el mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per acabar d’encaixar-se’l.

Aquesta escena, tan anguniosa pels que la contemplaven, va deixa de produir-se quan li van implantar l’ull digital. Però al cap de poques setmanes, en adonar-se que li faltaven tres dents i dos queixals, i que les peces que li quedaven no tenien gaire bon aspecte, es va comprar una dentadura postissa en un basar xinès.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".


dilluns, 11 de febrer de 2019

ANTISISTEMA (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Després de mesos donant-li voltes, havia trobat la solució. L’única manera de vèncer el Sistema era utilitzant les seves mateixes armes.

Bona part del control que el Poder exerceix sobre nosaltres està basat en la informació. Saben tot allò que fem i ens condicionen bombardejant-nos amb missatges, cada cop més personalitzats, a través de tots els mitjans.

Tanmateix, si no coneguessin les nostres necessitats, els nostres desigs, els nostres comportaments, no ens podrien influenciar. Per això, va iniciar la seva “Campanya de Desinformació del Sistema”. Es basava en inundar els cercadors d’Internet de demandes sobre temes que no l’interessaven en absolut. Des de “roba interior comestible” fins a “cap de setmana a Móstoles”, passant per “segells de Moçambic” o “reparació de fresadores”. Milers de cerques absurdes. Somreia cada cop que a la pantalla veia un nou anunci d’una filatèlia de Maputo o una cadena de sex-shops oferint-li els seus productes.

Fins que un matí se li va glaçar el somriure quan va veure aparèixer una gran franja que pampalluguejava a la part superior de la pantalla: “Tu també vols fer caure el Sistema? Posem tota la nostra experiència al teu servei!”.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.


divendres, 1 de febrer de 2019

EL REQUISIT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Considerava que ja havia arribat l'hora que la seva ciutat li dediqués un monument. Per això se'n va anar a veure l'alcalde. Li va exposar els seus mèrits —que no eren pocs— i l'alcalde hi va estar d'acord, només faltaria, era un privilegi per la ciutat —o més ben dit, una obligació moral— distingir els seus fills il·lustres. Van acordar terminis, van encaixar mans, van brindar amb una copa de xampany.

L'endemà, un escultor va visitar-lo per fer un motlle de la cara i convenir una postura que el dignifiqués davant la posteritat: un posat vagament marcial, la barbeta alçada, la mirada desafiadora mirant l'horitzó, el pit inflat, els braços en un gest dinàmic, inquiet.

El dia abans de la inauguració de l'estàtua, dos funcionaris de l'ajuntament el van visitar. Un era gras, l'altre, molt prim. El gras carretejava un maletí. «És un tràmit enutjós, senyor», va anunciar el prim. Les estàtues commemoratives exigien un requisit. La normativa era estricta en aquells assumptes i no admetia excepcions. «Per molt que ens dolgui, ens devem al compliment de les ordenances que regeixen el nostre municipi i a tot allò que...» Al gran home la xerrameca l'enfarfegava —ell era un home d'acció— i va interrompre aquella tabarra: «Me'n faig el càrrec: els rigors de la burocràcia! Procedim, senyors, i no perdem més temps». El prim va somriure, alleujat, complagut per una bona predisposició que l'honorava i que, es permetia puntualitzar, no era corrent en casos similars. L'homenatjat va esbufegar.

Llavors el gras va obrir el maletí. La glòria local esperava que contingués paperassa —expedients, certificats, declaracions, contractes amb clàusules per signar—, però a dins només hi havia un ganivet de carnisser. El funcionari gras va sostenir-lo pel mànec i va dedicar al prohom un somriure que volia ser tranquil·litzador. «No patirà gens», va assegurar. «Soc molt eficient.»

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dilluns, 28 de gener de 2019

VENJANÇA DE VENUS (Un microrelat de Júlia Bacardit)


Les panxes dels nois es van posar grosses després de nou mesos. I els que havien estat més vius, els folladors sense escrúpuls sempre reticents a l'ús del condó, perseguien ara les culpables que els havien fet allò amb llàgrimes als ulls, entre rabiosos i desesperats. Els veies passejant pel carrer i eren ànimes en pena, gàngsters que arrossegaven cotxets, quillos que canviaven bolquers al bar, paletes que s'enduien nen i cotxet a l'obra, taxistes, futbolistes, violadors, directors d'empresa que guardaven els nounats en calaixos i que en moments de crisi s'abocaven daltabaix dels seus depatxos amb vistes al mar. Al món tot eren pares solters atrafegats que buscaven una dona que els ensenyés què coi fer amb la criatura, que els cuidés, que els estimés, que es quedés amb ells i el nen (o nens, perquè el més semental ara tenia bessonada) per sempre.

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats. 

dimarts, 22 de gener de 2019

EL REVOLUCIONARI (Un microrelat de Marc Capdevila)

No era més que un marrec quan el Revolucionari va obrir la boca per llençar aquesta profecia:

—Tot sol, jo canviaré el món.

Però els dies van anar passant i amb ells els anys, i va acabar per resignar-s’hi:

—Si Déu no va fer el món en un dia, no es canvia el món en una vida.

A la fi dels seus dies, en plena agonia, la cara del Revolucionari es va tornar a il·luminar:

—Per fi es compleixen les meves paraules. El món mor amb mi.

Marc Capdevila Peña (Barcelona, 1974) treballa com a muntador de documentals. Li agrada pensar que aquest ofici té punts de connexió amb l'escriptura. El seu recull de contes "El somni del microescriptor" va obtenir el 1er premi de narrativa als XIII Premis literaris de Sant Narcís de Girona de l'any 2018.