dilluns, 13 de gener de 2020

A UNA DONA ESQUIMAL... (Un microrelat de John Cage)


A una dona esquimal, que no parlava ni entenia una paraula d'anglès, van oferir-li una vegada transport gratuït als Estats Units, a més de 500 dòlars, a canvi d'acompanyar un cadàver que algú enviava de tornada a Amèrica perquè l'enterressin. La dona va acceptar. En arribar, va mirar al seu voltant i va adonar-se que la gent que anava a l'estació de tren deixava la ciutat i mai més no els tornava a veure. Semblava que viatjaven a algun altre lloc. També es va adonar que, abans de marxar, anaven a la finestreta de tiquets, deien alguna cosa al venedor i obtenien un tiquet. Es va posar a la cua, va escoltar atentament el que la persona del davant deia al venedor, va repetir el que aquella persona havia dit i va viatjar allà on aquella persona va viatjar. D'aquesta manera es va moure pel país, d'una ciutat a una altra. Després d'un temps, com que els diners s'anaven acabant, va decidir establir-se a la següent ciutat que visités, trobar una feina i viure allí la resta de la seva vida. Però quan va prendre aquesta decisió estava en una ciutat petita de Wisconsin des de la qual aquell dia ningú no viatjava. No obstant això, amb tants tragins havia après una mica l'anglès. Així que finalment va anar a la finestreta dels tiquets i va dir a l'home que hi havia allí: «A on aniries si estiguessis marxant?». Ell va mencionar una ciutat petita d'Ohio on fins avui ha viscut.

Traducció de l'anglès de Jordi Masó. Il·lustra el text una obra de John Cage.

John Cage (1912-1992) va ser un compositor, artista i filòsof nordamericà. Entre la seva obra literària destaquen Lecture on Nothing (1949) i Silence: Lectures and Writings (1961). 

dilluns, 6 de gener de 2020

UN PRESENT INESPERAT (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


El fred semblava haver fet un recés. En feia, sí, com n’havia fet el dia anterior i com en faria a l’endemà. Aquell matí, però, els nervis per descobrir què havien deixat Ses majestats s’encarregaven de caldejar l’estona d’espera. La inquietud de la sorpresa, del desconegut, l’havia mantingut desperta des de la matinada. Enguany, no havia escrit cap llista: ja era “sàvia” -li deien- i volia estalviar-se decepcions. Sabia que, en temps de crisi, ni les corones d’Orient no n’estaven exemptes. Va decidir, per tant, posar-los un repte: no volia res concret, tan sols un regal “diferent, que costi pocs diners, i que em sorprengui. Un regal memorable. Una fita gens fàcil, realment.

Les vuit del matí. Juntament amb els seus germans, i per ordre d’alçada, esperen el tret de sortida per anar a desemmascarar els embalums que descansen als peus de l’arbre de Nadal. Els petits, emocionats, obren els seus respectius regals, pocs. Se senten complaguts que, aquest any, Ses majestats hagin bandejat la improvisació. Una mica amagat, darrere de l’arbre, arraconat talment avergonyit, fa acte de presència un últim paquet, no gaire gran, amb un bonic llaç blau elèctric, que duu el seu nom. És una capsa senzilla, pintada a mà, que presagia un contingut sorprenent. Tal com ella havia desitjat. Sent com el cor se li accelera. Veurà, enguany, acomplert el seu desig? Amb mans tremoloses, emocionada, aixeca la tapa de la capsa. Hi descobreix, embolicat amb paper de cel·lofana, quelcom ben rodó: una poma vermella, brillant. Sembla ben sucosa. La sorpresa la supera. Li costa reaccionar....És la poma més bonica que ha vist mai! De sobte, se sent Eva, Blancaneus, Guillem Tell...

Amb un mig somriure que no amaga satisfacció, pensa com hi jugarà, amb aquest present inesperat.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos concursos.

dimarts, 31 de desembre de 2019

REALISME MÀGIC (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


L'altre dia, a la biblioteca, fullejant un volum d'entrevistes a Pere Calders, vaig llegir que l'escriptor esmentava la influència d'un contista italià, d'un txec i d'un català. El català era jo.

La menció del meu nom em va trasbalsar però em va semblar una mostra de justícia poètica: a qualsevol escriptor actual que escrigui contes que barregin elements fantàstics i humorístics, els crítics li pengen l'etiqueta de caldersià. Els meus textos no s'han alliberat d'aquest clixé. Ara resultava que no era jo qui havia estat influenciat per Calders, sinó a l'inrevés: Calders m'havia llegit i les meves històries li havien agradat prou per a imitar-les.

El vaig imaginar a l'exili de Mèxic, els meus llibres escampats sobre la taula de treball on escrivia les Cròniques de la veritat oculta, l'obra que el consolidaria i que va néixer gràcies al meu influx, al pòsit que el meu estil havia deixat en ell. La descoberta explicava l'afinitat que jo, de jove, havia sentit pels contes de Calders. Els fets inversemblants que pertorben la vida quotidiana, els personatges enfrontats a situacions inexplicables, la ironia amable, l'humor absurd: tots els trets que identificaven els seus escrits provenien, en bona part, de la meva obra. També se'm va fer evident que, en alguns contes, les similituds fregaven el plagi i això, més que indignar-me, em va afligir: Calders potser no havia estat un escriptor tan original i innovador, al capdavall.

Però la lectura de l'entrevista em va incomodar. Ja se sap que el món literari és ple d'envejosos i les paraules de Calders només podien portar-me problemes i guanyar-me enemistats. Per això vaig endur-me el llibre a casa. Aquella mateixa nit, el vaig cremar. Em costarà una multa que pagaré de gust. No se m'escapa que hi poden haver més exemplars pel món. Però tothom atribuirà el meu nom a una errata: em protegeixen la inconsistència cronològica i l'escepticisme d'aquells «nascuts sense la gràcia del pensament màgic», com deia Calders en l'entrevista. Una frase que, per cert, m'és estranyament familiar. Potser és meva.

Microrelat inclòs al llibre Ambrosia, de pròxima publicació.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 26 de desembre de 2019

TRANSSIBERIÀ (Un microrelat de Josep Sampere)



L’avi seu de cara a la finestra, tot somrient. No diu ni piu, però sempre somriu. Darrere d’aquell gest sembla que no hi hagi ningú. Com es deu sentir? Feliçment inconscient? Inconscientment feliç? Potser és això, el Nirvana: la personalitat que es dissipa exultant, com un angelet d’una bufada.

No puc estar-me de pensar que no se n’ha anat del tot.

Que el seu jo ha marxat de viatge sense dir-nos adéu.

Encara tinc el tren elèctric que em va regalar de petit. De vegades l’engego i em quedo mirant com serpeja hipnòticament. «No et limitis a les rodalies», em deia. «Abasta més. Imagina’t que fas la ruta del Transsiberià, la més llarga del món».

I afegia: «La vaig fer un cop, jo, i encara hi somio».

De vegades, quan el meu Transsiberià s’eternitza en la infinitud dels boscos boreals, o quan voreja la riba del llac Baikal i passa d’un fus horari a l’altre, com si el temps s’hagués desarticulat, un raig de sol il·lumina la finestra d’un dels vagons. Llavors el veig assegut a dins, l’avi, tot somrient, i penso que la seva ànima alliberada, adaptable com el fum, ha deixat enrere totes les andanes de l’espai i del temps per reprendre definitivament el seu viatge somiat.

Microrelat guanyador del mes de novembre en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

dissabte, 21 de desembre de 2019

MIRACLES (Un microrelat de Lucy Corin)


Vam veure que el pare treia el flascó al pati el dia que havíem estat esperant des que va ficar-hi l'aranya amb el sac d'ous. Era una vídua negra que sabíem que mai no havíem de tocar en el jardí i que reconeixíem per l'arc vermell a l'abdomen. Havíem estat vivint en el camp des que la mare boja, delirant, va començar a telefonar a casa des de la seva òrbita. El pare es va estirar al costat del flascó. Sempre ens ensenyava coses de la granja. S'estava deixant barba, sempre cansat i pacient. Hi havia un graner amb un cavall que cuidàvem. Ens deia moltes coses sobre aprendre a cuidar dels altres com a part del creixement, i el miràvem amb ulls com taronges. Ens vam reunir al voltant del flascó i vam fer torns per acostar-hi els nassos i buscar el moviment que ens deia que busquéssim, al sac d'ous, on podies veure que era l'hora per les ombres que el travessaven. Ens començàvem a avorrir una mica quan les cries van començar a sortir, tal com ell havia dit. Eren molt petites i no sabries dir si la gran aranya mare els prestava atenció. Les cries s'escampaven dins el flascó, el miracle de la vida. Es dirigien cap als forats d'aire perforats a la tapa. El pare només mirava i feia comentaris per instruir-nos. Va posar un pal en un dels forats i vam veure com les cries s'arrossegaven cap amunt. Les aranyes s'arrosseguen tota la vida. Ens ho miràvem, però l'atenció se'ns va començar a dispersar. El camp ens venia de nou, una nova vida ens envoltava. Recordo moltes més coses d'aquell lloc a més d'això. Després de l'apocalipsi, un germà meu va dir-me: «¿Recordes si estaves nerviosa amb totes aquelles aranyes verinoses que sortien del flascó? ¿Recordes que no teníem cap insecticida perquè ens acabàvem de mudar però ell tenia un fixador pel cabell i va fer-lo servir per ruixar-les, just quan s'estaven allunyant? Per què teníem fixador de cabell? Era d'ella?».

Microrelat inclòs al llibre 100 Apocalypses and Other Apocalypses. La traducció és de Jordi Masó.

Lucy Corin (Chicago, 1970) és autora del volum de contes The Entire Predicament i de la novel·la Everyday Psychokillers: A History for Girls i del recull de contes i microrelats 100 Apocalypses and Other Apocalypses (McSweeney's, 2016)