diumenge, 9 de desembre de 2018

VENES PER L'AVINGUDA (Un microrelat de Karlos Linazasoro)



I jo en realitat no ho sé, però al final arrossegava les venes; se m'entortolligaven les unes amb les altres per les avingudes, se m'embullaven en les biblioteques envaïdes per la pols, en els concerts, en boscos fragants, tant en les cames dels vianants com en les rodes dels cotxes. No cal dir que la situació va anar empitjorant dia rere dia; el sol fet de sortir al carrer em provocava problemes inimaginables, i era clar que en poc temps em seria impossible fer un pas. Tal com anaven les coses, amb desesperació i amargor, vaig prendre l'única decisió que podia prendre.

Traducció del castellà de Jordi Masó Rahola.

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Acaba de publicar en castellà la novel·la Versus (Jekyll & Jill) i el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea)


dissabte, 1 de desembre de 2018

EL SOMNI DEL MICROESCRIPTOR (Un microrelat de Marc Capdevila)


El Microescriptor tenia un somni literari ben clar i decidit: si pogués narrar la història del món en un sol mot...

No anhelava altra cosa: ser el més ràpid i breu dels narradors.

El Microescriptor ho va intentar una vegada i una altra, ara amb un verb i després amb un substantiu, ara amb un adjectiu i després amb un adverbi... Fins i tot ho va arribar a provar amb un pronom feble, a la desesperada.

Els seus esforços van sempre en va.

I és una llàstima...

Marc Capdevila Peña (Barcelona, 1974) treballa com a muntador de documentals. Li agrada pensar que aquest ofici té punts de connexió amb l'escriptura. El seu recull de contes "El somni del microescriptor" va obtenir el 1er premi de narrativa als XIII Premis literaris de Sant Narcís de Girona de l'any 2018.

diumenge, 25 de novembre de 2018

LA SEGA (Un microrelat d'E. Viladoms)

La Roser està cansada de tantes hores com porta aplegant gavells, cada vegada fa més calor i la criatura que duu lligada a l’esquena comença a ploriquejar. S’asseu allà mateix, sobre els rostolls, afluixa el mocador i s’acosta el nadó; encara no ha acabat de descordar-se els botons de la brusa que aquest se li llença al pit amb avidesa.

En època de sega no es fan distincions: petits i grans, joves i vells, homes i dones, mai hi ha prou mans per treballar. Un canvi de temps, un cap de broma inesperat, podria fer caure les espigues i el gra abans d’hora i malmetre la tan esperada collita. Cal sortir de casa així que clareja per tenir el tros ben avançat abans el sol no sigui a dalt de tot: segar, fer gavells, lligar les garbes, amuntegar-les... si pot ser de cara a migdia per tal que s’eixuguin bé. Hom s’atura just per a fer un mos i beure un glop del càntir de terrissa negra que suant manté la frescor de l’aigua o, millor encara, un rajolí del porró encistellat i envoltat de palla, tan voluminós que calen les dues mans per alçar-lo.

La Roser eixuga amb el revés de la màniga les gotetes de llet que regalimen per les galtes rosades del menut. Un tros més enllà, una altra jove mare també ha deixat un moment la feina per alletar el seu nadó; per l’escot treu un pit pansit i espremut al que la criatura s’aferra per, al cap d’uns instants, rebutjar-lo amb plors cada vegada més intensos. Fent ziga-zagues per esquivar garberes i segadors, amb el petit mamant encara mig endormiscat, la Roser se’ls hi apropa. Mira la noia als ulls i s’asseu al seu costat, aquesta, acotant el cap, li lliura la criatura qui, sense compliments, prem el mugró entre la llengua i la geniva i ajusta els llavis al voltant de l’arèola. Els infants compassen els seus xuclets als cops de volant dels segadors, un saltamartí es passeja per les faldilles polsoses de les dues dones.

Tothom està massa enfeinat per fer-los cas.

Microrelat guanyador del Concurs ARC a la Ràdio 2018. L'il·lustra "Les espigadores" de J.F. Millet.

E. Viladoms neix, literàriament parlant, l'estiu del 1989 amb una sèrie de contes sobre el cicle de l'any per al suplement Guilleries del setmanari osonenc La Marxa de Catalunya. No torna a publicar ficció fins a l'estiu del 2012 amb un microrelat per al concurs Històries a cel ras organitzat pel Museu d'Història de Catalunya. Des d'aleshores participa regularment en certamens literaris i en concursos de contes i de microrelats, ha quedat finalista, ha guanyat alguns premis, les seves històries han estat radiades i, també, publicades en volums col·lectius i a la xarxa. Forma part dels grups lletraferits Tarats pels Relats i Entintats.

divendres, 16 de novembre de 2018

CINC MINUTS EN HONGARÈS (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

Avui durant el dinar —és diumenge i hi érem tota la família, reunits al voltant de la taula— he deixat d’entendre el que deien els altres. Em semblava reconèixer vagament les paraules que empraven, però no en copsava el sentit, com si tot d’una hagués oblidat la meva llengua materna. Quan he intentat parlar encara ha estat pitjor: feia basarda sentir, sortint de la meva boca, aquells modismes inintel·ligibles, aparentment estrangers.

L’estranya síndrome ha durat tot just cinc minuts. M’han fet beure aigua i m’han indicat amb gestos que respirés fondo. A poc a poc he retornat a la normalitat. Toni, el meu germà, m’ha preguntat si anit em vaig deixar la ràdio sintonitzada amb alguna emissora internacional. Li he contestat que no. Ell diu que el que xerrava podia ser hongarès o lapó. Ens ha contat també que una vegada es va publicar que els americans tenien un extraterrestre en un soterrani del Pentàgon i que van aconseguir comunicar-se amb ell per mitjà d’un dialecte del magiar.

Jo estava una mica capficat i pensava si no caldria que m’ho mirés un metge. El meu germà m’ha donat aquest consell:

—Si ara et trobes bé i això no es repeteix, jo de tu ho deixaria córrer. Pensa que et podries col·locar en el punt de mira de la CIA, dels espiritistes, de la premsa i les televisions locals i dels psiquiatres de la seguretat social.

Microrelat inclòs al recull La vida canina. Llibre disponible a:
https://www.smashwords.com/books/view/626291

Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) és analista de tecnologia educativa en el Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Soci d'El Pont, Cooperativa de Lletres. Autor dels llibres El llibre dels tòpics (Brosquil, 2002), La vida canina (Brosquil, 2005), Lovecraft & cia (2008), L'home del calendari (Tria, 2011), La nit mil dos (Tria, 2013), Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).

divendres, 9 de novembre de 2018

FRATICIDI (Un microrelat de Carles Castell Puig)




Ja fa un any que vas patir l’ictus. Per sort, si més no això diuen tots, te’n vas sortir. Després d’hores, dies, mesos, de dolorosos exercicis has recuperat la parla, pots caminar, amb dificultat, i has aconseguit una mínima autonomia. Un ictus que, per si no fos prou desgràcia, et va afectar la part dreta. A tu, que depenies per complet d’aquesta meitat del teu cos. La cama esquerra només servia per caminar mentre la dreta saltava i grimpava. La mà esquerra col·laborava en les tasques més senzilles i contemplava com la mà dreta executava amb vitalitat i destresa tota mena d’operacions.

Però ara la mà esquerra ha après a rentar-te la cara, a raspallar-te les dents, a ensabonar-te el cos, a peixar-te a la boca mentre la mà dreta resta immòbil formant un angle impossible al final d’un braç inservible. La cama esquerra ha agafat la força i la seguretat necessàries per moure’s amb energia i constància, arrossegant al seu costat una cama prima i inert, acabada en un peu contrafet, talment com una peülla.

Un matí agafes un llapis disposada a provar de fer uns mots encreuats. La sorpresa és immediata. Potser la cal·ligrafia no resulta elegant i impecable, però situes les lletres en les caselles amb un traç clar i segur. Llavors, agafes un paper i no et pots creure els moviments àgils i destres que executa la mà esquerra, que s’ha convertit de cop i volta en una papallona que voleteja lleugera i agraciada. Al seu costat, la mà dreta es mostra com una larva feixuga i matussera, arronsada al costat del cos. Quines ironies de la vida, haver de passar per tot això perquè es manifesti una part de tu totalment desconeguda.

Tanmateix, el costat dret està ferit, però no mort. Humiliat, però no vençut. I no pensa tolerar aquesta situació. En un capil·lar del dit petit de la mà dreta ja té enllestit un coàgul que es deixarà anar i viatjarà pel torrent sanguini fins arribar a una artèria cerebral. El segon ictus serà afortunadament definitiu i posarà fi a aquesta ignomínia.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.