dilluns, 25 de juny de 2018

LES BONES NOTÍCIES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

—No hi ha cap esperança, oi doctor?

El metge era un home enterc. Es movia amb l'encarcarament dels androides de les pel·lícules antigues i el rostre semblava tallat d'una sola peça i sense polir, ple d'arestes. Un rostre idoni per comunicar males notícies, anunciar terminis fatídics o prescriure sedants, narcòtics i cures pal·liatives.

La dona se'l mirava amb les celles molt arrufades i uns ulls aigualits a punt de vessar. El llavi inferior li tremolava.

—No hi ha res a fer, doncs? —va insistir. La veu se li esquerdava.

El malalt tenia els ulls tancats, la pell groguenca, entresuada, el cabell despentinat i lluent, la mandíbula pengim-penjam. De la cova ennegrida de la boca en sortia una ranera que, francament, no augurava res de bo.

Però, finalment, el doctor va parlar:

—Se'n sortirà. No pateixi, senyora. En una setmaneta tindrem el seu marit fresc com una rosa.

En un metge tan avesat a la catàstrofe, les paraules no li van sortir naturals, com si un jutge acostumat a dictar sentències de mort hagués d'absoldre un acusat. Però era veritat. Per fer el dictamen més convincent, va forçar un somriure. Però la cara de la dona, lluny d'expressar alleujament o alegria, es va congelar en una expressió estranya. Un rictus de decepció, va pensar el doctor.

Per sort, el malalt tenia els ulls tancats.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

dimecres, 20 de juny de 2018

LA NOVA DIETA (Un microrelat de Mónica Brasca)


La doctora em va dir que havia arribat el moment de donar-li puré. Al començament no li va agradar la barreja de carbassa, pastanaga i patata bullida. En rebutjar-la amb la mà, ho escampava tot per terra. Després va anar acceptant la novetat. I aleshores, va arribar la recompensa: de postres, banana aixafada o, si s’ho estimava més, una poma ratllada. Amb molta paciència li vaig fer entendre que, si s’ho menjava tot, s’aniria fent un home fort i sa. Com abans, quan era el meu pare totpoderós.

Microrelat inclòs al llibre Lugares vedados. La traducció és de Pere Herrero.

Mónica Brasca (Rafaela, Santa Fe, Argentina, 1957). Rondallaire i traductora d’anglès i portuguès. Les seves mini-ficcions han obtingut premis i formen part d’antologies nacionals i internacionals. D’ençà 2012 participa al taller de mini-ficció Marina de Ficticia, dirigit per l’escriptor mexicà Alfonso Pedraza. Manté inèdit el llibre de contes El camino de regreso. Actualment viu a la ciutat de Santa Fe. Lugares vedados és el seu primer llibre publicat de microcontes.

dissabte, 16 de juny de 2018

EL FINAL DEL PRINCIPI (Un microrelat de Laia Prat)


Un matí, el Martí, eixerit i content, surt de casa i nota un sotrac. És el món que ha deixat d'expandir-se.

Després del Big-Bang, fa no sé quants milions d'anys, la vida ha estat cosa de com tots els elements que en van sortir rebotats han anat repartint-se pel món. Però sembla ser que ara mateix, just en aquest moment, ja tot ha arribat al seu lloc, ha parat, i se sent aquella lleugera sensació de frenada.

És el final del principi. Però ell més aviat es pensa que és el principi del final i això l'enganxa una mica a contrapeu, la veritat. Avui precisament que estrena feina, ara no sap si hi ha d'anar o no hi ha d'anar. Tampoc sap si val la pena renovar l'assegurança del cotxe ni si portar-li al Ciscu del bar els dos euros que li va deixar a deure.

Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.

dilluns, 11 de juny de 2018

L’ÀLTER EGO (Un microrelat de Jordi Riera Pujal)



El meu àlter ego és un exitós cantant de boleros i de balades plenes de tendresa. Corre per la meva imaginació protagonitzant amors clandestins amb dones abandonades al tedi. Salta pels balcons, entra per les finestres i sap com satisfer els anhels més amagats de belles dames necessitades d'amor. Sap oferir l'aventura d'experimentar amb els sentits i traspassar les fronteres del que és lícit i avorrit. Festeja amb elles i les convida a endinsar-se en nits màgiques on els cossos s'inflamen i els desitjos més amagats són escoltats. Les dones, al seu costat, es regeneren en essències alegres i passen de somiejar a habitar dins la vivesa. Són persones que frisen per rebre i donar simfonies de petons i allaus de carícies, escoltant una veu tendra i suau que els xiuxiueja a l'orella: «Noia formosa d'ulls fascinants, lleparé els teus somnis i els faré meus». El meu àlter ego els sap beneir el sexe, guarir la solitud i fer que admirin la seva pròpia ombra. Satisfetes, a la fi, acaben donant gràcies als déus per ser com són.

Avui, però, uns éssers quasi invisibles i de pensament únic han pres el meu àlter ego quan entrava sigil·losament per l'obertura d'una casa. Li han demanat silenci i no l’han deixat cantar quan el portaven cap aquí. Ara jo em trobo tancat en una habitació sense finestres, on una mena de gent d’una amabilitat freda em diu que aviat em vindrà a veure el metge de les cabòries.

La il·lustració és de Jordi Riera Pujal.

Jordi Riera Pujal. Ha escrit o col·laborat en diversos llibres fins ara, però sempre en el camp de l'assaig o la divulgació. Va dirigir els quatre números de Tentacles. Ha estat comissari d’exposicions, dissenyador d’exposicions, articulista, entrevistador, conferenciant, artista plàstic, documentalista, director de publicacions, investigador i divulgador del mon del còmic, l’humor gràfic i l’animació. 

dilluns, 4 de juny de 2018

TRADICIONS (Un microrelat de Carme Ballús)

En Miquel intervé a les tertúlies des del sofà de casa, sovint discuteix amb els polítics quan fan les seves declaracions, dona la seva opinió, crida, gesticula, reivindica: té el comandament interactiu posat en mode no-resposta i així es pot desfogar de gust. Ja ho feia el seu pare, això. I l’avi. Tradició familiar. El besavi xalava veient els partits del Barça a la televisió en blanc i negre, insultava l’àrbitre a crits... tot un espectacle. L’avi ja va gaudir de la televisió en colors i dels concursos per trobar nous talents del que fos. Sempre discutia les decisions dels jurats.      

El pare, seguint el costum, es feia un fart d’enviar whatsapps a la tele. I es preguntava:

—A veure quin dia em contesten, colla de carallots.

Com gaudiria, ara que això ja és possible, i de viva veu.

En Miquel, solitari empedreït, no té altra companyia que la pantalla. Però ell no vol problemes i sempre deixa el comandament en mode no-resposta, perquè li agrada mantenir la comunicació amb el plasma a l’estil antic, com tots els homes de la seva família. Sap que, si no, s’hauria de contenir, perquè hi ha unes normes i, sobretot, perquè ja sap que més d’un ha rebut una multa o ha anat a parar al calabós per manifestar les seves conviccions en contra del sistema amb massa vehemència.

Fins ahir vespre, que es va oblidar de prémer el botó adequat en el comandament i, el molt inconscient, es va posar a reivindicar la llibertat d’expressió real, no aquesta pantomima del nou sistema.

I de matinada han trucat, que la llei una hora assenyala.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.