divendres, 27 de març de 2020

EL BRINDIS (Un microrelat de Diane Williams)

A l'oceà, la senyora Clavey va decidir avançar fins que l'aigua li arribés a les espatlles. Un petit glop d'aigua va coincidir amb la seva reflexió. Tenia el gust d'una variant freda i salada del seu te paiang congou preferit. No tenia la intenció de beure'n més, però en va beure... més.

Microrelat inclòs al recull Fine, Fine, Fine, Fine, Fine (McSweeney's, 2016). Traducció de Jordi Masó.

L'escriptora nordamericana Diane Williams (1946) és autora de vuit volums de contes breus. The collected stories of Diane Williams reuneix tota la seva obra i va ser publicat l'any 2018 per Soho Press.

diumenge, 22 de març de 2020

A TALL DE FAULA (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Dins de cada arbust se sentia un so constant i mecànic que s’acoblava al dels matolls veïns i omplia el sotabosc d’un brogit inquietant. Milers d’erugues mastegaven incansables les fulles i brots en total sincronia. Era l’estació del creixement i el seu únic objectiu passava per engreixar-se ben de pressa i tancar-se dins del capoll. D’allà en sorgiria una papallona bella i lleugera. Com les que, amb enveja, veien volar gràcils sobre els seus cossos grassos, lletjos i feixucs.

Excepte una eruga que descansava immòbil sobre l’àpex més alt d’un arboç, completament aliena al frenesí de la comunitat. Just acabada de sortir de l’ou havia observat com les papallones morien als pocs dies d’emergir del capoll. I ella no tenia cap pressa per abandonar aquell paradís. Per això, menjava només el mínim necessari per sobreviure. Amb el seu metabolisme alentit comptava poder perllongar l’existència uns quants anys.

Impertorbable davant les mirades de fàstic i menyspreu de les seves germanes, es va cargolar una mica més sobre la tija i va rosegar superficialment una fulleta tendra. En acabat, va girar el cap per cercar l’escalfor d’un raig de sol que s’esmunyia entre les branques.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dimecres, 18 de març de 2020

T'ESPERO (Un microrelat de Carla Pi Rusiñol)

Com tantes nits, t'espero. Plegues tard de treballar, molt tard.

M'he abillat com a tu t'agrada, el negligé negre de seda acabat amb randa, les mitges fines amb lligacama, no panties —que odies—, la cadeneta de platí al coll, les arracades llargues, les sabates de taló d'agulla.

He parat taula amb espelmes, un sopar romàntic amb ostres i xampany, no cava. Estovalles adamascades, copes de cristall de Bohèmia.

He posat els llençols blancs de setí que més et plauen. He preparat totes les coses que et fan arribar a l'èxtasi, ben administrades, amb saviesa antiga.

Porto el maquillatge acuradament realitzat, subratllant la profunditat de la meva mirada de gata, com sols dir. Estic preparada per fer-te passar una nit inoblidable.

Arribaràs afamat, com sempre. Sé com excitar-te sense escarafalls ni poses impostades, només amb la manera de mirar-te mentre em delecto amb la carn exquisida de l'ostra, sospesa delicadament a la forquilleta de plata. Sé com fer que els meus mugrons endurits alcin la seda del tènue vestit i et provoquin un tremolor de desig als llavis.

Deixaré que em desitgis... Que em portis al llit agafant-me per la cintura mentre em beses el clatell... Allargaré els preliminars, et faré glatir... Et portaré al setè cel...

I quan hi arribis, et murmuraré suaument, amb veu rogallosa, a cau d'orella: «Estic prenyada... de bessonada».

Boquejaràs, et faltarà l'aire, el teu cor delicat, portat ja al límit abans, fallarà definitivament. Fa dies que substitueixo la pastilla per al cor que prens al vespre per una vulgar píndola de vitamina. «Mort natural, aturada cardíaca», dirà el doctor Maresme, «tot i que era possible, no creia que passés tan aviat». Farà els compliments a la vídua desconsolada, que abans de cridar-lo presa dels nervis haurà recollit les restes del sopar i s'haurà vestit amb el xandall d'estar per casa.

I així, en lloc d'anar-te'n de tronc amb la meuca de vint anys que fa temps que et fa els ninots (et pensaves que no ho sabia, oi?) aniràs a residir al panteó familiar, amb tots els bocois libidinosos que t'han precedit. Amb el besavi sifilític i la tia que va deixar els diamants al xofer, «en agraïment pels serveis prestats». Però això sí, tu, a diferència d’ells, deixaràs una vídua legal i hereva universal dels teus béns. Jo.

Carla Pi i Rusiñol (Badalona, 1956), mestra. Va estudiar Magisteri a la UAB, tot i que ja feia de mestra de català abans d'entrar-hi. Ha treballat gairebé quaranta anys a Vilassar de Mar, a l'escola pública; primer al Pérez Sala i, des de la seva fundació el 1982, a l'Escola del Mar. Abans d'aprendre a escriure ja inventava històries. Lectora voraç de tota mena de gèneres, ha escrit principalment poesia, guanyant alguns premis locals i també la Mostra Literària del Maresme dues vegades (2007 i 2012). En jubilar-se, el 2016, ha volgut reprendre l'escriptura de relats. Forma part del grup vilassarenc “Modistes d'històries”.

dissabte, 14 de març de 2020

L'AMIGA (Un microrelat de David Vila i Ros)

Que sigui l'últim cop que em fas una cosa així! —m'etziba la dona de bon matí. Fer-te què? —li demano amb cara de no entendre res. He somiat que anaves pel carrer agafat de la mà d'aquella amiga teva —em respon tota enutjada. Però si és un somni! —li replico. De res no em serveixen ni explicacions ni excuses. Marxa a treballar d'allò més enfadada i al vespre la cosa encara continua. Amor, però que no veus que tot plegat... Ni cas. A l'hora d'anar a dormir no puc aclucar l'ull. Com li puc fer entendre que els somnis només són somnis? Fins que, no sé pas a quina hora, aconsegueixo adormir-me. I el que són les coses, immers en un son profund, trobo la resposta que tant cercava. Despertant-me tot d'una, la sacsejo suaument per aclarir la situació. I aleshores em quedo completament glaçat. Perquè qui dorm al meu costat no és la meva dona, sinó la meva amiga. I això sí que no sé pas com ho explicaré.

Microrelat inclòs a La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana, 2020). El quadre és de Johann Fuesli (1783)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes breus i microrelats Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010), Verba, non facta (Voliana, 2014) i Roba estesa (Voliana, 2017) i de l'assaig divulgatiu il·lustrat I si expliquem un conte? (Hi som, 2018)

dilluns, 9 de març de 2020

ELOGI DE LA VIDA CALLADA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

—Oh Jardiner que conjugues cel i terra per vèncer el foc del temps i el pes de la memòria. Tu que obstinadament remous els polsos de la vida i estimules l'esclat dels colors i el perfum de les delícies, que coneixes els secrets del diàleg, que dónes corda al rellotge de les llavors i mesures les ràfegues del vent i l'univers encès de la nit. Tu que convoques el ganivet de la perfecció i anivelles, en desigual combat, els brots del dolor i la bellesa, que sembres la pols dels astres i adobes el destí amb la rosada del silenci. Tu que enyores l'ocell que abasta el cel de la tempesta i vius arrelat al somni del futur —va recitar, emocionat, el Príncep—, oh poeta de la llum, tu seràs per sempre més l'horitzó de les nostres mirades, perquè portes la primavera al cor i la pluja a les mans!

Text inclòs al llibre Kosambi, el narrador (Proa, 2006).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946 - Barcelona, 2020), poeta, narrador, dramaturg i autor dels llibres de microrelats El ventríloc tartamut (Témenos, 2015) i Alteritats (Témenos, 2018) i del recull d'aforismes L'enunciat (La Breu, 2011). Va ser guardonat amb diversos premis de teatre i poesia (entre aquests, tres premis de la crítica). L'any 2017, l'editorial 3 i 4 va publicar L'instint, primer volum de la seva obra poètica.

dissabte, 7 de març de 2020

LLUÇ (Un microrelat de Jordi Masó)

El més important era pensar en els ulls d'un lluç. No fallava. O en les vísceres, encara millor. Però calia ser ràpid: en aparèixer el llampec de l'estímul —ja fos en forma d'ungla llarga i pintada o de llavis humits— la ment havia de viatjar cap al lluç (ulls o vísceres) de seguida, sense entretenir-se. Davant l'ombra d'un mugró insinuat a través de la samarreta de teixit excessivament fi, pensava en els ulls inerts d'un lluç. O davant la carn —gelatinosa, blanca— que s'entreveia sota un escot massa obert, o la faldilla tan cenyida que revelava el perfil d'uns malucs ben delineats. Sempre tenia present el lluç. A vegades s'anticipava, i abans que l'estímul es materialitzés —quan l'amenaça era només una ombra difusa i llunyana—, abaixava les parpelles i es veia esventrant el lluç i contemplant el pàncrees, la bufeta, el fetge, el ronyó, l'intestí, la polpa policroma, lluent i lliscosa. I el perill passava de llarg. Tot gràcies a les vísceres (o als ulls) del lluç.

Fins que un dia la peixatera va descarregar unes ganivetades enèrgiques sobre el cap particularment resistent d'una tonyina i els pits li van oscil·lar sota el davantal tacat de sang i bilis. Ell estava indefens, desprevingut. Les mamelles balandrejaven a cada envestida. Un lluç, un lluç! Va haver d'apartar la vista i la va dirigir a les boques badades dels peixos arrenglerats sobre el llit de gel, a les antenes inquietes de les llagostes que agonitzaven, a les pinces dels crancs, a les malles atapeïdes de musclos i escopinyes. Però no va trobar-hi consol. El mal estava fet.

Ara, davant una emergència, quan vol pensar en el lluç, li ve al cap el mamellam de la peixatera. Tot s'ha espatllat. Sense el lluç li serà difícil mantenir a ratlla el pecat, allunyar-se de la lascívia, com exigeix cada diumenge als seus feligresos. Per culpa d'aquells pits intrusos, haurà de canviar d'estratègia. Haurà d'oblidar-se del lluç, adoptar una altra bèstia. Potser un porc senglar.

Microrelat inclòs al llibre Ambrosia, que publicarà Males Herbes el mes de maig.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 27 de febrer de 2020

HÀBITS (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

La tieta no fa petons, però sempre porta bombons, dins una capsa vermella amb lletres daurades. No em felicita mai per l’aniversari, però em regala llibres divertits quan ve a passar el dia. Havent dinat, pren un cigaló amb el pare i parlen de coses que no entenc, però m’agrada escoltar-los. A vegades, se li escapen paraulotes. A mi, el riure. La mare es mossega el llavi i tanca els ulls. Després, la tieta s’aixeca i fa una cigarreta. A mitja tarda comenta que fa segles que no va al Bingo, que és com un quinto per a grans. El pare la mira, somriu i diu que l’acompanya, com sempre: no vol deixar-la sola. Jo em quedo a casa amb la mare: no hi poden entrar, els nens, al Bingo. Després, quan torna, em dona monedes per a la guardiola. La tieta viatja sovint a l’Àfrica, per ajudar els nens pobres. Els deu portar bombons, a ells, també? Sempre porta el mateix vestit gris, ample i llarg fins als peus, una creu com a penjoll i una caputxa que li amaga els cabells, rossos. Per no passar fred, suposo. Ben pensat, s’assembla a l’uniforme que du sor Dolores, a l’escola, però no tenen res a veure: la tieta, mai, mai, em fa fregues per sota el jersei per fer-me passar el fred.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos concursos.

dilluns, 17 de febrer de 2020

BOLETS (Un microrelat de John Cage)


«Elisabeth, fa un dia magnífic. Anem a fer un volt. Potser trobarem alguns bolets. Si en trobem, els agafarem i ens els menjarem». Betsy Zogbaum va preguntar a Marian Powys Grey si sabria distingir els bolets comestibles dels verinosos. «Crec que sí. Però pensa, estimada, que avorrida seria la vida sense una mica d'incertesa».

Microrelat inclòs al llibre A Year from Monday (Wesleyan University Press, 1967). Traducció de Jordi Masó. El títol no és original de l'autor.

John Cage (1912-1992) va ser un compositor, artista i filòsof nordamericà. Entre la seva obra literària destaquen Lecture on Nothing (1949) i Silence: Lectures and Writings (1961). 

diumenge, 9 de febrer de 2020

L'HERÈNCIA (Un microrelat d'Òscar Turull)



Només faltaves tu, el fill més jove. Tal i com han fet els teus germans, has entrat escopetejat per la porta sense dignar-te a saludar. Total, soc una simple minyona. No obstant això, jo no he deixat de fer la mitja reverència a la qual us tinc acostumats. Has pujat els graons de l’escalinata de dos en dos i t’has dirigit de pet cap a l’habitació de la mare, on t’esperaven la resta de familiars que s’han reunit per acomiadar la moribunda. Els presents t’hauran rebut amb certa indiferència, però segurament els hauràs correspost amb la mateixa fredor, marca de la casa. Després d’engaltar-li un petó forçat a la dona que et va donar la vida t’hauràs assegut a l’única cadira lliure. N’he posat una per cadascun de vosaltres, tal i com m’havia demanat la mestressa. Conscient que és qüestió d’hores, la senyora ha decidit fer venir el notari i convocar a tothom. Ho volia deixar tot ben lligat i per res del món s’hauria perdut la vostra reacció. I mentrestant aquí em teniu, escombrant el saló amb un somriure d’orella a orella, convençuda que aquesta vegada cap de vosaltres m’ignorarà.

Microrelat guanyador del mes de desembre en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Òscar Turull i Basart (Barcelona, 1984). Barceloní de naixement, però granollerí de soca-rel. És llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de secundària. D'uns anys ençà ha dedicat part del seu temps lliure a escriure microrelats i contes breus. També ha publicat algunes ressenyes de muntanya.

dilluns, 3 de febrer de 2020

EL JARDÍ (Un microrelat d'Olga Garcia Beneyte)


—Hola, mare, com estàs?
—Filla, quina il·lusió! Bé, estic molt bé!
—Mare, recordes el botonet vermell que et vaig ensenyar? A sobre la pantalla... Si cliques el botó ens podrem veure a més de sentir-nos. És una càmera.
—A veure... Ara. Ai, nena, que fresca vas! Posa’t una jaqueteta que agafaràs fred!
—No, mare, aquí és estiu i a més a més és migdia. Fa calor. Com et trobes? Va tot bé?
—Sí, és clar, per què ho preguntes? Ja saps que tinc una salut de ferro.
—Com que de vegades perds una miqueta la memòria... De debò que estàs bé?
—Que sí, nena, no sé què t’empatolles. Ja t’assembles al teu pare, sempre criticant-me...
—És que em preocupo una mica. Estic tan lluny! No sé pas si hauria d’haver marxat.
—Doncs no et preocupis. Tu fes la teva tesi doctoral i torna feta una científica famosa, ha, ha, ha. Nosaltres estem bé. El teu pare rondinaire, com sempre, però res més.
—Mare, el pare va morir fa dos anys. Te’n recordes? I la tieta va venir a viure amb tu mentre jo era fora... La teva germana.
—Bah! Mai no m’he entès amb ta tia. És una torracollons. Que si ja t’has vestit, que si menja, que si no miris tanta tele. Li he dit que marxi a casa seva.
—Mare, la tieta no és amb tu?
—No.
—Però, mare, tu no pots estar sola!
—Que estic amb el teu pare, nena, no siguis pesada. Explica’m coses de tu. És maca la teva casa? Tens amics? Et tracten bé a la universitat?
—Mare, on és la tieta?
—Ma germana? Al jardí. Li agrada estar al jardí.
—Però ara és fosc allà i deu fer fred. Digues-li que vull parlar amb ella. Mare, crida la tieta.
—No vull.
—Mare, què tens a les mans? No les amaguis! Què tens a les mans?
—Són les eines del jardí. Ja t’he dit que estava fent coses al jardí.
—I estan tacades de sang?
—Sang? No. Deu ser fang. No ho sé. Sí, hi ha una mica de sang. No és res. Li he dit a ta tia que s’estigués quieta. Però no em feia cas i em sembla que s’ha tallat.
—Mare, crida la tieta!
—No pot venir. Està al jardí.
—On del jardí, mare?
—L’he posat a sota els geranis. Quan arribi la primavera floriran i el jardí es veurà molt bonic. El jardí més preciós del Montseny.
—Mare... què has fet?

Microrelat guanyador del VI Concurs de Microrelats de Santa Maria de Palautordera.

Olga García Beneyte, barcelonina resident a Vallirana. És professora de ioga. Ha guanyat diversos concursos literaris, ha publicat el llibre En Màtic i Internet / Les vambes noves d’en Marc (Editoral Barcanova, 2003) i un relat al recull Alma mater i altres narracions (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).