dimecres, 18 de gener de 2017

ABSÈNCIA (Un microrelat de Sònia Sureda)

La mare s’acosta a l’escenari i ressegueix amb la mirada els peuets de la seva filla que lluiten per no perdre el compàs. Les nadales s’esmunyen pels altaveus i els flaixos il·luminen les cares dels petits, que saluden amb la mà i somriuen mentre ballen. Quan acaba la cançó els aplaudiments ressonen fins al sostre i cauen fulminant la mare amb una alegria que no sent. Observa de nou la seva filla i no perd de vista els seus peuets, que baixen insegurs per l’escala de fusta que hi ha a la dreta de l’escenari. Mare i filla es busquen la mirada i quan la troben, corren l’una cap a l’altra i s’abracen fort. “Que bé que ho has fet, Alba, al papa li hagués agradat moltíssim veure’t”. L’Alba continua abraçada a la seva mare quan els nens del següent curs ja són a l’escenari a punt de començar. La nena li pregunta si ho ha gravat tot i la mare li ensenya el mòbil i li diu que sí, que ha gravat la cançó sencera. La nena somriu i a cau d’orella li diu “Ho enviaràs al papa?”. Una ombra de tristor cau per les galtes de la mare, que s’eixuga els ulls amb un mocador de paper.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

dissabte, 14 de gener de 2017

CAIGUT EN DESGRÀCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Un expedient disciplinari, m'han dit que m'obriran. M'acusen de ser poc professional, irresponsable, imprudent. Lamenten els efectes que la meva negligència tindrà en el sector. Distraccions com aquesta, diuen, ens fan perdre credibilitat. M'anuncien una sanció exemplar, probablement una inhabilitació de per vida. Tots estan molt nerviosos.

Per defensar-me, jo els he parlat de la bellesa del paisatge, de les tonalitats infinites del mar, d'un blau verdós a la platja que, mar endins, s'anava enfosquint fins a trobar-se en la línia de l'horitzó amb el blau més clar del cel; de les balandres de veles acolorides, inflades pel càlid vent de garbí; dels esclats escumosos de les onades quan s'estimbaven contra les roques. Des de dalt del penya-segat, l'espectacle era sublim i l'home, dret al meu costat, també admirava la vista amb una devoció que li omplia els ulls de llàgrimes.

O això em pensava. Absort en la contemplació, no m'he adonat del salt fins que he vist el cos estavellat sobre les mateixes roques que un instant abans tant admiràvem. Un descuit imperdonable, em repeteixen. Jo m'encongeixo d'espatlles i replego les ales: potser ja no les necessitaré mai més.

Microrelat guanyador de desembre del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17

dimarts, 10 de gener de 2017

PROFESSIONALITAT (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

Era un sicari aplicat. Per això quan va arribar al final d'una llista de venjances i hi va veure escrit el seu nom, va agafar l'arma i va completar l'encàrrec.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

divendres, 6 de gener de 2017

CONSTRUINT L’AUTOR (Un microrelat de Ginés S. Cutillas)

El primer de nosaltres a ser publicat va fixar l’estructura de l’escriptor, el tronc per entendre’ns. Tot i que mostrava una evident manca de resolució, anunciava certa intel·ligència a l’hora d’abordar els temes. El segon, més madur, potser més treballat, destapava una ploma diferent, amb veu pròpia, i deixava entreveure trets com ara la seva condició sexual o el seu posicionament polític. El tercer company i el quart no van descobrir res de nou, més aviat van precisar les formes que tots aquí a la biblioteca sospitàvem. Va ser, sens dubte, el cinquè, el poemari, qui va forjar les extremitats, i el sisè, curiosament la seva novel·la més curta, qui va acabar d’esculpir el seu rostre.

Avui, en assemblea, hem decidit donar-li un nom i matar-lo, per donar per tancada la seva obra i també per allò del prestigi.

Microrelat inclòs a Vosotros, los muertos (Cuadernos del Vigía, 2016). La traducció és de Pere Herrero.

Ginés S. Cutillas és autor de La biblioteca de la vida (Fundació Drac, 2007), Un koala en el armario (Cuadernos del Vigía, 2010), finalista del VII Premio Setenil, La sociedad del duelo (Editorial Base, 2013), Lo breve si bueno, etc. Decálogo práctico del microrrelato (Editorial Base, 2016) i Vosotros, los muertos (Cuadernos del Vigía, 2016). És professor a la “Escuela de Escritores de Madrid”, membre de l’equip de redacció de “Quimera. Revista de Literatura” i del “Instituto Patafísico de Granada”.

dilluns, 2 de gener de 2017

SERVITUDS DEL CICLE LUNAR DE L'HOME LLOP (Un microrelat de Sergi G. Oset)


En aquelles nits en què esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l'acompanyava al pipicà.

Microrelat inclòs al llibre Hipermatrònic, l'hiperbreu que va sorgir de l'espai profund (Orciny Press, 2016).

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en més de quaranta llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. Ha publicat els reculls Paràsits mentals (Bubok, 2012) i El último vuelo del Microraptor (Editorial Nazarí, 2015).

dijous, 29 de desembre de 2016

BONS PROPÒSITS (Un microrelat nadalenc de Josep Sampere)

Tenia deu anys, en Jofre, era desnerit i tartamut i a l’escola i a casa li feien la vida impossible. Ara s’esperava sota el pont, sobre la neu, sota el pont on sempre bufava un vent que semblava la veu secreta dels ponts, una veu que sovint el cridava de baix estant perquè s’hi aboqués per escoltar-la, un vent que sovint l’empenyia perquè es deixés endur per l’impuls de volar com en els somnis i fugir del món, per sempre més.

A la butxaca duia la carta als reis censurada, transmutada en el primer sac de carbó de la seva vida. Ara en rosegava un trosset, fent saltirons per escalfar-se, aquells saltirons efeminats que només servien perquè l’escalfessin. Estava esperançat, però. Tenia la certesa que les cartes arriben igualment als reis encara que no te les deixin enviar. N’hi ha prou amb covar un desig sincer al cor, encara que sigui un desig fosc i negre com les mans del rei Baltasar.

Les volves de neu li enterbolien la mirada, però la figura que s’acostava no era cap miratge.

Va esbatanar els ulls.

Era un miracle.

El rei Baltasar caminava cap a ell balancejant els malucs amb un aire tot pinxo. Fumava un cigarret de mirra que deixava en l’aire un aroma d’harem. El turbant tort coronava uns faccions negríssimes, esquinçades per un somriure blanquíssim però gens innocent. L’armilla daurada i els bombatxos blaus s’arrapaven a una musculatura que més que de rei semblava d’esclau.

A les mans duia un paquet daurat.
­­Hola, Jofre.
­Ho-ho-ho...
­­Sembles el cony de pare Noel, ­nano.
I va esclafir una rialla blanca però gens benèvola.
­El teu regal de reis, nano. Gentilesa de l’ovella negre del trio. Aquells dos marietes no t’haurien fotut ni cas.
Li va deixar a les mans la capsa daurada.
­­­­­El rei negre del mercat negre s’encarrega.
La rialla, altre cop, més malèvola que abans.
­­Vejam si compleixes tots els bons propòsits de cara a l’any nou.
I li va acariciar la galta amb una mà negra i gelada.
I mentre es girava per anar-se’n, va afegir:
­­­El silenciador és de propina.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

diumenge, 25 de desembre de 2016

CANALONS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Quan la dona es disposa a emplatar els canalons, l'home veu el penjoll. «D'on l'has tret?», pregunta. La dona té un plat en una mà i la pala en l'altra. «D'on he tret què?», demana mentre busca entre la crosta de formatge gratinat una escletxa per separar els canalons. «La cosa aquesta que dus penjada». Costa d'endevinar els contorns entre el magma blanc de la beixamel. «Ah, això! És una ametista». La pala s'enfonsa en la salsa i, després de furgar uns segons, s'alça triomfal amb els tres cilindres al damunt. «Una ametista?», insisteix l'home. La dona passa al fill petit el plat que fumeja. «Sí, una ametista de Brasil. Passeu-me més plats». L'àvia només en demana dos i l'oncle se'n riu: ell amb dos no en té ni per començar. «¿I d'on coi l'has tret, si es pot saber?», demana l'home. Un cop s'ha obert camí, introduir la pala és més fàcil i costa menys localitzar les peces i separar-les sense perill que es desfacin. «És el regal d'un amic». És una sort que l'àvia només en vulgui dos, perquè menja tan lentament que si en demanés més s'estaria mastegant fins a l'hora dels torrons. «Ah, un amic! Cony, doncs quins amics, no? I qui és aquest amic que et regala joies?». Tres per l'avi, que ja els espera amb un tros de pa, a punt per sucar. «Un amic invisible», respon ella. Dos a la filla (que comença a cuidar-se) i quatre al fill gran (que és un golafre). «No sabia que féssiu l'amic invisible al despatx». A l'oncle li serveix cinc canalons (per començar; després ja repetirà). «Aquest any ho hem organitzat. Ha estat divertit», explica la dona. «Doncs sí que se'ls ha gastat, aquest amic invisible teu. A mi me'n poses cinc», diu l'home, que cada any sosté un combat tàcit amb el seu germà. «No et pensis, les ametistes no són pas cares», explica ella, i se serveix dos canalons (es reserva per la pularda). A la safata mig buida hi queda ara un rastre de socarrim i les taques blanques de la beixamel que, per un moment, a ella li recorden la neu que es fonia a La Molina, el cap de setmana que en Norbert li va regalar el penjoll d'ametista. «I ara mengem», diu, adonant-se que tothom espera que acabi de servir per començar, «que els canalons freds no valen res».

Un Nadal més, les galetes que acompanyen aquest microrelat són una creació de la Chus Castro.