BUBULCUS IBIS (Un micorrelat de Mercè Bagaria)

Els esplugabous sempre m’havien cridat l’atenció: el seu caminar sigil·lós, fent petits saltirons; la manera d’estirar i arronsar el coll tot furgant amb el bec els tolls i les pastures en busca d’insectes; la sòlida complicitat amb remugants tant salvatges com domèstics: es fan amb els búfals i els antílops, amb els bous i les vaques... El motiu d’aquesta harmònica convivència són els paràsits. Als esplugabous no els cal escarrassar-se gaire: allà on hi ha bestiar, hi ha aliment assegurat. Les paparres s’arrapen a la pell dels animals per xuclar-los-hi la sang. Els esplugabous es cruspeixen les paparres. És una relació de beneficiosa dependència en la qual resulta difícil determinar qui necessita més a qui.

No va ser fins un dia de primavera que, tot observant el festeig dels ocells, vaig comprendre la fragilitat dels meus sentiments. Jo em creia posseïdor d’un ferm equilibri, pensava que la relació que havia construït amb la Júlia era perfecta –bé, no hi ha res que ho sigui del tot, però gairebé perfecta– i resulta que, de sobte, m’adonava que hi havia més ardor en aquell ritual de seducció, en aquella manera vehement de batre les ales, que en les nostres còpules. Aquell mateix dia, convençut que necessitava vibrar com els esplugabous mascles objecte de la meva observació, li vaig dir a la Júlia que em calia un temps per retrobar-me, per reconduir la meva vida, i ella em va mirar amb commiseració i em va dir: «I què faràs tot sol?». Vaig pensar que havia de mirar de combatre-les les pors per ser lliure. Vaig arreplegar quatre coses en una motxilla i vaig marxar.

Sembla que això va passar ahir, però ja fa gairebé dos anys. I tot ha anat molt de pressa. Tant, que dissabte que ve em caso. Amb la Júlia no, amb la Cristina. De fet, no hi ha gaire diferència. Sé que el meu destí és el d’esplugabous i tant se val si les paparres provenen d’una gasela o d’una zebra. Del desig, ja me n’ocuparé a la primavera.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

L’HOME DE LA CIUTAT (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

L’home de la ciutat pensa que el bosc espanta com abans. L’home recorda els arbres verds immòbils, observant la corda al coll i les mans a les butxaques. L’home es va fer enrere a l’últim moment. No suportava la idea que el trobessin amb la trempera típica dels penjats. Tothom riuria; els arbres també riurien.

La corda va tornar, submisa, al gronxador del pati. Ningú no la va trobar a faltar. I això va ser tot.

Microrelat inclòs a “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008). L'il·lustra "Night in the park" d'Edward Hopper, 1921.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat "Astrolabi" (El Cep i la Nansa, 2006), "Les randes del Paradís" (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), "Que no torni i altres contes" (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i "La dona bilingüe" (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal llengua de gat

ELS LABERINTS DE LA MENT (Un microrelat de Mercè Bellfort)

–Lamentablement no se m’acut gran cosa al respecte. Respecte al laberint, això ja són figues d’un altre paner. PANER (Pla d’Acció Nacional d’Energies Renovables) Això sí que es pot dir que és tot un món. Mon, ton, son; ma, ta, sa... Possessius, prepotents: francesos! Francesos, sí, i plurals que de singulars no tenen res. Res a dir de les manifestacions dels indignats arreu. Àrreu, magnífica vall catalana catalogada com a espai d’interès natural; en estat verge. Verge santa! No tinc aturador, m’estic perdent en aquest laberint de la ment.

–Lamentablement, sí.

–Sí? De veritat? Senyor meu i Déu meu! Per fi escolto la teva divina veu, intermitent, llunyana i propera alhora. Treu-me d’aquest embull que no veig la sortida. Mostra’m el camí!

–El camí l’iniciaràs ben aviat. S’ha esgotat la paciència i el temps de passeig per aquests jardins d’Horta. Deixa’t portar per l’abnegada sud-americana que t’acompanya; no et rebel·lis ni l’escridassis que no s’ho mereix. Ja ho saps, ningú com ella et fa unes dutxes casolanes d’aigua freda tan reparadores. Elles són la font de tota santedat i de tota sanitat. Gràcies als seus serveis –de retribució revisable, per cert!– quedaràs com nou, i amb la ment en blanc.

–Blanc, sí, com la neu, com...

–Com? Proooooou!!!

Il·lustra el microrelat "Relativitat" de M.C. Escher, 1953

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

VACANCES (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Vacances, aeroport, maletes, passaport, tarja d'embarcament, el cinturó també, avió, taxi, hotel, todo incluído, braçalet, platja, sorra, palmeres, horitzó...., biquinis, salsa, merengue, tovallola, crema protectora, ulleres de sol, lectura, hamaca, xiringuito, olives, gintònic, aire de mar, moreno paleta, bany, meduses, gandula, diari, pala, galleda, petxina, pilota, carai de nens empipadors, where are you from, gorra, xancletes, biquinis, velers, patins, gavina, dutxa, passeig, gana, cambrer, menú, paella, llagosta, vi rosat, una ampolla, cafè amb gel, hotel, habitació, migdiada, son, biquinis, biquinis, biquinis..., bip-bip, bip-bip, bip-bip, habitació, despertador, llençols, suor, casa, oficina, taula, papers, urgent, director, les set del matí, vacances, vacances...

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc “De res, massa” .

USURPACIONS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Una també es cansa de la mateixa cantarella. De ser, dia rere dia, la més atractiva del regne. Dels elogis i les declaracions d’admiració incondicional. De la idolatria –insistent i llefiscosa– del mirall.

Per això, el matí que el mirall màgic li fa saber –burleta– que la fillastra li ha usurpat el ceptre de la bellesa, no s’amoïna gens. Ja era hora! Que la nena es passi ara els dies pentinant la seva vanitat davant la imatge reflectida! Amb els sacrificis que demana conservar el lideratge, lluitar contra el desgast dels anys, vèncer la decadència inevitable.

La reina destronada té uns altres plans: abandonarà el palau d’incògnit i s’endinsarà al bosc. Trobarà la casa on viuen els set miners sol·lícits. S’hi instal·larà. Llavors només haurà d’esperar la visita de la bruixa amb la poma. Passat el mal tràngol, sap que obtindrà el premi del petó d’un príncep i del final feliç que sempre li havien negat.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012) que es presenta el dia 8 de Març a la llibreria La Gralla de Granollers. Més informació a Catàleg de Monstres

PRÍNCEPS I GRIPAUS, I VICEVERSA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Davant del toll pensa: “el beso o no el beso?”. De prínceps que es tornen gripaus en coneix molts. No hi perd res en provar si funciona també a l’inrevés.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

PER L’ADREÇADOR (Un microrelat de Maurici Capdet)

Encara no havia nascut i la seva mare ja l’havia dut a un fotimer de manifestacions a favor dels drets socials i contra les retallades de l’estat del benestar. Quan era a casa, des de dins l’úter sentia cada dia les notícies que li pintaven un futur cada dia més negre. Sabedor que no es podia fer enrere va decidir que a l’hora de néixer mostraria la seva disconformitat amb el món que li tocaria viure. Així, es va preparar a consciència per néixer de cul.

No li va sortir bé. El sistema no va dubtar ni un instant a acabar d’arrel amb la seva rebel·lió fent-li una cesària a la mare.


Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

PAPERS RECICLATS (Un microrelat de Judit Pujadó)

Ascendeixo lentament la carretera del Carmel, dins del cotxe. Segueixo ranquejant el camió de les escombraries, el del paper reciclat. Dibuixem les corbes sinuoses. Delecta la foscor. Un dels pocs llocs de la ciutat on la nit és quasi negra. S’aixeca un aire lleu, una brisa minsa. La noto en els cabells. S’escola pel vidre de les finestres, obertes. S’inicia un vals intrèpid de papers blancs. Cauen del camió i dansen cap al terra. Giravolten, es tomben, omplen de confeti la nit tancada. M’imagino les lletres escrites. La seva carta de comiat, potser mai redactada. Cada nova corba el camió desprèn part de la seva càrrega. Quina tasca tan inútil recollir cada dia els papers dels diaris, els cartrons dels ous, els sobres de les cartes impersonals, les ofertes dels supermercats i caminar fins al contenidor. El camió entapissa la muntanya pelada amb una capa de cel·lulosa usada, paper de segona mà. Com la nostra relació, abans de trencar-la. Entra per la finestra una carta. Em cau a les mans. La llegeixo mentre el camió insisteix a omplir-se i amb un soroll de trons trenca la matinada. Les lletres tortes no són les seves. Però fan el mateix mal. Tota la brutícia de la ciutat m’ha nevat el cor.

Microrelat guanyador d’una Menció Especial del jurat del Premi El Basar de Montcada i Reixac. L'il·lustra "Gas", d'Edward Hopper, 1940.


Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. Més informació a Judit Pujadó.

A L’AUTOBÚS (Un microrelat de Pau Álvarez)

He validat el bitllet, sense fixar-m’hi, pendent tan sols d’ella. La sort m’ha regalat que l’únic espai disponible fos just davant seu. No m’esperava que, tant de prop, el seu encant es multipliqués i m’he torbat com un ximplet.

El suau brunzir del motor em gronxava entre grates quimeres quan una bèstia, amb un ull vermell com l’infern, ens ha barrat el pas, hem sentit un batec profund i una urpa potent ha pres la noia per arrabassar-la. La seva lluita es mostrava inútil, només jo he gosat enfrontar-me a la fera per alliberar-la. M’he trobat una espasa a les mans, l’he premut tan fort que s’ha encès de pura ràbia i, brandant-la amunt, li he clavat al mig de l’ull, repetidament, fins que l’espectre ha esclafit en una bafarada àmbar i s’ha desintegrat en mig d’un udol esfereïdor. Esgotats, tots dos panteixàvem.

Indiferents al drama esdevingut, una ambulància s’allunyava, el semàfor s’ha posat verd i el conductor ha continuat la ruta. Mentre jo desava el meu llapis, encara ardent, i ella s’eixugava dues gotetes de sang dolça, les nostres mirades còmplices s’han creuat. Avui, per primera vegada, m’ha somrigut en baixar del bus.

Microrelat guanyador del 1er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2010. L'il·lustra "New York City Fifth Avenue Bus" de William J. Glackens (1915).

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

EL NUVI (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El Josep anava a dir que sí i li ha sortit que no. El seu monosíl·lab ha ressonat categòric en l’àmbit de tota l’església. I no només ha dit que no, sinó que, sorprès d’ell mateix, ha fotut el camp sense dir res a ningú, enmig dels comentaris d’amics i familiars i deixant penjada la seva cerimònia de casament. Ha baixat de l’altar, ha travessat amb decisió el passadís central sota la mirada atònita dels convidats, s’ha tret l’americana i la corbata, ha pujat al cotxe i se n’ha anat. No ha pensat les conseqüències de la seva resposta negativa, perquè ha estat absolutament sobtada, imprevista. El Josep havia entrat, feia tan sols uns minuts, acompanyat de la seva mare, decidit a casar-se amb la Roser, a compartir amb ella la resta de la seva vida, a les verdes i a les madures. Però ha dit que no, i ara li toca ser conseqüent amb la seva resolució.

No vol ni imaginar què pensarà la Roser, després de tants anys d’arrossegar-se plegats i de la confiança que es tenien. O la seva mare, que estava tan il·lusionada i emocionada. O els seus amics, que l’envejaven de tenir una nòvia tan atractiva i intel·ligent. Ha dit que no i serà que no. És massa tard per a tornar enrere. Ja no pot girar cua i tornar a entrar a l’església demanant disculpes a tothom pel seu comportament, perquè la vergonya i l’orgull pesen més que la humilitat de reconèixer les pròpies debilitats.

No ho ha fet amb premeditació, perquè ni ell mateix no s’hagués imaginat mai que en seria capaç. Entén que és una de les jugades més perverses que es poden fer a una persona que estimes, però, la seva espontaneïtat, el fet que no hagués projectat la seva negativa, creu que l’excusa de tota responsabilitat. Ara està confós i té l’obligació de retrobar-se amb ell mateix, d’ordenar-se les idees i esbrinar quin ha estat el motiu que ha generat l’impuls incontenible de dir que no, perquè, en realitat, no en té ni la més mínima sospita. El subconscient –aquesta veu indòmita, innocent i sàvia que tenim tots a dins– un cop més, l’ha traït. Però aquesta explicació, és clar, no se l’empassarà ningú.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

METAMORFOSI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Que m’haguessin crescut els dos ullals fins a tocar el llavi inferior no havia de ser motiu d’alarma. “No traiem conclusions precipitades”, vaig comentar a la meva dona, que em mirava esporuguida. Enemic de supersticions i de llegendes sense fonament, vaig decidir que aquella imprevista anomalia odontològica no faria trontollar les meves conviccions. El metge de capçalera, visiblement incòmode, va enviar-me a cal dentista, el qual va limitar-se a gratar-se el cap –“Interessant, interessant”, remugava mentre m’examinava– i va acomiadar-me tot aventurant, indecís, un dictamen lacònic per sortir del pas: “Excés de calci: redueixi el consum de productes làctics”.

Vaig procurar que aquella conjuntura no trasbalsés la nostra vida quotidiana, per bé que vaig haver de demanar a la feina el torn de nit perquè la llum del sol començava a molestar-me. Tolerava que els fills es riguessin de la meva pal·lidesa i de la nova indumentària –acabava de descobrir que m’esqueien les capes negres–, i que celebressin com un truc magistral que els miralls no reflectissin la meva imatge en passar, però prohibia categòricament menjar allioli durant els àpats, i obligava a la sogra a treure’s el penjoll amb la creueta quan ens visitava.

Ara la meva dona està esverada perquè darrerament he après a volar. Ella voldria que tornés a ser el que era, ¿però com podria jo renunciar al plaer deliciós de passar les nits sobrevolant els terrats del veïnat, caçant insectes i dormint de cap per avall, arrapat a la branca d’un pi?

Microrelat inclòs al recull de pròxima publicació "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). Més informació a El bloc dels monstres

NUS (Un microrelat d’Esther Blanco Ribot)

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai... Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.


Microrelat guanyador del IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès. L'il·lustra una obra d'Edvard Munch.


Esther Blanco Ribot. Empordanesa. Profe d'Història. Lletraferida. Matinera. Màster en Monoparentalitat (sola amb nen adolescent). Viatgera. Políglota. Filoitaliana. Feliç en un Museu d'Art i en un dia de tramuntana a l'Hotel Empúries. Hiperactiva. Cardiòpata. Sibarita. Incontinent verbal. Caríssima. Misògina. Excessiva. Aficions: música (clàssica i pop); caminar a pas de legionari; col·leccionar "bolsos" i llibres d'història i d'art; un home intel·ligent, cultivat i escultural, amb mans perfectes. Meta a curt termini: demanar excedència per passar un mes a NY amb el meu fill (per això ara em presento a premis: necessito quartos). Meta a mig termini: treballar un o dos anys a Roma per acabar la meva tesi doctoral sobre el Renaixement. Meta a llarg: sobreviure. Càustic sentit de l'humor. 43.

LES PREMONICIONS QUE ES MENGEN LA CUA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

L’Artemi Puigpelat, que es va quedar sense feina, no li va quedar altre remei que mirar de trobar-ne. Va escriure un currículum no massa engrescador, però ajustat als mèrits de la seva curta carrera de comptable, i va empastifar les bústies de la majoria d’empreses de ciutat. Quan després de dies de repartir, a tort i a dret, els pasquins de la seva vida laboral i veure que no servien de res, a l’Artemi, que es sentia molt frustrat, no se li va ocórrer res més que enviar-se a si mateix el darrer currículum.

A l’endemà, quan el carter va dur la seva carta, li va semblar que l’escena era una premonició d’aquella altra que succeiria un dia qualsevol. Va obrir el sobre i, amb tota amabilitat, va donar resposta a les aspiracions d’aquell jove comptable. Li va prometre feina i diners, i la seguretat de tota una vida.

Al dia següent quan va rebre la nova que l’acceptaven a treballar, l’Artemi es va posar d’allò més content. Va obrir una ampolla de xampany i, embriac, va tenir la sensació d’estar físicament en aquell nou lloc de treball. Li havia costat molt, però per fi havia aconseguit una bona feina.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”. L'il·lustra "Love letters" de Norman Rockwell, 1920.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL CINQUÈ DIA (Un microrelat de Maria Cirera)

Melissa va empènyer la porta del bar i va buscar la figura del seu amant amb el cor exaltat. Aquell era el gran dia. Aquell era el dia que havien acordat per fer realitat el somni, trencar amb les seves vides i començar-ne una de nova, conjuntament, només ells dos sols contra el món, a qualsevol racó del planeta.

Quan el va veure, però, per un estrany ressort de la memòria va recordar que Déu havia creat l’home el mateix dia que els cucs i els animals feréstecs. Va seure al seu davant i el va esguardar sense atrevir-se a pronunciar cap paraula. Ara que eren lliures, s’adonava que aquell home era igual que tots els altres, potser, fins i tot, un xic inferior. Quan les seves mirades es van estimbar dins dels ulls de l’altre, van comprendre que estaven tenint el mateix i idèntic pensament.

Afortunadament, havien mentit. Cap dels dos no havia fet les maletes, ni comprat cap bitllet. Tampoc no havien escrit cap carta de comiat a ningú. Aquell vespre, com cada vespre, van tornar a casa a sopar amb les seves respectives famílies.

Il·lustra el microrelat "Summer Evening" d'Edward Hopper, 1947.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

EL REPORTATGE (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Mil nou-centes vuitanta-tres fotos. Aquesta vegada potser n’ha tirat moltes més del compte però cinc dies a Barcelona no permeten donar treva al disparador de la càmera. El gran plaer no és el viatge en si mateix sinó que és poder veure el món per un forat. I llavors, de retorn a Tòquio, traslladar les imatges a l’ordinador i anar-les seleccionant, classificant, retocant… Mirar i remirar-les una i mil vegades i descobrir paisatges, escenes, monuments exòtics i llunyans enquadrats fa dies a través del visor fotogràfic de la màquina d’altíssima resolució record del seu vuitantè aniversari.

Li agrada la maniobra de traspàs de les fotos al disc dur des de la rèflex. El programa de descàrrega les va mostrant per pantalla amb una fugacitat raonable, a mesura que s’assenten a la carpeta provisional. La targeta de memòria s’allibera d’una càrrega pesant i ell va veient passar a ritme ràpid les estampes capturades durant tot el periple. Deu ser la mateixa sensació que experimenten els que estan en risc de mort imminent. Diu que veuen passar imatges de tota una vida en fraccions de segon. Ho ha llegit en algun lloc, potser al suplement dominical d’un diari, però ara mateix aquesta opressió al tòrax i aquesta violenta sensació d’ofec no li permeten recordar-ho amb precisió.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa

AMICS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Ens vam separar sense mirar enrere. Acomiadar-nos, és clar, hauria estat absurd. Intuïa la seva esquena allunyant-se per sempre. Les cames em tremolaven: intentava mantenir el pas ferm, però amb prou feines podia caminar. Tants anys d’amistat! Inseparables des de l’adolescència, havíem compartit estudis, il·lusions, alegries i desenganys. Compartir l’amor de l’Anabel, però, era excessiu.

Ara, amb el cor encongit, comptava les passes que ens distanciaven. Quan vaig sentir l’avís vaig girar-me, bruscament. Hauria volgut disparar a l’aire, però conservar el meu prestigi d’excel·lent tirador també era una qüestió d’honor.

Finalista del mes d’Octubre al I Concurs de Microrelats “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.

PROPOSTA ETIMOLÒGICA (Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro)

–Es cierto– dijo mecánicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno―; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve. (Augusto Monterroso: El paraiso imperfecto)

Quan Eva i Adam arribaren al cel ho trobaren tot al seu gust, com si tornessin de bell nou al paradís. –Han après després de vagarejar pel desert– es repetia content Déu. I no li mancava raó. Els treballs del desterrament els havien forjat el caràcter. Havien perdut la primerenca innocència de la ignorància i ara apreciaven els dons que fruïen. Però en passar els anys descobriren una imperfecció: des del cel no es podia veure el cel. Així que a les nits d’estiu, asseguts sobre la gespa, esguardaven melangiosos el firmament negre i nu. Fins i tot evocaven amb enyor l’espectacle lumínic de les nits de l’estepa. Per acontentar-los Déu-Totpoderòs, en la seua misericòrdia infinita, creà un altre cel per a que poguessin contemplar les nits estelades. De principi es posaren molt alegres per aquell regal. Jamai els dies van ser uns iguals a altres. N’hi va haver de nuvolats, de boirosos i d’una claredat encegadora. I les nits no tornaren a tenir aquella foscor abissal. Ara sí tot era d’una harmonia acabada. Però en passar els anys començaren a preguntar-se si a aquell cel n’hi hauria un altre Déu. I la curiositat els donà ganes de re-morir-se per re-pujar a aquell altre cel a veure si estava re-Déu. Mirant-los desconcertat, arronsant-se les esquenes Déu-Infinit es lamentà d’haver creat aquella segona estratosfera, aquell recel.

Microrelat guardonat amb l’accèssit al IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. Entre moltes altres ocupacions, ha treballat de professor de secundària tant al País Valencià com al Principat. Actualment cursa el Grau de Llengua i Literatura per la UOC. La seva producció literària es centra en els contes i la poesia.

NADAL LLUMINÓS (Un microrelat nadalenc de Joan Pinyol)

Tot i el fred polar i la fosca creixent, va instal·lar durant tres hores els llums de Nadal entre les branques de l’arbre del jardí. Ho va fer amb tanta passió i devoció pels artilugis elèctrics que no va veure, ni per casualitat, la brillantor natural de l’estel fugaç que li va passar pel damunt.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

ELS REIS MAGS (Un microrelat nadalenc de Maurici Capdet)

Tot i saber que era impossible, el Toni hauria volgut que aquell dia no arribés mai. La innocència de la primera infantesa i la il·lusió d’una màgia inigualable s’havien esfumat per sempre més. Havia esperat massa a explicar-li a l’Arnau que els reis d’orient en realitat eren els pares, que aquells que veia desfilant a la cavalcada eren tres persones disfressades com a tals, que copiava d’amagat la seva carta abans de dur-la al patge, i que, quan la nit abans deia que no tenia gana, no era perquè estigués nerviós per la seva arribada, sinó perquè més tard ell soparia l’àpat que els havien deixat preparat. Havia esperat tant que al final se li van avançar de la manera més habitual: un amic de l’escola havia fet cas omís als seus pares i ho havia xerrat a uns quants companys de classe.

Ara, però, venia el pitjor. I el pitjor no era l’empipament del seu fill causat per la profunda decepció, que segur que seria passatger. Tampoc li preocupava el fet que, per despit, ho pogués xerrar al seu germà petit; l’Arnau era un tros de pa que s’avenia a escoltar quan se li parlava amb franquesa de tu a tu. Sí que l’amoïnava una mica més el fet que ja no el pogués encaminar tant en els regals que demanava, i aquest aspecte el duia a allò que de debò li feia perdre la son: com explicar-li al seu fill que, en el seu cas particular, els reis d’orient tampoc eren els pares i que els regals que rebia cada any provenien d’una organització que s’esforçava perquè cap nen es quedés sense joguines.

Il·lustra el microrelat, "The Three Wise Men", de Brenda York, 2007

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

CONFOSOS (Un microrelat nadalenc de Jesús M. Tibau)

Confosos pel traç que un vol transoceànic de baix cost ha deixat al cel, els Reis Mags d’Orient erren el seu destí. Fan cap a la seu d’un banc en plena crisi financera, i en veure’ls polsosos i amb cara d’emigrants, el director els nega la visita. Decepcionats, llencen els regals a un contenidor gris de rebuig. Algú que remena entre la brossa és convidat per la policia local a anar-se’n a un alberg municipal. Hores després, el camió de les escombraries tritura tot rastre d’aquesta història.

Il·lustració d'Yvonne Gilbert

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).