dissabte, 23 de març de 2019

EL RAMAT (Un microrelat d'E. Viladoms)

Heus aquí que una vegada un reietó que governava fins on arribava l’ombra de la muntanya més alta del seu reialme va fer empresonar un pastor perquè el soroll dels esquellots de les ovelles l’havien desvetllat mentre feia la migdiada. Una llei prohibia destorbar el descans reial sota pena de presó. Sense ningú que les menés, les bèsties vagaren pasturant rostolls i conreus indiscriminadament; el reietó, aleshores, va manar confiscar-les. Una llei decretava que qualsevol animal esgarriat, fos de peu rodó fos de peu forcat, passava a formar part dels ramats reials. Al cap d’un temps, el pastor que ja no es podia anomenar així va acabar el captiveri i va anar a reclamar les seves ovelles. Però, tal com manava la llei, no podia recuperar-les si no era lliurant tres sous d’or per compensar tot el temps que havien estat alimentades i cuidades als reials estables. Desposseït com estava del seu únic mitjà de subsistència, no va tenir altre remei que fer de captaire. Parava la mà a la porta de l’església a l’hora de la sortida d’ofici i als porxos de la plaça, els dissabtes de mercat; en temps de collita es llogava de bracer. Però, el dia que va gosar demanar almoina davant la capella del palau reial va ser novament arrestat. Les lleis del reialme només permetien mendicar a les vídues, als orfes i a les víctimes d’assalts.

Aleshores, el que ja no era ni pastor ni captaire va demanar audiència amb el reietó. Ell volia viure d’acord amb la legalitat sense molestar ningú ni morir-se de gana. Com ho podia fer?

Quan va haver exposat el seu cas al reietó que governava fins on arribava l’ombra de la muntanya més alta del seu reialme, aquest es mostrà magnànim: va permetre al bon home, dues vegades empresonat, recuperar la seva condició de pastor... tenint cura dels ramats reials.

Il·lustra el microrelat "Pastor dels Pirineus" de Rosa Bonheur.

E. Viladoms neix, literàriament parlant, l'estiu del 1989 amb una sèrie de contes sobre el cicle de l'any per al suplement Guilleries del setmanari osonenc La Marxa de Catalunya. No torna a publicar ficció fins a l'estiu del 2012 amb un microrelat per al concurs Històries a cel ras organitzat pel Museu d'Història de Catalunya. Des d'aleshores participa regularment en certamens literaris i en concursos de contes i de microrelats, ha quedat finalista, ha guanyat alguns premis, les seves històries han estat radiades i, també, publicades en volums col·lectius i a la xarxa. Forma part dels grups lletraferits Tarats pels Relats i Entintats.

dimarts, 19 de març de 2019

DESAP DA (Un microrelat d'Asier Susaeta)

Ensopegar amb un d'aquests cartells que l'Emma i tu vàreu enganxar per tota la ciutat sembla una cosa irreal, gairebé surrealista, oi? I que encara resisteixi en un mur dels afores és tan molest que intentes fer-lo desaparèixer de la vista, però només aconsegueixes esquinçar els últims quatre números del telèfon fix que ja no teniu. També has tallat la meitat de la cara de la teva filla, així que no et queda més remei que buscar un doblec en algun dels cartells que l'envolten. I el trobes en un cantó del paper descolorit d'un concert de Jorge Drexler, i estires, és clar que estires, i ara ho fas amb la precisió de l'experiència; arrossegues les esqueles dels cotillons, mercats de discos de vinil i circs mundials i, amb elles, el que quedava de la Sandra. Queden al descobert les restes d'un altre temps i t'imagines llavors; us imagines, quan ella sortia per la porta de casa cap al centre comercial. Anem; espavila't, aixeca't del sofà, agafa les claus del cotxe per acostar-la. Aquesta vegada sí. I mentre espereu l'ascensor, aprofita per preguntar-li quina pel·lícula veurà amb les seves amigues.

Traducció del castellà de Jordi Masó Rahola.

Asier Susaeta Deu de Baldeón (Vitòria, 1978) ha aparegut en diverses antologies com «Palabras que volaron» (2017) de 50 paraules, «Microvuelos» (2017) i «Aletreos» (2018) d'Esta noche te cuento i «VI Microconcurso» (2017) i «VII Microconcurso» (2018) de la Microbiblioteca, convocat per la Biblioteca Esteve Paluzie. També ha estat finalista anual de la XI edició de Relats en Cadena, de la Cadena Ser i guanyador de diversos concursos, entre els quals destaca «Guanyaràs la llum» l'any 2017, organitzat per l'Escola d'Escriptors, Ajuntament de Madrid i la Unió de Ciutats Capitals Iberoamericanes. Al març de 2019 ha publicat el seu primer llibre de microrelats, «Hierba veloz y púrpura», el tercer número de la col·lecció "Llenguas de ornitorrinco" (Zaera Silvar).

dilluns, 11 de març de 2019

LA RECEPTA (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Vaig anar a ca la iaia a muntar-li una taula nova per al menjador, una taula bonica i senzilla amb un nom estrany, així com una barreja entre èlfic i esperant, un nom d'aquells impossibles de recordar (i gairebé impossible de muntar, si no ets enginyer o escapista), un nom d’aquells que posen a l'Ikea a tots els mobles. Estava a punt d’acabar quan de sobte em van interrompre la feina uns crits que venien de la cuina. La mare, que m’havia volgut acompanyar, i l'àvia no se'n sortien amb la recepta del meu plat preferit que preparaven per agrair-me el muntatge.

—Massa llevat! N'estàs posant massa! —digué ma mare obrint la porta de la cuina. Després es posà a córrer fins al carrer. Vaig esperar que la iaia en sortís també per preguntar-li què coi estaven fent, que així no podia acabar la feina, però no ho va fer; en canvi aparegué a poc a poc un embalum insòlit. Vaig trigar ben bé mig minut en adonar- me que allò no era l'àvia sinó la massa de la pizza capricciosa casolana que sobreeixia i començava a envair el menjador. Em vaig aixecar d'un bot amb la darrera pota de la taula a la mà: encara podia escapar, com la mama.

Vaig ser l'última en abandonar la casa, per tant, l'última en admirar aquella casa gran i vella, gairebé un mas, que acabà engolida per la massa d'una pizza. Una casa que, segons van informar els mitjans de comunicació l'endemà, era cosina germana de la coneguda casa Usher. El que no van dir és on va anar a parar la iaia.

Microrelat inclòs a Balcons que escupen mitges (El Cep i la Nansa, 2018). Il·lustració de Tom Brown.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat.

dissabte, 2 de març de 2019

BENVINGUDA A CASA (Un microrelat de Josep Sampere)


La casa estimava la Júlia, l’havia estimada des que era una criatura sense que ella se n’adonés, sense que pogués adonar-se’n. De petita s’embadalia amb el polsim que queia del sostre com una nevada, però mai no va saber que era la casa que jugava amb ella. Quan la Júlia no hi era, els vidres s’entelaven d’enyorança. Els radiadors, en començar l’hivern, feien cruixits de joia anticipant el contacte de les seves mans. L’aigua freda la sorprenia expressament, de vegades, només per veure com feia saltirons tota nua. Algunes bombetes brillaven més del compte, radiants d’alegria per la seva presència, i de vegades es fonien de plaer pel sol fet de fer-li llum. Era una casa que tocava de peus a terra, ferma, massissa i segura d’ella mateixa com l’home que no havia arribat a conèixer. Hi havia corrents d’aire que li xiuxiuejaven galanteries, rajoles que trepidaven lleugerament per acariciar-li els peus, armaris que li tiraven l’alè quan els obria, cortines que s’estufaven tot just per fregar-la.

Quan la Júlia va morir, va començar a haver-hi goteres. Irreparables. I els vidres es van entelar irremissiblement com si tinguessin cataractes.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

dijous, 21 de febrer de 2019

L'ULL (Un microrelat de Josep Casals)


No és que ho fes per molestar, o per impressionar, més aviat era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era desagradable veure com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i, fent palanca, extreia el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de pelfa fins que amb l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l, s’aixecava la parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i empenyent el mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per acabar d’encaixar-se’l.

Aquesta escena, tan anguniosa pels que la contemplaven, va deixa de produir-se quan li van implantar l’ull digital. Però al cap de poques setmanes, en adonar-se que li faltaven tres dents i dos queixals, i que les peces que li quedaven no tenien gaire bon aspecte, es va comprar una dentadura postissa en un basar xinès.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".