LA CANGUR (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.

També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos?

Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.

El quadre és d'André Derain (1880-1954).

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

POSTERITAT (Un microrelat d’Oriol Garcia Molsosa)

Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habituals, es passava el dia atenent citacions —moltes atribuïdes—, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. «Coses de passar a la posteritat...», li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.  

Microrelat guanyador del mes de desembre del X Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. El quadre és de Ludovico Pozzoserrato (1550-1605)

Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres).  

EL SECRET (Un microrelat de Núria Tort)

Ningú sospitava que ella hi havia dedicat nits senceres. Havia descobert que cada dit tenia una funció específica, i que calia aplicar la pressió i el ritme exactes per a que el sentit d’un moviment es multipliqués amb l’arribada del següent. 

Dins la solitud del dormitori, les ungles sempre arranades, iniciava la pràctica amb un massatge suau i circular, per a familiaritzar el tou dels dits amb la superfície, i no s’estalviava, si la pell li ho demanava, una gota de lubricant, sabent que en un instant els dits fluirien al ritme dels seus pensaments i que, enmig de l’in crescendode les pulsacions per minut, hi naixerien petits rampells i tremolors, fins que la satisfacció de prémer la tecla correcta regalimés damunt l’èxtasi de donar l’exercici per acabat. 

Tothom a l’oficina admirava els seus dits musculats, amb una beina fibrosa que els travessava de dalt baix, recorrent el teclat amb agilitat i gràcia. Tothom es delia per esbrinar com havia assolit tal nivell de precisió i velocitat. Ningú sospitava que la pràctica nocturna disciplinada era el secret de la mecanògrafa.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.